Club 7 Cinema

Caracremada (Caracremada), de Lluís Galter

Si «Caracremada» és una ‘opera prima’ que se surt del que és habitual i que sap imposar-se amb fermesa, és, entre altres coses, perquè Lluís Galter era molt conscient de què disposava i de com podia fer funcionar el film amb uns mínims elements (..) Mentre Gutiérrez Aragón necessitava coartades literàries, Galter ho buida tot. El despullament estètic arriba fins i tot a convertir l’anacronisme històric en un element estètic. El resultat final és memorable. «Caracremada» és una opera prima que a la llarga obrirà camins (Aferrat a la utopia, Àngel Quintana, Avui+ElPunt) 

Lluís Galter –no oblidin aquest nom, sisplau– realitza un exercici d’estil enlluernant, fascinant, amb un llenguatge cinematogràfic extremadament sobri i depurat (..) Allò que interessa Galter és l’essència de les coses, el que s’amaga darrere les aparences, de les caminades per un bosc que sembla un laberint o del simple gest de menjar o beure, que esdevenen actes rituals filmats amb minuciositat i rigor inusuals (Caracremada, Carlos Losilla, Ara – Time Out Cultura i Time Out Barcelona )

(..) no és una hagiografia a l’ús. Res més lluny de la realitat. Prenent com a inexcusable referent Robert Bresson —en la direcció d’actors i la seqüencialitat radical—, Galter ha realitzat una pel·lícula neta, ascètica, en què cada pla té el tempo i la precisió exactes (..) Galter aconsegueix així el que Steven Soderbergh va perseguir sense trobar-ho a la segona part del seu film consagrat al Che Guevara: capturar la quotidianitat de qui viu amagat, en un son vigilant, en permanent estat d’alerta, fidel a unes idees revolucionàries i la seva execució (‘Caracremada’ relata la resistència de Ramon Vila, l’últim maqui, Quim Casas, El Periódico)

(..) la primera pel·lícula d’un cineasta català que fa creure encara en el sentit de la resistència contra les imatges mercantils, que sempre ho són d’un poder, a través d’una proposta personal d’extrema coherència amb l’estil que adopta (Un acte de resistència, Imma Merino, Full de mà del Cinema Truffaut)

Encara que èticament irreprotxable, la visió angosta del personatge i del seu significat en la lluita contra Franco es recolza massa en el poder de les seves imatges, tant visuals com sonores, i aquesta obsessiva confiança acaba cridant molt l’atenció sobre si mateixa, potser massa per resultar eloqüent. Narrativament el·líptica, episòdica i pròxima a l’abstracció, «Caracremada» desconcerta, captiva i hipnotitza però no estimula la implicació emocional ni connecta l’experiència d’un individu amb un context i una memòria històrics. Probablement tampoc ho pretén (Desconcertant, captivadora, hipnòtica, Nando Salvà, El Periódico)

(..) Es percep que Lluís Galter estima i coneix el cinema. El seu primer llargmetratge està realitzat amb una passió freda. Dóna la impressió que el destinatari no és l’espectador sinó el personatge del film. Galter és intol·lerant en la seva forma expressiva “bressoniana” —el Robert Bresson de «Pickpocket» (1959), principalment—, que l’aplica despietadament aconseguint el mètode però no l’estil i sense arribar a dominar el tractament del temps. És normal que una “opera prima” presenti defectes. L’important és que els defectes siguin per excés i no per mancança. És d’agrair que aquesta obra, sincera i seriosa, hagi estat presentada en la seva versió original parlada en català. Això no influeix en el comentari, però s’agraeix (Una “opera prima” catalana. Crònica de Venècia 2010 —sense enllaç—, Arnau Olivar, Serra d’Or)

FOTO © Mallerich Films Caracremada, de Lluís Galter

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!