Vagi per endavant que si d’alguna cosa m’agradaria que servís aquest post és, sobretot, per animar a tothom a lluitar per les causes justes, val la pena, i, a qui li interessi la política, l’animo a entrar a militar a ERC, l’històric partit de Macià i Companys, l’únic partit al Parlament de Catalunya que és independentista. La força de la voluntat és una arma poderosíssima, capaç de moure muntanyes, i amb aquesta força és amb la que farem tornar l’ERC més autèntica i compromesa.
Malauradament, però, el present encara ens depara moments molt agres i ja comença a ser penosament habitual que quan a ERC es debat sobre la necessitat de vertebrar una alternativa per tornar a connectar de nou amb l’electorat independentista i créixer (com la proposta que hem fet de donar la veu a la militància per fixar la posició d’ERC en el finançament), alguns (no diré noms per no ser acusat del mateix) es posen molt nerviosos i es dediquen a filtrar mentides i difamacions als mitjans de comunicació.
L’objectiu que persegueix aquesta lamentable pràctica és la d’estendre la valoració pejorativa sobre la part –la valoració sobre una persona o un col·lectiu- al tot –de manera que es faci una analogia i es menyspreï una idea o una proposta política pel fet de relacionar-se amb algú prèviament anatemitzat, matxucat. D’aquesta manera, desacreditant a l’individu o al col·lectiu que fa una proposta legítima, es pretén desacreditar i neutralitzar el contingut de la proposta, que és el veritable objecte de preocupació per part d’aquells que tenen a perdre amb el regnat de la coherència.
Relliscades com afirmar en públic que Esquerra està plena de freakis, trepes i ganduls no ens han d’estranyar en aquest context. Són afirmacions que faciliten que es desqualifiqui gratuïtament. Si els de dalt no es tallen, llavors altres (que acusant s’acusen) no tindran cap problema a sentenciar tothom, indiscriminadament, amb els mateixos qualificatius insultants. Però el més preocupant d’aquesta dinàmica destructiva és la pregunta: això qui ho atura? En aquest context és ben fàcil passar de la crítica política al company de partit amb el que no estàs d’acord, a filtrar a la premsa la ignomínia que reprodueix l’adoctrinament rebut. I jo angoixat em pregunto, el país té cabuda en aquests cervells?
Seguint el procediment habitual, ahir, quan només havien passat 24 hores des que Esquerra independentista havia fet pública la seva voluntat d’exigir el compliment de les resolucions del Congrés Nacional i dels Estatuts d’ERC, i, per tant, havia exigit que es convoqués un referèndum intern per decidir la posició d’ERC sobre el model de finançament que proposa el PSOE, ja van aparèixer les primeres mentides i intoxicacions a diferents planes web on es denunciava que tot plegat era part d’un pla conspirador ordit amb dirigents de CiU per desestabilitzar el tripartit. Déu n’hi do. Potser el que es pretén amb això és que s’oblidi la proposta de referèndum?
Suposo que a ningú li sorprèn que jo denunciï, finalment, aquestes filtracions, perquè durant tot el procés congressual es va fer córrer sense escrúpols la teoria que Esquerra Independentista era el submarí d’extrema esquerra de la direcció i que Reagrupament, en canvi, era el submarí de dretes de CiU per fer mal a ERC. Ara, pel que sembla, han canviat les tornes i la teoria dels que res no volen que canviï, és que Esquerra independentista ha canviat de patró i ara s’ha convertit en l’últim model de submarí de dretes de CiU. Segur que en breu, per la poca originalitat que demostren les filtracions –producte suposo de la precipitació en haver d’improvisar alguna teoria de la conspiració en 24 hores- apareixerà per alguna banda que Reagrupament ha passat de ser el submarí de CiU, a ser el submarí trotskista de la direcció. Que cadascú n’extregui les seves conclusions.
Vull confessar que durant tot el procés congressual no em vaig atrevir a escriure i a denunciar tota la calúmnia que es difonia sobre mi i sobre Esquerra Independentista. Vaig pensar, ingènuament, que fer-ho era donar-li carta de naturalesa a la mentida i que amb el temps els qui les difonien es cansarien i que la veritat emergiria . No va ser així i la mentida va quallar. Em vaig equivocar. Però ara estic decidit a no deixar-ne passar ni una i qui tingui alguna cosa a dir que ho digui com ho fan els valents: donant la cara. És el que jo faig ara.
Per acabar ja amb aquest tema anguniós: com ja ha fet l’Alfons López Tena nego rotundament totes les mentides que s’han filtrat a aquests mitjans. Sí, però, reconec tertúlies sovintejades amb l’Alfons, amb qui tinc la sort de compartir una bonica amistat. Amb l’Alfons, certament, conspiro conspícuament i amb passió desbordant, en favor de la independència de Catalunya. Sovint fins tard, molt tard. Oi Alfons?. Per això us demano, si us plau, a tota la bona gent d’ERC que sigueu rotundament bel·ligerants amb aquelles persones que difonguin mentides i vulguin fer mal. Feu-los la prova del nou: que no s’amaguin, i si tenen alguna cosa a dir que donin la cara. I sinó, que callin.
