Fa de pensar la insistència amb què disparen contra Joan Fuster cada vegada que han de parlar de «valencianisme polític» (dit a l’engròs, obviant-hi els múltiples matisos). Fa de pensar també la insistència amb què s’escriu contra Fuster i contra el que alguns anomen «fusterianisme polític», o ras i curt «fusterianisme». Fa de pensar la insistència amb què presenten Joan Fuster com a creador ex novo d’un ideari polític, pretensió totalment infundada si un ha llegit l’obra «cívica» de Fuster. Tanmateix, no fan l’afirmació des de la ignorància. Han llegit Joan Fuster i saben que l’acusació és inadmissible. Però és just per això que insisteixen: perquè a còpia de repetir-ho serà a la fi admès com a veritat indiscutible.
El meu parer, com ja he explicat sovint en aquest blog, és que han convertit Joan Fuster en boc expiatori. Però no és només el boc expiatori sobre el que carregar –ara que és mort– les culpes del fracàs polític valencià, com si ell haguera estat secretari general de totes les organitzacions polítiques valencianes hagudes i per haver, des d’UPV al PSPV i de totes les seues transformacions i/o derives. Hi ha també –o sobretot– una altra intenció, tanmateix més covarda.
El «valencianisme polític» no catalanista o no fusterià, que en diuen ells, no pot prescindir de la història política que ha fet en la segon meitat del segle XX. No pot prescindir-ne però necessita «revisar-la» per a legitimar els profunds canvis a què s’ha abocat en els últims anys. Podia haver pres una opció més aclaridora i honesta: dir que atès que han renunciat al marc nacional dels Països Catalans, en conseqüència reneguen de la política que s’ha fet en el seu nom i dels intel·lectuals i polítics que n’han estat referència. Però en comptes d’això han insistit a disparar contra Joan Fuster, contínuament, com una dèria política propera a la paranoia. I per què? La meua –discutible, és clar– opinió: per què si prescindeixen de Joan Fuster com a intel·lectual i de la tasca política del valencianisme catalanista que s’ha fet en la segona meitat de XX, què els queda com a referent? Els queda González Lizondo i la seua «ideologia». No n’hi ha prou, doncs, de «renegar-lo» (li empre el terme a Vicent Pitarch): cal desacreditar-lo.
Fet i fet, ha estat l’èxit polític del lizondisme el que ha marcat la transformació ideològica d’aquest nou «valencianisme polític». Pensen que González Lizondo sí que va saber connectar amb el «poble valencià» i estan convençuts que amb unes reformes i uns mínims –ep: només mínims!– tocs de «racionalitat» podran assolir la seua «connexió» i el seu mateix èxit. Si ens parem a fer-ne la comparança ens adonarem que les tesis polítiques dels «antifusterians» assumeixen la seua simbologia (la senyera amb blau), el seu marc nacional (la Nació Valenciana) i la diferenciació o separació lingüística entre català i valencià. L’única diferència que hi trobarem és que ara escriuen en un valencià que té una normativa amb l’aval de lingüistes amb formació universitària i que compta, a més de diferenciació normativa, també amb diferenciació jurídica, mentre que Lizondo si mai va escriure cap de frase en valencià (ell només sabia escriure, i poc, en espanyol) ho feia a burro barra, sense posar-hi un sol accent, com era tradició. ¿No era aquest l’objectiu final de González Lizondo: bandera diferenciada, nació diferenciada, llengua diferenciada? Ça y est!
La intenció, doncs, per no quedar-se sols davant González Lizondo, no és «renegar» de Joan Fuster, com seria l’opció més honesta i clarificadora, sinó desacreditar-lo, destruir-lo, perquè d’aquesta manera els qui voldran llegir-lo a partir d’ara ho faran des del biaix del seu descrèdit. Fer com si no haguera existit res entre González Lizondo i les declaracions valencianistes de fa 100 anys, i provar de fer compte nou.
Aquesta és una altra diferència amb els seguidors del «lizondisme polític»: que són més intel·ligents, saben què volen fer i com han de fer-ho. No pararan, doncs, fins fer a banderes Joan Fuster. Tanmateix, això: el país que estan construint és el que volia i representava González Lizondo. I qui va ser González Lizondo? Un titella grotesc de l’espanyolisme.
Si maten Joan Fuster, aquesta és la referència «intel·lectual» que els queda. Si Joan Francesc Mira va dedicar-li una sentida nota necrològica, no caldrà esperar molt –després que hauran enterrat Joan Fuster en un clot de merda– perquè li facen l’homenatge redemptor i reivindicador que fa temps que li reserven.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per sort o per desgràcia els valencians ja fa segles que existeixen abans de Joan Fuster i González Lizondo.
I és pot dir que des d’un punt de vista polític ni Joan Fuster abans, ni Gonzàlez Lizondo ara pinten res, inclòs es podria dir com els propis valencians.
Per què tant Joan Fuster com Gonzàlez Lizondo des del punt de vista politic, sembla que tot dos s’han dedicat a defensar més interessos aliens als propis valencians, com sembla que aquestes darrere temps fassa tot bon valencià induïts per aquesta dinàmica creada des de fora.
Efectivament, Fuster no va crear cap ideari polític. No obstant, va despertar moltes conciències polítiques, va sentar les bases d’un catalanisme teòric i il·lustrat al País Valencià. Jo mateix no entenia molts conceptes – era un adolescent ignorant en matèria nacional – i llegint els seus assajos vaig arribar a comprendre que els valencians pertanyem a un espai nacional compartit amb catalans, balears i andorrans. “Nosaltres els valencians” va esdevindre per a mi – i per a molts valencians de l’època – una mena de llibre de text, una Bíblia en deien alguns, on podia trobar les claus que obrien els panys de la matèria nacional dels valencians.
