Terra i llibertat

El passat divendres 26 d’Octubre, i organitzat per Arran, l’Aleix Cardona -company de Terra i Llibertat- feu al Casal Independentista de Sants la xerrada “El perquè dels Països Catalans”. La xerrada, seguida d’un viu debat, posà sobre la taula la necessitat de reflexionar sobre quin és el marc nacional que l’esquerra independentista assumeix com a propi just en l’efervescència del projecte d’estat propi per a Catalunya.

Des de l’assumpció oberta dels Països Catalans com a marc nacional, l’Aleix plantejà tres grans eixos de reflexió que defugin les concepcions historicistes i serveixin per desenvolupar el nostre discurs:

.- La línia de separació quant a referències polítiques, memòria de lluita i concepció d’Estat que dibuixa la Guerra de Successió del XVIII. En aquesta batalla el conjunt dels Països Catalans del sud dels Pirineus quedem del mateix costat i això activa una memòria comuna respecte l’Estat. Cal recordar, en aquest sentit, que no existeix “EL” Decret de Nova Planta sinó “ELS” Drecrets de Nova Planta.

.- La realitat comuna quant a llengua i cultura. La memòria i la realitat literària, musical, artística, comunicativa i de cultura popular compartida, ferotgement combatuda des de sempre pel Regne dels Borbons i especialment agredida, de nou, als darrers anys, pel Partit Popular. I defensada, de nou també, per diversitat de sectors populars. Cal recordar també, malgrat sovint des de Catalunya es prefereixi ignorar-ho, que les agressions contra el català en qualsevol punt del territori són totes -i igualment- agressions contra la nostra llengua i contra la seva viabilitat com a llengua d’ús social.

.- La catalanitat que es construeix al XIX, des de la Catalunya vella per part de determinats sectors de la burgesia en la Renaixença. Cal preguntar-se si aquesta catalanitat, esdevinguda després central i hegemònica, no és la catalanitat de determinats sectors que necessitaven reidentificar-se amb el país (o amb un tros d’aquest) i que, en fer-ho amb uns patrons de l’Europa del Nord, no trencaren amb la memòria popular de catalanitat del conjunt del país. Una memòria que és, a més, de l’Europa mediterrània, de la desacomplexada llum, festa i calidesa més que de les boires, el fred i el treball del nord… Reinvindicar i reivindicar-nos en la catalanitat del conjunt dels Països Catalans és doncs, també, identificar-nos amb uns valors, amb unes actituds, amb un model de societat diferent del de la calanitat central esdevinguda hegemònica a través de certs sectors de la burgesia. És obrir la porta a retrobar-nos altrament en el conjunt divers i polifònic de la catalanitat.

El debat posterior, calent, viu, intens, llarg, atravessat evidentment per la proposta de construcció de l’estat català liderada per l’actual generació de dirigents de Convergència i per l’Assemblea Nacional Catalana, serví en l’esmentat acte per posar sobre la taula el conjunt de contradiccions (catalunyeses), decepcions (illenques i valencianes) i preocupacions i alertes (de classe). I per arribar, també, a alguns consensos:

* que probablement l’esquerra independentista de Catalunya hem viscut anys amb el lema “Independència, Socialisme, Països Catalans” d’una manera més o menys idealista. Quan la realitat ha posat seriosament damunt la taula la independència de Catalunya ens adonem que el marc nacional no estava tan clar i que n’hem reflexionat i parlat ben poc.

* que els Països Catalans s’entenen i es comprenen per la pràctica; és a dir vitalment, vivencialment, pel coneixement del territori i de la gent.

* que en la nostra pràctica política la construcció de la sobirania ha de passar prioritàriament per la construcció, o la reconstrucció, de teixit popular organitzat i viu en els nostres barris, pobles i ciutats.