I ja per acabar només vull afegir una cosa més: espero, de tot cor, no haver d’escriure mai més un post com aquest. Bàsicament perquè tenim un munt de feina pel davant!
Visca la terra!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El problema d’Esquerra, Uriel, és que avui en
dia no tothom es creu allò que tu dius de que el teu partit és “l’únic
partit al Parlament de Catalunya que és independentista”. Per exemple, jo,
que no sóc d’Esquerra ni d’esquerres ni de cap partit però que em faria molta gràcia
que Catalunya passes comptes directament amb Brussel·les prescindint dels
actuals peatges espanyols, crec que és més aviat el contrari. I no em baso en
discursos i declaracions sinó en la vostra pràctica diària. Catalunya potser algun
dia serà independent d’Espanya, d’això no en tinc ni idea, però si ho arriba a
ser ho serà A PESAR D’Esquerra. Com diu el vostre protegit Montilla,
“fets, no paraules”, i els fets són els que són encara que a tu
intueixo que tampoc t’agraden. Dir que Esquerra és un partit independentista
després d’aquests darrers cinc anys només serveix perquè alguns es facin un tip
de riure.
Hola Uriel desde aqui tot el meu suport I estic completament amb tu.
Salut i Visca la Terra!!!!!
axel.vilaseca@mesvilaweb.cat
Uriel, la guerrra sempre és bruta i la teva determinació els posa en evidència i van a fer-te mal. Les mentides s’han de contestar donant la cara com fas. Deixar-ho passar és donar-li validesa i alimentar que es facin grans. Força! El que realment em preocupa és tenir unss dirigents tan poca cosa i mesquins que només aconseguiran recollir fracassos i que la gent els hi pagui amb la mateixa moneda. Quina pena. Però no us rendiu i si els pica que es rasquin.
Si no fos pel govern i els llocs de treball que s’hi dónen, aquests de la direcció no tindrien ni un sòl amic ni còmplice polític. Ara tot va a l’ample i ja veurem al país perquè li servirà. Però tot s’acaba. I n’hi ha uns quants que la resaca els maltractarà de valent. No podran suportar comprovar que no són ningú i el que han fet només haurà servit per matar el partit. Ni als TBO es parlarà d’ells.
El coratge i la lucidesa que hi ha en aquest post és necessari com l’aire que respirem si volem regenerar la política catalana. Hem de fer Esquerra més forta retornant-li tota l’ambició i l’encert estratègic per alliberar el nostre país. Tot el meu suport, Uriel.
Uriel, sobretot no et deixis acomplexar per les mentides que vomita aquesta purrialla i que difonen els seus esclaus.
Si tant els cou que s’hagin d’exposar els arguments a favor i en contra del finançament que proposaran a la nostra Generalitat és que, o bé són uns dictadors que no volen haver de sotmetre les decisions importants al partit (tal i com mana la democràcia i els nostres estatuts), o bé ja estan pensant que haurem d’acceptar el miserable plat de llenties.
Sigui l’una o sigui l’altre demostra que cal nova gent a la nostra direcció. Gent que sigui prou valenta per estar en un govern que tingui un projecte clar i definit, però que tampoc li faci por estar a la oposició marcant l’agenda política com havia fet.
Salut Uriel !
No canviis mai !
Quan un fa això de parlar de 10.00 històries menys de la proposta concreta és que és dèbil, molt dèbil… i sense arguments.
Rep una forta abraçada
Xavier
La mentida converteix en esclau al mentider, perquè la aquesta porta de company de viatge una veritat que no s’és capaç d’afrontar.
Déu n’hi do tot plegat.
Salut i endavant!
El que comentes no és nou, és trist però és la pràctica habitual d’aquesta colla.
Quan la Rahola en parla ens en fotem, però ja veus que n’hi ha per a tots.
Lo del referèndum és patètic, de totes maneres no ens ha d’extranyar, si des del mateix dia de la seva aprovació s’està incomplint l’estatut i no diem -ni fem- res, perquè ens hem de prendre la “molèstia” de complir el “nostre” estatut? (referèndums, no compatibilitzar càrrecs de partit amb càrrecs públics…)
Igual no és el més elegant ni el més net i egoistament el pitjor per a nosaltres (esquerra) però si no hi ha cap més sortida es recullen firmes i forcem la votació, i a qui no li agradi que es foti. Són coses de la democràcia.
Endavant Uriel
Quanta raó tens i quina pena que la tinguis. Tant de bo tinguessim un partit lliure de joc brut. Però tranquil, al final guanyarem.