Tanmateix, Joan Fuster és molt més que tot això. És un HOMENOT de l’alçada d’un campanar, que en diria Josep Pla. Un intelectual íntegre, un erudit, un estudiós de totes les facetes culturals que envolten el nostre País, una referència moral que hauria de ser un exemple per a generacions futures.
QUI DESACREDITA JOAN FUSTER ES DESACREDITA A SI MATEIX.
Joan Fuster és una figura gegantina de la cultura catalana, i tots aquells que el critiquen no li arriben ni tan sols a la sola de la sabata. La seua misèria moral i intel·lectual és clamorosa.
Comparteixo, un cop més, la reflexió i el posicionament. Només afegir, com saps i com dic sovint, que la guerra està plantejada i feta al sud i abandonada al nord. Com deia Llompart, o avancem junts o ens enfonsem junts.
Estimats amics i amic Cucarella,
En primer lloc t’he de dir que relacionar la figura de Gonzalez Lizondo amb la de Joan Fuster em sembla poc raonable. El primer era un pobre home que va arribar a ser diputat estatal aprofitant un buit polític pel que fa a la representació del sentiment dels valencians.
Com ja t’he dit abans, per a mi Joan Fuster és l’intel·lectual més brillant que ha tingut el País Valencià en molt de temps, i per a res vull cremar-lo en una foguera com la que feia “un bon pagés” a “L’Espill” de Jaume Roig per cremar la seua dona. Només he dit que les tesis polítiques esdevingudes de, entre d’altres, el pensament de Fuster han de ser, com tota teoria política fracassada, revisades des del dia en que vivim.
I dic fracassada, sí, perquè això és evident.
No podem viure eternament en el paradís que, aparentment, plantejava l’inici de la democràcia per al País Valencià. Si en aquell moment molta gent eixia al carrer amb quatribarrades i, molts d’ells, reivindicaven Països Catalans ho feien perquè era l’única opció nacionalista amb un mínim de raonament lògic i històric que hi havia en aquell moment.
Passat el temps, molts d’aquells que demanàvem Països Catalans hem estudiat, afortunadament, una miqueta més. Hem vist, afortunadament, una miqueta més i, sobre tot, hem pogut parlar, afortunadament, d’aquestos temes fora de cercles reduïts d’intel·lectuals. I hem vist i n’hem adonat de la realitat política que demana, des de la seua plena consciència, el nacionalisme valencià.
Jo pense, Cucarella, que els Països Catalans són una possible opció de futur, pobles germans units d’alguna manera en un front comú davant d’un món globalitzat. Però pense, i ho pense perquè estic convençut que respon a raons històriques i legítimes, que els valencians hem d’articular un moviment polític que partisca de la nostra terra, del sentiment de la gent (del de sempre en gran part i del de molt de temps ençà) i, per descomptat, de les veritables possibilitats de portar això endavant.
I pense que, després de tot, o ens posem les piles d’una puta vegada i ens deixem d’històries que s’allunyen del sentiment de la gent o ho tenim ben fotut per salvar la nostra llengua i moltes altres coses més.
I que no em diguen, a estes hores, que la gent d’ací viu desinformada. Clar que tenim una merda de NODO que es diu Canal Nou però, per favor, a l’època de Franco hi havia el NODO i poc més, i era fotut només trobar un llibre o un diari de fora. Ara la gent té mil canals d’informació on pot veure el que li done la gana, no val l’excusa de Canal Nou quan té una audiència ridícula i decreixent. Per favor, deixem-nos d’excuses i treballem per defensar el nostre futur des de posicions allunyades de purismes que no es corresponen amb la realitat, amb la gent, i potser tampoc amb bona part de la història. Encara que açò, com tot allò que es pot discutir, és discutible.
Una abraçada ben forta.
Daniel.
A Gonzàlez Lizondo li han donat vida personatges com Joan Fuster.
El Joan Fuster que damunt de tot ha estat submís al règim polític catalunyés principatí, on s’han passat aquests 30 anys prioritzant l’encaje amb l’Estat espanyol, anant contra l’esperit valencià, el fet valencià i negant des d’un punt de vista polític la denominació valenciana de la llengua al País Valencià amb igualitat de condicions i respecte amb l’esperit valencià i dels valencians.
Algú li tindria que dir a Joan Fuster que el despostisme il.lustrat és d’un altra època, per fer bona aquella dita que amb raó o sense raó a la presó.
I el que la vòl pendre és d’ell i si no que li ho pregunten als portuguesos com a cas coetani i contemporani versemblant als dels valencians respecte a Galicia.
El principatins s’han passat aquests darrers trenta anys prioritzant les relacions amb l’Estat espanyol i anant contra l’esperit valencià i rebujant el fet valencià i contra el fet de l’aceptació de la denominació valenciana de la llengua al País Valencià.
I pot ser es pensaven que els valencians els farien palmes, com Joan Fuster.
Hi ha una diferència entre això de la dictadura i això, que diuen ara, democràcia. Sota la dictadura tot eren víctimes, perquè hi havia un senyor que manava. Ara, tots som culpables perquè depén de nosaltres. [Joan Fuster]
¿Tant li costa senyor Cucarella, acceptar que existixen valencians que volem ser això, valencians i punt? ¿Tant li costa assumir que n’hi ha persones que no necessitem ser valencians-catalans, ni valencians-espanyols? El seu marc nacional és els Països Catalans, bé, com el de Fuster. És totalment legítim. Però per favor no faça demagògia ni mentisca dient que aquells que defensem la nació valenciana i la senyera amb blau, estem en contra de la unitat de la llengua.