cucarella |
divendres, 31 de març de 2006 | 10:51h
Fa uns anys (no gaires) vaig concidir a la Fira del
Llibre de Castelló amb Ferran Archilés. No el coneixia de res, però em regalar
una diatriba contra Joan Fuster i contra els qui ell (i altres) anomenen "fusterians"
-per assenyalar-nos més còmodament com si fórem una secta- que em va rebolicar
els budells. No foren els arguments que esgrimia els causants
d'aquella descomposició intestinal, sinó la malícia amb què els exposava: com
si combatera una idea heretge i ell fóra el capellanet alliçonat que anatemitza
les aporegades beates des de la trona. Vaig recordar l'encontre amb Archilés la
setmana passada, arran de la ressenya que va fer en el Postada, suplement
cultural del periòdic Levante, sobre la publicació d'un seguit de llibres sobre
Joan Fuster. Archilés i Alfred Mondria, que firmava una altra de les ressenyes,
desbudellaren els llibres publicats de Fuster i totdéu que hi participava. Pel
to que empraven, sobretot Mondria, semblava que els ofenia que Joan Fuster continuara interessant avui dia, que
hi haguera persones que dedicaren el seu temps a estudiar i comentar la seua
obra.
Crec que va ser l'any 1997 quan Vicent Pitarch va escriure en la revista Serra
d'Or un article en què es feia ressò d'algunes veus que posaven en qüestió
l'obra de Joan Fuster i, tractant-lo com si fóra una mena de profeta, en
reclamaven la "superació". L'article de Pitarch portava per títol: «Rellegir
Fuster: renegar-lo». Arran de la trobada amb Archilés vaig escriure una
xicoteta opinió de catacumbes dient, més o menys, que no considerava provada l'existència
de "fusterians", ni tan sols en un sentit polític. Joan Fuster no havia pretès
mai d'elaborar una doctrina política, simplement havia expressat la seua opinió
sobre qui som i per on podríem anar els valencians. Una opinió com l'expressem
cada dia tantes persones i ningú amb intencions profètiques. Opinar és posar
idees en comú. Tanmateix -deia jo en aquell article de catacumbes-, els
"antifusterians" que començaven a proliferar llavors necessitaven que existira
la doctrina i els seguidors del "fusterianisme", per la raó òbvia que sense
contrincant no pot haver-hi combat i sense enemic declarat tampoc no hi havia
batalla possible. Sense Satanàs i sense bruixes que l'aclamen no podrien existir
els inquisidors que els perseguiren.
El Postada d'avui inclou una contundent rèplica als articles antifusterians, sobretot al d'Alfred Mondria, per part d'Antoni Furió: Cainites de Saldo. Comença dient açò: «Sembla que
algunes bones ànimes s'han molestat per la publicació de tres obres de Joan
Fuster per part de la Universitat de València. En aquest país sempre hi ha algú
que es molesta quan s'edita un nou llibre de Fuster o quan es publiquen unes
línies sobre l'escriptor i la seua obra. De seguida salten les alarmes i els
sentinelles de guàrdia, gossos de presa d'una fusterofòbia ressentida i
permanentment irritada...»
Si punxeu ací podreu accedir a la revista Postada en Pdf
on apareix la rèplica d'Antoni Furió. Hauria volgut incloure també l'enllaç
amb l'exemplar anterior, on hi ha les ressenyes d'Archilés i Mondria, però no
l'he trobat en la pàgina digital del periòdic.
Afegit 15'15: En aquest enllaç podeu trobar el Postada els articles d'Archilés i Mondria.
En Fuster fou un revolucionari. Un pensador revolucionari, que com d'altres, foren perseguits i vilipendiats pels que no arribaven a tenir el seu grau d'intel·ligència i no s'estimaven. Per què fa tanta ràbia que es demostri la catalanitat dels valencians? Per què aquests que als que li fa ràbia després parlen en castellà? Què acàs prefereixen haver estat castellans? Què veuen de bo en un poble corromput, tancat en si mateix però imperilista alhora? Els que no s'han venut només es poden sentir catalans (valencians) car que han sàpigut destriar el que són realment, malgrat la manipulació incesant.
