Altres veus: “El somni”

El somni (El somni / A Dream / El sueño / Le rêve), de Christophe Farnarier

Farnarier va agafar la càmera i es va apuntar a fer a peu el centenar de quilòmetres que Joan Pipa es disposava a recórrer amb 807 ovelles (Bernat Salvà, Avui)

Farnarier (..) va fer la transhumància amb el pastor, i la seva càmera, sense fer postals, mostra la bellesa d’un paisatge cinematogràficament inèdit. A la vegada, el so enregistra un català viu que també sembla condemnat a desaparèixer. Farnarier aporta un excepcional document ple de vida sobre un món que s’acaba (Imma Merino, El Punt)

En un moment en què una bona part del cinema produït a Catalunya sembla tenir vergonya de parlar en català, els renecs de Joan Pipa són estimulants, perquè resulten subversius i ens recorden que més enllà de l’imaginari generat per TV3 hi ha uns altres imaginaris al país que les càmeres poden explorar (Àngel Quintana, El Punt)

L’entranyable viatge pels camins ramaders acaba convertint-se en un commovedor homenatge a la saviesa popular a través de diàlegs impagables sobre temes tant diferents com el canvi climàtic, George Bush, Bin Laden, la febre urbanística o l’abandonament del camp. Una lliçó de vida que es degusta amb un somriure permanent! (Ferran Auberni, Time Out Barcelona)

Farnanier deixa que el seu pastor ancià, bregat, amant de dormir al ras, menjar bé, cantar i xerrar, porti el film al seu terreny i doni una lliçó de vida que aviat s’haurà de buscar als museus (Elisabet Cabeza, Avui)

La pel.lícula s’ho mereix -tenir èxit-, perquè està molt ben feta i perquè compta amb un protagonista, el Pipa, capaç d’omplir la pantalla amb els seus comentaris, les seves cançons, la seva filosofia de la vida, els seus somnis i fins i tot els seus silencis (Xavier Moret, El Periódico)

(..) el seu somni és estar-se ajaçat lliurement al bosc perquè no el molestin ni els d’Hisenda. Un film franc d’interès tan senzill com limitat (Quim Casas, Èxit)

El documental català està viu i les històries mínimes a narrar amb els pressupostos propis d’una cinematografia pobra com la nostra són tan apassionants com inesgotables (Esteve Riambau, Avui)

(..) “rialles, aplaudiments i un debat posterior, on hem vist que el públic s’ha commogut amb la història. El nostre protagonista és tan entranyable que ha engrescat tots els presents a la sala” (Roger Biosca, coguionista del film, a Marta Pallarès, Diari de Girona)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l’article, on trobareu, també, reproduït íntegrament l’article “Document que es fa poema sobre la fi d’un món, que Imma Merino ha escrit per al Full de mà del Cinema Truffaut – (..) No és, doncs, només seguir el pastor, sinó seguir-lo amb una certa mirada capaç de revelar la bellesa, la vibració, el misteri i fins la memòria, lligada a una experiència humana, del paisatge (..)-

FOTO Un descans en la transhumància i al rodatge d’ El somni, de Christophe Farnarier

Altres veus: “El somni”

***

CRÍTIQUES I RESSENYES.

Àngel Quintana (El Punt, 01.11.2008): Mons que s’acaben.

Ferran Auberni (Time Out Barcelona): El somni.

Quim Casas (Èxit): Senzilla intimitat.

***

ALTRES ARTICLES.

Esteve Riambau (Avui, 01.11.2008): Històries mínimes -“El somni”, estrenat aquesta setmana, i “Nedar”, que arribarà divendres a les nostres pantalles, amplien la llista de documentals catalans rodats els darrers anys amb una voluntat explícitament creativa-

Redacció (Diari de Girona, 31.10.2008): ´El somni´ de Farnarier s´estrena a Girona precedit per l´èxit al festival de Locarno.

Bernat Salvà (Avui, 28.10.2008): El darrer viatge -reportatge sobre El somni, de Christophe Farnarier-

Xavier Moret (El Periódico, 25.10.2008): El viatge i el somni

Imma Merino (El Punt, 22.10.2008): L’última transhumànciaQuan vaig veure “El somni” al festival de Sitges en una sessió d’homenatge al productor de la pel·lícula, Lluís Miñarro, vaig sentir-me tan commoguda (davant d’aquella manera de viure i un món en procés de desaparició i davant de la bellesa d’un paisatge pròxim que, filmat amb sensibilitat poètica, per primer cop descobria cinematogràficament) que vaig acostar-me a Christophe Farnarier per demanar-li si podíem trobar-nos per conversar sobre la pel·lícula

Imma Merino (El Punt, 11.10.2008): Sitges exhibeix «El somni», un bell documental sobre la transhumànciaFarnarier (..) va fer la transhumància amb el pastor, i la seva càmera, sense fer postals, mostra la bellesa d’un paisatge cinematogràficament inèdit. A la vegada, el so enregistra un català viu que també sembla condemnat a desaparèixer. Farnarier aporta un excepcional document ple de vida sobre un món que s’acaba

Elisabet Cabeza (Avui, 11.10.2008): El festival de Sitges reflexiona sobre una vida que s’esgota a l’esplèndida El Somni

Marta Pallarès (Diari de Girona, 14.08.2008): La poesia i bellesa d’ El Somni emociona el públic i la crítica en el festival de cinema de LocarnoPrimer va ser “Honor de Cavalleria”, després “El cant dels ocells”, i ara “El Somni”

Imma Merino (Full de mà del Cinema Truffaut, setmana del 31.10.2008 al 06.11.2008): Document que es fa poema sobre la fi d’un món [article sense enllaç directe, que reprodueixo tot seguit, íntegrament, pel seu valor].

