Avui, "El Punt" porta una carta d’aquelles que fa vergonya de llegir. Vergonya perquè és certa. Les llengüues desapareixen perquè els que les parlen deixen de parlar-nes, deixen de transmetre-les als fills perquè no les creuen necessàries, no només perquè "els que vénen de fora" no es vulguin aprendre, perquè fins i tot quan les volen aprendre hi ha qui s’ho mira en silenci i parla en castellà. No són només guàrdia civils qui no respecta el català…
Per què no em parleu en català?
Hassan El Hiry, Tarragona
Em rendeixo, renuncio, i la culpa és de tots vosaltres, i em refereixo als naturals del país, Catalunya. Fa uns quatre anys que visc aquí, quan vaig arribar no entenia l’idioma, ni el català ni el castellà. (continua)
Primer al camp, després en un taller i ara en un restaurant vaig trobar feina per mantenir la meva família, dona, fill i filla. En sentir parlar el vostre idioma vaig intentar el més ràpid possible entendre’l i xampurrejar-lo, parlar-lo en la mesura del possible; i el mateix la meva dona i els meus fills que van a l’escola i els ensenyen a parlar i escriure i ho fan molt bé (em refereixo al català). Jo fixant-m’hi molt, i també la meva dona, hem intentat integrar-nos al poble a través de la llengua… Impossible! No ens deixeu. Intento atendre els clients que sento parlar en català en aquest idioma, i crec que no ho faig malament del tot, però ells em responen en castellà, hi insisteixo, fins i tot alguna vegada amb tota l’educació possible els he dit: si us plau, poden parlar-me en català, l’entenc perfectament, encara que no el parli correctament. Resposta: «caramba, vostè parla català?» I això m’ho diuen en castellà i continuen parlant-me així. I és clar, jo desisteixo, renuncio a seguir servint-los en el seu idioma.
A la meva dona li passa el mateix quan va a comprar, tots els que són catalans li parlen en castellà tot i que ella també s’esforça a respondre en català. I els meus fills, igual. A la classe, els professors els ensenyen majoritàriament en català, els meus fills el parlen ja perfectament com si fossin naturals d’aquí, fins i tot a casa ens ajuden i corregeixen el que pronunciem malament, ens fan de professors. Però ells només de sortir al pati o al carrer, els mateixos companys quan es dirigeixen a ells ho fan en castellà. Com pot ser això? Al restaurant hi ha tres diaris, un en català i un altre en els dos idiomes, però hi ha més preferència cap al castellà. El que només està en català, molts dies, ni l’agafen, i el mateix passa amb els esportius, n’hi ha dos en castellà i només un en català. Ningú mai no l’agafa, o quasi mai, només quan els altres estan ocupats.
Doncs bé em rendeixo, per què he de seguir esforçant-me a aprendre el vostre idioma natural si sembla que el menyspreu? Potser no tothom, uns quants segur que no. El veí que m’ha ajudat a escriure aquesta carta em diu que sent vergonya de no saber-la escriure en el seu propi idioma i ha hagut de redactar-la en un idioma diferent del que parlem ell i jo quan estem conversant, el català (perquè això sí, és dels pocs que he aconseguit que em respongui també en català). Ara bé, vull reiterar que m’estranya que m’insistiu tant perquè no aprengui el vostre idioma, penso que tots ens ho perdem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
res a dir, té tota la raó del món, i aixó passa a tot Catalunya
salutacions
En tot això del català hi ha molta hipocresia. I n’estic fart: portem no sé quans anys de tèorica normalització i la cosa empitjora.
Ho sento però no és qüestió de continuar amb el "Depèn de tu", perquè és mentida. Tots els esforços que fem individualment no porten a enlloc. Porten a cansar-nos-en i a la frustació. Amb molta cura, potser haurem de començar a deixar-ho córrer i a assumir que el català no té futur.
A Mallorca passa tres quarts del mateix, i fins i tot d’una manera més accentuada. Gent que gairebé no sap parlar castellà, només que percebin que el teu accent no és 100% mallorquí, canvien de llengua. Tots hi hem caigut qualque vegada, veus qualcú a un restaurant amb fesomia marroquina, o llatinoamericana,o xinesa, japonesa i, moltes vegades penses, ufffffffffff, avui no tenc ganes d’aixecar-me i tenir la primera baralla lingüística del matí. T’hi adreces en castellà i et mors de vergonya quan et respon en català o veus que ho fa a la taula de devora. L’altra dia vaig atendre una senyora japonesa que parlava un català prou bo, i va estar ben contenta de poder practicar amb mi, perquè com sempre, la miraven a la cara i li parlaven en castellà. Al final li vaig dir, els hauràs d’educar tu a ells.
Què vòl dir el procés de substitució genocida i d’extermini amb l’obligatorietat del castellà continua a efectes practics.
On en certs indrets, al contrari que el castellà, parlar en la llengua pròpia és pot considerar una agressió verbal, una falta de respecte i en els millors dels casos una manca d’educació, on és fomenta la ignorància de la llengua pròpia del país en la majoria de mitjans.