T'ho dic perquè trobe que vas errat en la interpretació dels articles, si més no, en la interpretació de l'article de Mondria. Hi ha persones l'esperit de les quals no és parlar de Fuster ni de les seues obres, sinó simplement aparéixer i fer-s'hi de notar més que el mateix Fuster. D'exemples, no cal dir-ho, n'hi ha uns quants. No vull dir que no s'hagen de publicar papers de Fuster, però això no forma part de l'obra de l'autor en el sentit estricte de la paraula. Fóra bo parlar de l'obra de Fuster, però no voler apropiar-se'n.
cucarella |
divendres, 31 de març de 2006 | 15:13h
Plou sobre mullat, Òscar. Tant Mondria com Archilés sempre que han pogut han carregat les tintes contra els articles polítics de Joan Fuster, i de retop contra els qui patim la greu desviació de creure en els Països Catalans. No ve d'ara. No entre, però, en el debat, entre ells i Furió. Però m'ha agradat, i molt, l'inici de la seua rèplica. I gràcies a l'article de Pere, que no recordava, podré afegir el Postada amb els articles d'Archilés i Mondria.
Ara que es parla de Fuster, m'agradaria reivindicar la paraula "civisme", en el seu sentit original fusterià. Em va encantar "Breviari cívic". I en cap cas parla de "homeless", "prostitutes" i "skaters" barcelonins multats.
Parla dels deures autèntics d'un ciutadà dels Països Catalans.
Potser encara sóc un xic jove, idealista, somiallunes... Però m'agradaria veure restituïda la paraula prostituïda clòwnicament pels afins de Clowns, dic, de Joan Clos. Ara que Obrint Pas li dedica cançons davant milers i milers de joves dels Països Catalans al pensador valencià, crec que la paraula i el seu sentit fusterià s'ho mereixen.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
En Fuster fou un revolucionari. Un pensador revolucionari, que com d'altres, foren perseguits i vilipendiats pels que no arribaven a tenir el seu grau d'intel·ligència i no s'estimaven.
Per què fa tanta ràbia que es demostri la catalanitat dels valencians?
Per què aquests que als que li fa ràbia després parlen en castellà?
Què acàs prefereixen haver estat castellans?
Què veuen de bo en un poble corromput, tancat en si mateix però imperilista alhora?
Els que no s'han venut només es poden sentir catalans (valencians) car que han sàpigut destriar el que són realment, malgrat la manipulació incesant.
Has llegit el post de Pere? http://invasiosubtil.blogspot.com/2006/03/phthirus-pubis.html
T'ho dic perquè trobe que vas errat en la interpretació dels articles, si més no, en la interpretació de l'article de Mondria. Hi ha persones l'esperit de les quals no és parlar de Fuster ni de les seues obres, sinó simplement aparéixer i fer-s'hi de notar més que el mateix Fuster. D'exemples, no cal dir-ho, n'hi ha uns quants. No vull dir que no s'hagen de publicar papers de Fuster, però això no forma part de l'obra de l'autor en el sentit estricte de la paraula. Fóra bo parlar de l'obra de Fuster, però no voler apropiar-se'n.
Plou sobre mullat, Òscar. Tant Mondria com Archilés sempre que han pogut han carregat les tintes contra els articles polítics de Joan Fuster, i de retop contra els qui patim la greu desviació de creure en els Països Catalans. No ve d'ara. No entre, però, en el debat, entre ells i Furió. Però m'ha agradat, i molt, l'inici de la seua rèplica. I gràcies a l'article de Pere, que no recordava, podré afegir el Postada amb els articles d'Archilés i Mondria.
Ara que es parla de Fuster, m'agradaria reivindicar la paraula "civisme", en el seu sentit original fusterià. Em va encantar "Breviari cívic". I en cap cas parla de "homeless", "prostitutes" i "skaters" barcelonins multats.
Parla dels deures autèntics d'un ciutadà dels Països Catalans.
Potser encara sóc un xic jove, idealista, somiallunes... Però m'agradaria veure restituïda la paraula prostituïda clòwnicament pels afins de Clowns, dic, de Joan Clos. Ara que Obrint Pas li dedica cançons davant milers i milers de joves dels Països Catalans al pensador valencià, crec que la paraula i el seu sentit fusterià s'ho mereixen.