Document que es fa poema sobre la fi d’un món

“Els camins són aspres. Els monticles es cobreixen de ginesta.
L’aire resta immòbil. Com de lluny queden els ocells i les fonts!
Només pot haver-hi la fi del món, d’aquí endavant.” (Arthur Rimbaud)

Aquesta cita d’Arthur Rimbaud, corresponent al poema “Infància IV” de les “Il·luminacions”, obre “El somni”, pel·lícula amb la qual Christopher Farnarier, marsellès adoptat a Banyoles, mostra un món en procés de desaparició: No només el de la transhumància per les muntanyes de les comarques gironines, de la qual Joan “Pipa” s’havia convertit en un dels últims practicants, sinó també de la fesomia d’aquest paisatge sotmès a una transformació per la qual, entre altres accions i circumstàncies, les carreteres han esborrat les traces dels antics camins ramaders i han destruït cases (algunes abandonades en el curs d’un llarg temps poc favorable a la vida a muntanya) mentre que el canvi climàtic (com observa el pastor protagonista d’”El somni”) condemna a la sequera.

Quan Christophe Farnarier, juntament amb el coguionista Roger Biosca, va tenir la idea de realitzar un documental relatiu a la Catalunya rural, que de manera inevitable havia de ser sobre el seu abandonament, potser no imaginava que trobaria un actor “natural” tan desimbolt i creïble davant de la càmera com Joan “Pipa”, amb una experiència de cinquanta anys de transhumància. El pastor camina, mena el ramat, parla i conversa amb el seu català vivíssim, canta, menja i dorm davant de la càmera sense que transmeti cap sensació d’estranyesa. Potser, però, la càmera activa l’actor que té dins seu Joan “Pipa”. En tot cas, sense que per això s’haguessin de desestimar les intencions del cineasta, pot fer la impressió que Christophe Farnarier només havia de seguir Joan “Pipa” pels camins. El pastor, certament, li ha donat la matèria amb la qual aportar un document sobre una forma de vida que s’acaba. Tanmateix, Farnarier tampoc imaginava que acompanyaria el pastor en la seva última transhumància. Ni el mateix Joan “Pipa” ho sabia, però és en el curs del viatge que el pastor s’adona que no tornarà a fer-lo: “La nostra feina s’ha acabat”, sentència. És així que el document esdevé un poema crepuscular sobre la fi d’una forma de vida i possiblement d’un món. Ara bé, el pas del document al poema hi és en la sensibilitat del cineasta (llargament treballada com a fotògraf) per captar sense amanerament la bellesa que perdura del paisatge transitat. No és, doncs, només seguir el pastor, sinó seguir-lo amb una certa mirada capaç de revelar la bellesa, la vibració, el misteri i fins la memòria, lligada a una experiència humana, del paisatge. D’aquesta manera, Chistophe Farnarier s’afegeix a una petitíssima llista de cineastes, formada per Marc Recha i Albert Serra, que, a la seva diversa manera, han descobert cinematogràficament una part del paisatge català. Cinematogràficament i poèticament (o potser una cosa implica l’altra) en la mesura que, fins en el cas d’un documental com ho és el primer llargmetratge de Farnarier, hi ha aquesta mirada atenta a la singularitat de les coses i dels moments. A més, com a poema, el film reforça i fins transcendeix la capacitat del document per conservar en la imatge allò que el pas del temps destrueix.

El viatge de Joan “Pipa” té tres fases: L’ascensió, que el pastor fa amb l’alegria de retrobar la seva vida lliure pels camins de muntanya; l’arribada al destí, que comporta la decepció de comprovar com en els cims cada cop hi ha menys herba perquè pasturi el ramat; i el descens, és a dir el camí d’un retorn cap a casa que, a mesura que es fa, s’albira com a definitiu. La tristesa s’aigualeix amb la ironia de Joan “Pipa”, però aquest sap que el seu món està sentenciat: Les muntanyes han sigut vallades o travessades per carreteres; els camins tallats i trinxats; l’herba no creix; i cada cop s’ha sentit menys sol fent aquest viatge que molts han abandonat de fa temps. Passats uns mesos, quan Joan “Pipa” es queda a casa seva a l’època en què feia la transhumància, les obres del tren d’alta velocitat continuen imparables a prop de Sant Esteve de Guialbes. El tren hi passarà veloç sense que passi per ell. A la plana, sense herba, tothom vol desfer-se dels ramats i ningú no vol comprar-los. A muntanya, la vida s’ha fet impossible. “Aquí, a Catalunya ens quedàrem sense terres i sense bestiar”, diu Joan “Pipa”. Passat tan poc temps des de l’últim viatge, ni tan sols queden els hostals que acollien el pastor que somiava perdre’s en un lloc de muntanya amb bon menjar i una colla de dones. Aquest és el somni conscient i evident que explica. Mai no sabrem, però, què somiava mentre dormia plàcidament pels camins amb els xais darrere seu.

Imma Merino
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *