Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: “Biutiful”, d’ Alejandro González Iñárritu
Biutiful (Biutiful), d’Alejandro González Iñárritu
***
(..) el problema de «Biutiful» no és tant el què sinó el com. Fa uns dies, a la presentació del film, Iñárritu definia el seu estil com el de la subtilesa, declarant-se enemic de l’histrionisme i l’èmfasi. «Biutiful» el desmenteix en cada subratllat de la desgràcia, sobretot quan apareix el lirisme forçat i la vocació sublim d’un director sense mesura (..) Cal saludar l’aposta perquè s’allunya del tòpic i la postal [de Barcelona], tot i assenyalar el risc d’apropar-se perillosament a un altre tòpic: el de la Barcelona que ravaleja, una ciutat bruta i mestissa (Iñárritu, perdut a Barcelona —article interessantíssim, però sense enllaç— (Xavi Serra, Ara, 03.12.2010) |
(..) Uxbal, a qui certament Javier Bardem ha sabut dotar de l’única humanitat que es detecta a la pel·lícula. No hi ha cap humanitat en la mirada d’Iñárritu a les múltiples desgràcies que es mostren en la pel·lícula. Al contrari, sembla que el director s’hi trobi a gust recreant-se en la misèria, tan excessiva i gratuïta que ratlla la pornografia (Lletjor, Judith Vives, Capgròs i blog Espai Isidor)
La fricció entre la interpretació de Bardem, petita i enorme a un temps, i la monumentalitat d’aquest monstruós conte moral ofereix les úniques guspires d’interès i d’emoció en les feixugues dues hores i mitja de metratge que dura aquesta hagiografia feta des d’una mirada ignorant i impúdica (Biutiful, Sergi Sánchez, Ara-Time Out Cultura i Time Out Barcelona)
No s’hi ha estat de res, doncs, Alejandro González Iñárritu. Ara, però, ha perdut el guionista Guillermo Arriaga, i els puzles gegantins i pretensiosos de «21 grams» o «Babel» s’han transformat en una mena de videojoc progre en què Javier Bardem travessa diferents nivells fins a arribar a una mena d’èxtasi sadomasoquista que fins i tot inclou una molt peculiar visió del purgatori (Conte immoral (Carlos Losilla, Avui+ElPunt)
(..) mostra des de l’exterior, és a dir, des del punt de vista d’un director burgès i complaent, les misèries quotidianes de les zones més castigades d’una gran ciutat (..) Aquesta visió pretesament realista (d’impostat realisme brut, o fals hiperrealisme social) que ofereix Iñárritu carrega les tintes innecessàriament i fa, i això és el més discutible, espectacle de la misèria (Realisme impostat (Quim Casas, El Periódico)
(..) podria ser considerada com la resurrecció d’aquesta Barcelona infernal en contraposició al parc temàtic dissenyat per Woody Allen (..) La seva visió de l’infern és tan tòpica que no explora cap aspecte de la vella mitologia canallesca. No hi ha cap contrast entre infern i parc temàtic, només un afany de passar de la ratlla per fer una radiografia esquemàtica del mal urbà (La Barcelona canalla (Àngel Quintana, Avui+ElPunt)
(..) un film penós que es rabeja al màxim en la misèria, la desgràcia i la podridura (..) De desgràcia en desgràcia, de misèria en misèria, de dolor en dolor, González Iñárritu voreja la immoralitat buscant commoure sense renunciar, a més, a una pretesa poètica. Una gran impostura cinematogràfica dels últims temps (La Barcelona «miserable» de González Iñárritu (Imma Merino, Avui+ElPunt)
No crec que [Alejandro González Iñárritu, Alfonso Cuarón, Guillermo Arriaga…] siguin cineastes mexicans, són uns cineastes gringos que van néixer a Mèxic per accident, per a la seva desgràcia o alegria, però sempre van somiar anar-se’n, ho van aconseguir i se’n van anar. Bé per a ells! Tots fan cinema en anglès, són mexicans per geografia natalícia, però no per ànima, cor i cap. Hi ha aquesta vella i estranya noció que fan cinema mexicà perquè són mexicans, però per res més. És tan absurd com suposar que «La llavor del diable» és una pel·lícula polonesa perquè la va dirigir Polanski (Arturo Ripstein: “Iñárritu, Cuarón…? Són ‘gringos’ nascuts a Mèxic per accident”, Bernat Salvà, Avui+ElPunt)
FOTO © ARP Javier Bardem és Uxbal, a Biutiful, d’ Alejandro González Iñárritu
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord amb els comentaris dels crítics. Jo, ara, també escric el meu comentari per al meu bloc, que Dimarts ja hi serà allà.
Una petita frase del meu comentari, que encara tinc que enllestir-lo:
“No comentaré el desconeixement del director de com és Barcelona, que encara que fica detalls que en Woody Allen no va saber veure, tampoc li supera gaire en expert sobre la ciutat catalana…”