Terra i llibertat

La periodista i defensora dels drets humans Sihem Bensedrine va ser una de les principals opositores al règim de Ben Ali. Parla aquí en una entrevista que va concedir a La Vanguardia.

Sihem va ser, fa uns mesos amb el seu marit Omar, refugiada a Barcelona. Nombroses organitzacions(SODEPAU, ACSUR-LAS SEGOVIAS…), llavors, a més del PEN Català que l’acollia, li van donar suport i van aprofitar la seva estada a Barcelona per fer campanya contra la dictadura Tunisiana. Volem recordar ara com abans de la revolta del poble tunisià, nombroses institucions catalanes donaven un suport directe i indirecte al Règim de Ben Alí. La Diputació de Barcelona (socialista i tripartita) a través del seu programa de bona governança i a nivell de cooperació, malgrat les crítiques i advertències del moviment català de solidaritat internacional; la Generalitat de Catalunya, del tripartit, en llurs programes de promoció comercial i de relacions internacionals. Per ser justos, tot va començar, per suposat, amb l’anterior govern de CiU….
Realment¡¡ quina vergonya, quin oprobi¡¡ Després podem donar lliçons¡¡,  lliçons de què?¿

Sihem Bensedrine somriu, deu fer anys que no somreia tant. “El costat positiu de la revolució és que quan lluites, guanyes” assegura aquesta dona menuda. I estant al costat d’aquesta periodista i defensora dels drets humans és fàcil de creure. Durant el transcurs de l’entrevista va ocórrer una cosa ben bonica: aquesta periodista va poder ser testimoni directe de cóm avança la transició tunecina. Una trucada telefònica del seu marit li va fer oblidar aquells anys en els quals Ben Ali la perseguia fins a l’extrem d’obligar-la a abandonar el seu país. Ara ella és la guanyadora; ella i els seus havien aconseguit la primera llicència per a un mitjà de comunicació independent en la nova Tunísia. Enrere van quedar els anys en els quals va haver de refugiar-se a Barcelona dins del programa d’escriptors acollits del “PEN” català. Tan enrere que es trobava a la Ciutat Comtal per donar-se de baixa, queda molt treball per fer en la nova Tunísia. Avui, en algun lloc de la capital del país àrab, deu estar festejant aquesta nova victòria de la revolució.

Després del triomf de la revolució. S’ha instal·lat entre els tunicians un sentiment de decepció? Avancen les reformes?

Tunísia viu el seu període de transició democràtica. Una etapa en la qual es duu a terme una batalla sorda però molt forta entre dues potències: les forces de l’antic règim, que tracten de tornar cap a enrere, i les forces revolucionàries, que miren cap a davant. Això provoca que, de vegades, la gent, sobretot els joves, se sentin decebuts i pensin que gens ha millorat, per que els canvis són lents, però vull subratllar que hem fet avenços reals.

Per tant, és vostè optimista.

Sóc absolutament optimista per què mesuro els avanços. El primer i més gran és la formidable energia que s’ha alliberat, que és la força del canvi. Aquest ha estat l’assoliment més gran a partir del que anem a fer tota la resta. Aquesta energia revolucionària ha fet que no ens precipitem i que no s’hagin convocat immediatament eleccions presidencials. Celebrar uns comicis sobre la base de l’antiga constitució era el camí més segur per tornar a la dictadura. Per això hem format una Assemblea Constituent que escriurà una nova Constitució. El proper 23 de desembre triarem als encarregats de redactar-la.

Té poder Ben Ali avui a Tunísia?

Ben Ali està mort políticament, i fins i tot els seus antics aliats ja no ho defensen i ho han convertit en el seu boc expiatori. Ens volen fer creure que ells no van fer res de dolent, però tots sabem que la dictadura és un sistema amb moltes persones implicades. Ara aquest antic règim tracta d’entrar en el nou sistema de partits. Per evitar-ho, hem aconseguit dissoldre el partit de Ben Ali i la policia política. També ens hem dotat d’un nou codi electoral per evitar que tornin al poder. La nova llei prohibeix que els antics responsables del règim siguin elegibles, així com imposa un límit en el finançament dels partits per garantir la igualtat d’oportunitats entre totes les forces polítiques. També hem prohibit el finançament estranger dels partits i hem imposat la paritat en les llistes, que han de portar a home i dones alternativament, per evitar que les situïn al final de la llista. Estem molt orgullosos d’aquests avenços.

Aquesta llei no ha d’agradar massa a l’antic règim.

No estan massa contents, per això tracten de venjar-se en els sectors que encara controlen: el poder judicial, els mitjans de comunicació i la policia. Lluitem per aconseguir una veritable independència judicial, però encara no hem guanyat perquè allí és on l’antic règim tenia més suports. Un altre lloc on la resistència és molt forta és en els mitjans de comunicació. Hem heretat un sistema de comunicació que estava fortament vigilat: uns mitjans públics sota les ordres directes de la dictadura i un sector privat en mans de la família de Ben Ali. Malgrat la caiguda del règim i de la marxa del dictador, aquells que dirigeixen els mitjans de comunicació encara són gent designada per ells. Les ràdios i televisions independents encara estan esperant les seves llicències.

És el cas de radio Kalima, que dirigeix el seu marit.

