Avui a la secció de "successos", juntament amb la notícia d’un robatori i d’una fuita de gas, es publica que ahir un home de 78 anys assassinà a ganivetades la seva dona de 76. Denúncies de maltractaments, ordres d’allunyament, res no atura la violència contra la dona . La setmana 47 de l’any i 69 dones víctimes mortals de la violència de gènere. La denúncia i l’estupor segueixen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Carme-Laura, què em de fer? Ja sé que sí l’educació, que si la violència a la televisió…, però, com es posa fil a l’agulla? Vaig preguntar a una amiga jutgessa si ara hi havia més assassinats de dones, o era que se’n parlava més: em va respondre que totes dues coses; també em va dir que la droga (entenent com a tal l’alcohol, en primer lloc) solia estar present en una gran quantitat de casos. Deu ser veritat, però, de tota manera, trobo simptomàtic que hi hagi tans casos tot just ara, quan l’èxit de la dona és inqüestionable. Dic èxit, i no solament integració, perquè a la universitat les dones ja superen els homes en quantitat -en algunes carreres, com ara medicina, és espectacular-. És casual? O és que els homes no estan preparats per acceptar aquest estat de coses? Hi ha una qüestió que ens hauria de fer rumiar: que el fet es dóna en totes les escales socials i tan en gent ignorant com en gent molt culta.
Trobo molt ben fet que ens ho recordis cada cop que passa. No podem insensibilitzar-nos, i aquest és el perill que hi ha quan un fet s’esdevé de forma tan recurrent que acaba per semblar normal. Gràcies, doncs.
Quan he vist que havies penjat un altra entrada fora del teu "horari" he pensat: No, un altra dona assassinada no. He fet el clic desitjant que no fóra veritat. El pitjor és que no sé què es pot fer, no sé com se solucíona, no sé què caldria resoldre. Gràcies, a tu i a la Roser, per la denúncia. Voldria llegir-vos només entrades de les boniques de llegir.
Quant els homes valents i responsables surtin al carrer, quan s’entengui la llibertat com el millor ingredient de l’amor, quan ens puguem menjar i plorar les frustracions sense necessitat de carregar contra altri, quan puguem expressar les emocions, quan els governs no menteixin per justificar la invasió a un país, quan les coses no es facin "per collons", sinó amb el cor i el cap. Quan les dones i els fills no siguin propietat de ningú, quan les televisions no facin espectacles tan lamentables, llavors anirem junts, homes i dones, i sabrem que cap, cap idea, ni cap, cap relació, es pot defensar agredint, envaint, assassinant. Llavors serem "desvetllats i feliços" ( o potser tan infeliços com ara ), però conscients del valor de la vida.
"Li tallen els somnis…li tallen les ales…li tallen la llengua…li tallen les cames..la maten": No pensis, no volis, no parlis, no te’n vagis, no visquis…que em poses en evidència…
Només en parlem les dones. Definitiu!.
Els ‘homes’ callen.
Potser els hi sembla un tema menor?
Potser no tenen suficient criteri per tractar aquesta infamia, pero si dels altres temes que tractes en el teu bloc?
Potser es covardia? Por? Por a la por?
Tan dificil es afegir-se cordialment al nostre dolor, a la nostra indignacio?
Tal vegada s’han quedat sense paraules
com tan sovint ens passa a nosaltres.
Bé, és evident que la violència de gènere ens ha de preocupar als homes, ja que bona part del que som ho devem a les dones, tots hem nascut d’elles i majoritàriament vosaltres ens heu criat. I amb tot…
La conscienciació encara no s’ha aconseguit prou, però com els hi dic als meus alumnes, s’han fet canvis més grossos, i dintre de l’univers masculí, i no pas fa gaire temps, com per exemple l’eliminació dels duels.
Quantes morts hi havia per suposades afrentes a l’honor entre els homes pel costum de batre’s en duel! i no només a Espanya, a Anglaterra i més clarament a l’Oest americà era d’allò més habitual.
Quan es van encetar legislacions restrictives pel que fa a l’ús d’armes i se’ls hi va donar una solució alternativa, tot això va quedar anorreat. I quina és la solució alternativa? Passar de dirimir les discussions a trets a fer-ho als tribunals, l’Estat ens desarma i ens permet tenir l’arma de la justícia.
Crec que els homes necessitaríem ser "desarmats" d’aquesta agressivitat latent que tenim envers tot. És a dir, no és només contra les dones, comença això quan papà i mamà estan orgullosos que el seu nen li hagi fotut un clatellot a un altre que li deia no sé que. I creieu-me que sé de que parlo. En canvi, a una nena se li diu que els conflictes s’han de resoldre parlant i dialogant. D’aquí vé una manera diferent de ponderar la violència. Doncs bé, fem campanyes adreçades als nens dient que no és dolent que hi hagi conflictes, sinò el fet de resoldre’ls violentament, això és el que provoca dolor.
