CALAIX DESASTRE

S’acosta el dia de la NO violència contra les dones. Malauradament cada cop són més freqüents actes dels anomenats violència de gènere. La violència de gènere és definida per les Nacions Unides com aquells actes vers les dones i nenes que “puguin tenir com resultat un dany o sofriment físic, sexual o psicològic per la dona, així com les amenaces d’aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com a la privada”. I la violència de gènere, lluny de disminuir, és un fenomen que desgraciadament va en augment. Aquest any, fins al moment d’escriure aquest article, ja eren 44 les dones que han estat víctimes mortals d’aquest tipus de violència, però les dones que no hi han deixat la vida, que pateixen violència psíquica, maltractes i abusos, no estan censades ni comptabilitzades i són moltíssimes més.

El pitjor de tot és com l’ésser humà s’acostuma a tot, i una mort més deixa indiferent a tothom. Fins i tot quan la víctima té una edat primerenca, quan no arriben ni a adolescents i haurien de jugar, si no amb la Barbie perquè els temps han canviat, al Candy Crush, sortir amb les amigues, anar al cinema i gaudir de la vida. Iniciar-se poc a poc a la vida.

Com a mare de dues filles sempre m’ha preocupat la seva seguretat. He procurat aconsellar-les i inculcar-los-hi una sèrie de valors, per a mi fonamentals, tot i que avui en dia sembli que han quedat força obsolets, com el respecte als altres, però sobre tot el respecte per elles mateixes. Donar un just valor a la seva vida i al seu cos, sense devaluar-lo ni lliurar-lo a la primera de canvi. No és fàcil inculcar aquests valors en aquests temps que corren, us ho ben asseguro. I me’n faig creus quan veig segons quins comportaments de nens i nenes al sortir de l’escola, moltes vegades amb el coneixement i consentiment dels pares.

I quan passa una cosa d’aquestes, tots ens preguntem: què ha fallat?. Prou que ho sabem què ha fallat. Doncs que la societat en general s’ha tornat molt permissiva, fins i tot massa, excessivament comprensiva i sembla que normalitza fins i tot el que és inusual i anormal. A les víctimes, sobre tot les més joves, els hi fallem tots: família, escola, amics, veïns… La principal desgràcia d’aquestes víctimes ha estat que entre tots no haguem sabut ensenyar-los un conjunt de valors, de detectar situacions sovint anòmales, saber-los-hi explicar que cada cosa s’ha de fer i viure al seu temps. I per això cal ser valents, no tenir por i cal que algú els hi faci saber.  Que algú els eduqui en el més literal i estricte sentit de la paraula. L’adolescència ja per sí sola és una etapa molt difícil per als joves, i sovint també per les seves famílies, ja que els adolescents es desenvolupen físicament si bé encara tenen una maduresa afectiva infantil.

Què es pot esperar d’una relació entre una noia de 14 anys i un noi, en molts casos també menor, però que sovint n’hi ha que ja són adults?. En el millor dels casos un embaràs no desitjat abans d’hora, per continuar amb una relació frustrada, fruit de l’ immaduresa de tots dos, i que sovint pot i sol acabar en tragèdia. Si les relacions de parella ja són complicades entre persones adultes i suposadament madures, molt més per persones en fase de formació. I com va escriure un amic meu: “Ha passat moltes vegades, massa i tornarà a passar, per desgràcia, i hem d’intentar posar-hi remei, però ens cal instruments, ens cal més voluntat, més implicació, més solidaritat, menys por, més empatia i sobretot una societat més justa, menys frívola i més educada en el respecte mutu”. Jo no ho hauria dit millor.