Sí, Omar, el director, porta vuit dies en vaga de gana per exigir que ens concedeixin la llicència. Tenim bones esperances, i espero que avui puguem anunciar que ho hem aconseguit. Sense mitjans lliures, la cobertura de les eleccions serà un monopoli de l’antic règim, i això seria molt greu. Ràdio Kalima és la primera ràdio independent a Tunísia. Va ser molt combatuda per l’antic règim, ens van obligar a marxar-nos del país i emetre des de l’estranger perquè estàvem perseguits. Aconseguirem seguir des de Barcelona, quan vam ser convidats pel PEN català. El nostre equip estava dispersat entre Barcelona, França i Alemanya i emetíem per Internet. Quan va caure Ben Ali, tot l’equip va tornar a Tunísia. Tenim un nou local, nous col·laboradors, però no ens concedeixen la llicència malgrat que s’han compromès a fer-ho. Per aquesta raó el meu marit està en vaga de fam des del dia 21 de juny. Si autoritzen les emissions de radio Kalima, ens convertirem en el primer mitjà de comunicació independent del panorama mediàtic tunicià.

La policia era la columna vertebral de la dictadura. Seran capaços d’integrar-se en un sistema democràtic?

Després de la caiguda de Ben Ali, la primera cosa per la qual ens mobilitzem va ser per reformar-la. Ara tenim un diàleg excel·lent amb el nou ministre de l’Interior i ja hi ha coses que hem aconseguit; com l’expulsió de 43 alts funcionaris implicats en la repressió. Estem preparant una nova llei, en la qual es formarà als policies en matèries de drets humans i se’ls prohibirà portar passamuntanyes i anar vestits de civils per reprimir les manifestacions, d’aquesta manera seran més respectuosos amb la llei. També hem aconseguit que el període màxim que es pugui tenir retinguda a una persona siguin 24 hores, i no sis dies, com abans. Això no vol dir que no segueixi la repressió; segueixen havent-hi detencions, s’agredeix a periodistes… Però la policia té ganes de canviar la seva imatge, de reconciliar-se amb la societat.

[ Truquen al telèfon de Bensedrine i ella respon emocionada. Parla breument en àrab amb el seu marit, la seva cara s’il·lumina]

Aquí tenim la bona notícia, hem obtingut la nostra freqüència! El combat sempre es paga, hem de barallar-nos per tot, però al final guanyem. El costat positiu de la revolució és que quan lluitem, guanyem, com ara. És genial!

Tunísia ha aconseguit alguna cosa que semblava impossible. Però, han rebut l’ajuda que esperaven d’Occident?

Per mi hi ha dos Occidentes, dues Europes. Està l’Europa de la societat civil, que sempre ens ha ajudat. Sense el seu suport pot ser que avui no estiguéssim vius. Hi ha hagut moments en els quals les nostres vides han estat en perill i sense la seva pressió el dictador ens hagués matat. Després de la revolució segueixen estant al nostre costat, creuen que la nostra batalla és legítima i han estat decisius per a la nostra protecció i per no perdre l’esperança en els moments més baixos.
Però l’Europa oficial mai ha cregut en nosaltres, i no només això, sinó que ha recolzat sempre la dictadura. Menteixen quan diuen que recolzen la democràcia, la llibertat, la dignitat dels tunicians. Han cregut en un dictador, han cregut que nosaltres no érem capaços de viure en llibertat. Tenien la concepció racista que la democràcia no estava feta per als àrabs.

[Una nova trucada telefònica interromp aquesta entrevista, es tracta de la directora d’antena de radio Kalima. Bensedrine parla amb ella i li diu que cal festejar la bona notícia]

El règim de Ben Ali la tractava a vostè de prostituta. Fins a on va arribar la persecució contra vostè?

L’últim que van fer va ser canviar la meva imatge en Facebook per la d’una dona vella nua i amb una ampolla a la mà a la qual li van posar la meva cara. La van enviar a tots els meus amics. Han fet coses molt brutes. Ben Ali va ser un misògin fins al final. No respectava a les dones perquè no respectava gens. Per a ell, tenir a una dona com a adversari era una cosa insostenible, per això em va maltractar i em va tractar de prostituta. Una dona no podia tenir l’estatus d’adversària, una dona només podia ser un objecte sexual i per això em rebaixava a aquest nivell. Però finalment he guanyat jo i ell ha perdut. Avui no vull parlar més de les coses dolentes que he sofert, només vull parlar de coses belles!

[De nou, el telèfon interromp la nostra conversa. Es tracta d’un col·laborador. Bensedrine no pot parar de riure, i li parla amb afecte:”És la nostra victòria, és que has treballat molt”]

Com valora l’evolució de la primavera àrab, que va començar a Tunísia, a la regió?

Tunísia, amb la seva revolució pacífica, ha inspirat a tota la regió i continua inspirant els àrabs i tal vegada a Europa. Crec que permetrà a Occident revisar la imatge que té de nosaltres i la d’ell mateix. Aquesta energia nova no és només nostra, és el moviment de tot el que està viu, tot el creatiu, tant a Tunísia com a Europa. Crec que igual que hem inspirat al món àrab per a la revolució, també els inspirarem en el model de transició democràtica. Estem començant a fer un canvi profund, lent, ens portarà molt temps. Fa falta que la gent sigui pacient, que comprenguin que el procés de transició serà molt llarg, no passarà en sis mesos ni en un any, seran mínim quatre anys. Però quatre anys no és gens en la vida d’un poble.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!