Vagi per endavant que si d’alguna cosa m’agradaria que servís aquest post és, sobretot, per animar a tothom a lluitar per les causes justes, val la pena, i, a qui li interessi la política, l’animo a entrar a militar a ERC, l’històric partit de Macià i Companys, l’únic partit al Parlament de Catalunya que és independentista. La força de la voluntat és una arma poderosíssima, capaç de moure muntanyes, i amb aquesta força és amb la que farem tornar l’ERC més autèntica i compromesa.
Malauradament, però, el present encara ens depara moments molt agres i ja comença a ser penosament habitual que quan a ERC es debat sobre la necessitat de vertebrar una alternativa per tornar a connectar de nou amb l’electorat independentista i créixer (com la proposta que hem fet de donar la veu a la militància per fixar la posició d’ERC en el finançament), alguns (no diré noms per no ser acusat del mateix) es posen molt nerviosos i es dediquen a filtrar mentides i difamacions als mitjans de comunicació.
L’objectiu que persegueix aquesta lamentable pràctica és la d’estendre la valoració pejorativa sobre la part –la valoració sobre una persona o un col·lectiu- al tot –de manera que es faci una analogia i es menyspreï una idea o una proposta política pel fet de relacionar-se amb algú prèviament anatemitzat, matxucat. D’aquesta manera, desacreditant a l’individu o al col·lectiu que fa una proposta legítima, es pretén desacreditar i neutralitzar el contingut de la proposta, que és el veritable objecte de preocupació per part d’aquells que tenen a perdre amb el regnat de la coherència.
Relliscades com afirmar en públic que Esquerra està plena de freakis, trepes i ganduls no ens han d’estranyar en aquest context. Són afirmacions que faciliten que es desqualifiqui gratuïtament. Si els de dalt no es tallen, llavors altres (que acusant s’acusen) no tindran cap problema a sentenciar tothom, indiscriminadament, amb els mateixos qualificatius insultants. Però el més preocupant d’aquesta dinàmica destructiva és la pregunta: això qui ho atura? En aquest context és ben fàcil passar de la crítica política al company de partit amb el que no estàs d’acord, a filtrar a la premsa la ignomínia que reprodueix l’adoctrinament rebut. I jo angoixat em pregunto, el país té cabuda en aquests cervells?
Seguint el procediment habitual, ahir, quan només havien passat 24 hores des que Esquerra independentista havia fet pública la seva voluntat d’exigir el compliment de les resolucions del Congrés Nacional i dels Estatuts d’ERC, i, per tant, havia exigit que es convoqués un referèndum intern per decidir la posició d’ERC sobre el model de finançament que proposa el PSOE, ja van aparèixer les primeres mentides i intoxicacions a diferents planes web on es denunciava que tot plegat era part d’un pla conspirador ordit amb dirigents de CiU per desestabilitzar el tripartit. Déu n’hi do. Potser el que es pretén amb això és que s’oblidi la proposta de referèndum?
Suposo que a ningú li sorprèn que jo denunciï, finalment, aquestes filtracions, perquè durant tot el procés congressual es va fer córrer sense escrúpols la teoria que Esquerra Independentista era el submarí d’extrema esquerra de la direcció i que Reagrupament, en canvi, era el submarí de dretes de CiU per fer mal a ERC. Ara, pel que sembla, han canviat les tornes i la teoria dels que res no volen que canviï, és que Esquerra independentista ha canviat de patró i ara s’ha convertit en l’últim model de submarí de dretes de CiU. Segur que en breu, per la poca originalitat que demostren les filtracions –producte suposo de la precipitació en haver d’improvisar alguna teoria de la conspiració en 24 hores- apareixerà per alguna banda que Reagrupament ha passat de ser el submarí de CiU, a ser el submarí trotskista de la direcció. Que cadascú n’extregui les seves conclusions.
Vull confessar que durant tot el procés congressual no em vaig atrevir a escriure i a denunciar tota la calúmnia que es difonia sobre mi i sobre Esquerra Independentista. Vaig pensar, ingènuament, que fer-ho era donar-li carta de naturalesa a la mentida i que amb el temps els qui les difonien es cansarien i que la veritat emergiria . No va ser així i la mentida va quallar. Em vaig equivocar. Però ara estic decidit a no deixar-ne passar ni una i qui tingui alguna cosa a dir que ho digui com ho fan els valents: donant la cara. És el que jo faig ara.
Per acabar ja amb aquest tema anguniós: com ja ha fet l’Alfons López Tena nego rotundament totes les mentides que s’han filtrat a aquests mitjans. Sí, però, reconec tertúlies sovintejades amb l’Alfons, amb qui tinc la sort de compartir una bonica amistat. Amb l’Alfons, certament, conspiro conspícuament i amb passió desbordant, en favor de la independència de Catalunya. Sovint fins tard, molt tard. Oi Alfons?. Per això us demano, si us plau, a tota la bona gent d’ERC que sigueu rotundament bel·ligerants amb aquelles persones que difonguin mentides i vulguin fer mal. Feu-los la prova del nou: que no s’amaguin, i si tenen alguna cosa a dir que donin la cara. I sinó, que callin.
I ja per acabar només vull afegir una cosa més: espero, de tot cor, no haver d’escriure mai més un post com aquest. Bàsicament perquè tenim un munt de feina pel davant!
Visca la terra!