I amb els adults, on la conscienciació és més complexa, crec que s’hauria d’abordar la creació de xarxes, organismes o grups de suport a la condició masculina, com hi ha en d’altres països més avançats.
Ja sé que em direu que per què fer-ho sent agressors? Però val més prevenir, evitem la mort d’una dona, i la d’un home (si se suicida, fet freqüent), i si no, penseu en els 30000 € que ens costa cada any un pres, i a més hi ha la rehabilitació, on durant anys han d’actuar psicòlegs i pedagogs per reeducar-los…
A l’igual que atenems les dones pel risc específic de càncer de pit o d’osteopòrosi, o als adolescents sobre educació sexual, s’hauria de considerar que degut al dèficit comunicatiu masculí (del qual també en són víctimes) hauríem de tenir un suport, o la possibilitat de tenir-lo, a l’abast, per tal que davant de situacions desesperades, aquests homes tinguessin algo a què agafar-se.
Particularment, estic feliçment casat i tinc una nena, i per mí, si mai succeís, seria molt dur perdre el pis on visc i la custòdia de la meva nena, i en una conjuntura tan complicada m’agradaria saber que hi ha algú que m’assessora o que em facilita que pugui adquirir un pis o mantenir una relació segura amb ma filla. En definitiva, que no perdré tot per ser home!!!
Perque aquests assasssins que sovint després se suiciden ho veuen tot de negre, perque ningú no els ha ajudat, i em podeu dir que demanin ajuda, però siguem sincers: un home al que li posen l’etiqueta de maltractador, o al que la dona li fa xantatge dient que el denunciarà per obtenir avantatges… què farà?
I de cara a les noves parelles, crec que sempre hi hauria d’haver un pla B, és a dir preveure com quedarien les coses en cas de separació, cosa que s’hauria de fer en unes capitulacions matrimonials ad hoc, de manera que l’home sabés que, en cas de separació, ell no ho té tot perdut, i si tens algo a perdre segurs que seràs més prudent.
Bé, igual he parlat massa, però les entrades de les participants en el blog i la persistència i la qualitat del bloc de la Carme-Laura m’han colpit en el bon sentit de la paraula. I si voleu espero les vostres propostes de millora, que, amb les aportacions de tothom podrem assolir.
Crec que és cert que hi ha una agressivitat masculina innata, la prova és que amb un 51% de dones en la població catalana, només un 8% de les persones sense llibertat són dones, per tant és clar que les conductes delictives, sovint lligades a l’agressivitat són majoritàriamet masculines.
Ara bé, aquesta proporció en la població reclusa és semblant a tot el planeta, i si ho és així, deu ser per causes molt fondes, que han de ser abordades des de molts punts de vista.
El primer és eliminar el recurs a la violència entre els nens, tan freqüent, mirant de reconduir-lo cap al diàleg. A dos nens que es barallen no se’ls ha d’animar, sinò criticar-los i sancionar-los, ni que hi hagi hagut un nano que digui que actuava en defensa pròpia. Un nen ha de saber que pel fet de no "defensar-se violentament" no serà considerat un marieta. Pares, mares i profesorat hem de ser els principals agents, amb el suport de campanyes de conscienciació. Si eliminessim la violència masculina d’arrel, eliminaríem igualment la violència de gènere, entre moltes d’atres. De fet s’hi ha avançat al S.XX, amb la desparició dels duels, tan freqüents abans, i tot això té a veure amb la difusió del diàleg i la discussió com a mètodes de resolució de conflictes.
Pel que fa als adults actuals, segueixo pensant que un número semblant al 016 d’atenció a les dones maltractades, seria bo per aquells homes que tenen dèficits comunicatius, que lliguen amb el baix llindar de frustració. Si ens expressessim amb més fluïdesa, o tinguessim a l’abast un cert suport, desconnectaríem bona part dels resorts de l’agressivitat.
30000 € per any que ens costa cada pres són molts més diners que els que una bona prevenció suposaria, per bé que per descomptat qui la faci l’ha de pagar. A més, ara s’estan plantejant programes de reinserció a les presons a on es fa algo semblant, però després d’haver fet el delicte.
I el que he dit sobre les campanyes de conscienciació, o que es clarifiquin en el moment del casament que passa en cas de separació, o la creació de servei d’arbitratge o asessorament a les parelles en crisi, a càrrec de l’Estat (o d’entitats sotmeses al seu control), significa, en darrer terme, que se sàpiga que la sortida a un trencament no dependrà de trampes legals, mentides o argúcies d’advocats, sinò de pautes clares i precises a on tothom sabés a que atindre’s, sense que cap dels 2 cònjuges quedés arraconat.
I bon dia contra la violència de gènere
Gràcies David, Marcel per afegir-vos-hi. Aprendre uns dels atres és ben gratificant. Una abraçada amigues i amics.