Terra i llibertat

Acostumats com ens tenen a escoltar i llegir, dia sí i dia també,
aquesta frase les nostres autoritats, les dretes, els mitjans de
comunicació…, i aquells/es que es postulen bons i sempre justos
demòcrates europeus i occidentals. Clar, tot això s’escolta i es diu
sempre que es fa referència, normalment i més aviat, a les expressions
de fe o de simbolització d’una religió no cristiana, normalment l’islam,
per què ens anem a enganyar?

(Segueix)

I arriba el dia que, vet aquí, els cristians vaticanistes treuen a passejar el seu papamòbil, i les seves jerarquies religioses. És a dir, el dia que una fracció no massa important de la societat dels Països Catalans, la cristiana vaticanista, decideix ocupar l’espai públic, llavors aquell dia o aquells dies, o hores, ja ningú ens en parla de la recurrent cançoneta: “les religions són coses privades, cadascú/na que pensi i cregui el que vulgui, però a casa seva…”

De fet, aquest és el problema o la qüestió més significativa, al nostre entendre, de la visita papal al cap-i-casal barceloní, per consagrar la “catedral (basílica en realitat) d’en Gaudí”, que en el seu moment, si no recordem malament, va ser rebutjada i menystinguda per les jerarquies vaticanes i les pròpies -ja ningú recorda aquest afer?

La recent visita del cap d’estat de l’única teocràcia que existeix al planeta Terra, el Vaticà, planteja un seguit de dubtes i de reflexions, importants i significatives al nostre entendre.

Un estat aconfessional i laic, parlem de l’espanyol, és clar…, i una societat laica com la nostra, han de rebre d’una manera tan ostentosa un líder religiós? Els nostres representants polítics i institucionals han de rebre’l? Potser sí, potser és quelcom de bona educació rebre institucionalment qualsevol líder o lideresa religiosa d’allà on sigui, però llavors s’haurà de rebre tothom que ho sigui i no solament les jerarquies cristianes vaticanistes i al cap d’estat de la teocràcia vaticana. Caldria disposar d’un protocol ben clar i ben democràtic que establís de quina manera i com s’han de rebre les autoritats religioses, sigui quina sigui aquesta religió i/o confessió.

El que no estaria tan clar és que s’hagués de fer una despesa tan important a càrrec del pressupost públic per atendre aquestes visites. Qui ha de pagar la factura de despesa de serveis i suport tècnic públic? La despesa en seguretat deu haver pujat un bon grapat de quartos: helicòpters, milers de mossos, de secretes, de diferents cossos de seguretat; tot això ha d’haver costat una bona picosada d’euros. Per sort, diuen, que al menys el “nostres” mossos solament cobraven 17 euros l’hora extra, el doble ben bé que les dones de la neteja, uns 7 o 8 euros més que les cuidadores de gent gran, quasi tres cops més que els treballadors del camp i llauradors…, i el que no han dit és si aquest preu/hora era linial, per a tots/es les mosses, o es respectaven les jerarquies?

En tot cas, el conte de la lletera, segons el sempre malabarístic alcalde Hereu, consistia en multipicar els pans i els peixos de la despesa en guanys quintuplicats per a la ciutat, però aquest miracle no sembla haver reeixit, aquest cop.

La seguretat és més important que la llibertat!!! Aquest sembla que és el missatge central de la campanya que ha acompanyat la visita papal a Barcelona, per si no estava clar. Restriccions de moviment, de desplaçament, restriccions en la mobilitat del transport públic, restriccions en la llibertat de fer negocis i de mercat -però… ¿això del mercat i dels negocis, no era una qüestió de llibertat i lliure mercat?; restriccions a l’ ús del vehicle -del sacrosant!!!- vehicle privat; restriccions a la llibertat d’expressió, i això ho hem vist amb els nostres propis ulls, ja que qui volia apropar-se per on havia de passar el papamòbil i la seva cohort de fariseus, amb alguna pancarta i/o banderola de descreguts/des, era “gentilment” forçat a desistir. Per tant, missatge entès, abans la seguretat, després la llibertat, i el que no hi estigui d’acord… ja sap, pot escriure al Síndic de Greuges (esperem que el senyor Ribó ens aculli amb educació).

La religió és una expressió social i cultural, no solament privada, sinó que té dret a expressar-se en l’ambit d’allò públic, en el carrer, en les places, en els llocs comuns compartits. Ara bé, el missatge que ens han traslladat les “nostres autoritats” i les vaticanistes, és el de voler “reconquerir” l’espai social central, més o menys perdut, en aquests darrers anys; el seu missatge ha estat que en l’espai públic i en l’espai institucional europeu la jerarquia catòlica, amb tots els seus recursos, discursos, mitjans, pressupostos… ha d’ocupar-hi un lloc central, privilegiat i preferent. Aquest és el missatge més clar de la visita del teòcrata vaticà a Catalunya, i desgraciadament legitimat per les institucions del país. Les religions, com a expressions socials, com a manifestacions del pensament humà, no solament han d’estar recloses a l’àmbit privat, sinó que tenen el dret d’expressar-se en l’espai públic. Per tant, definitivament i ja per acabar d’una vegada amb el fariseïsme eurocèntric, deixem de condemnar l’ús del yihab, o del nikab; deixem de protestar quan un dia determinat i per raons més que comprensibles un grapat de persones resen al carrer… Ens referim, és clar i sobretot, als musulmans, que són objecte preferent de polèmiques, debats i rebuig xenòfob.

L’espai públic és l’espai comú compartit, per tant, ha de ser espai de coexistència i, si es pot, de convivència. Ha de ser un espai on puguem expressar-nos els creients en religions diverses i els no creients, agnòstics, o simplement els que volem expressar la nostra manera d’entendre el món, i de canviar-lo.

Per què quan hi va haver la vaga del 29S es parlava tant del dret al treball -o sigui a no fer vaga, mentre la resta de l’any ningú ens en parla del dret al treball…; dels piquets coercitius, del “pistolerisme” sindical que impedia fer una vida normalitzada a la via pública, precisament un dia de vaga general? Ara, cap mitjà, ni cap tertulià, ni ningú ha dit res de les coercions “legals” als botiguers de l’entorn per on passava el teòcrata, cap ni un dels benintencionats defensors de les llibertats han dit res de les restriccions, evidents i plausibles, i el diumenge dia 7-N ho vam poder comprovar, a la llibertat d’expressió?.. I de la mobilitat en l’espai públic? algú/na n’ha dit res?

L’espai públic és, ho tornem a dir ben alt, l’espai comú compartit. Tothom hi té dret, a l’espai públic; no hi ha d’haver prioritats en la utilització d’aquest, i menys si aquestes són comercials o dictades pels poders institucionals. L’estat ha de garantir l’ús lliure d’aquest espai d’una manera transparent, democràtica, sense partidismes, sense opcions preferencials, i menys tan descaradament decantades per opcions sectàries religioses com la vaticanista. En aquest sentit, cal recordar que en certa manera el teòcrata Benet XVI ha volgut insultar la major part dels habitants de Catalunya, tot afirmant que l’actual societat laica és tan anticlerical o més que la republicana de 1936, cosa que de fet i per a nosaltres no seria cap insult, però la voluntat de “sa santedat” era, si més no, la d’insultar aquells/es que l’acullen a casa seva: creients, descreguts, indiferents, però en definitiva ciutadans/es d’aquest país.

De fet, les nostres institucions han aixoplugat, publicitat i llepat el cul a un cap d’estat i líder religiós profundament fonamentalista. Un intel·lectual, sacerdot i polític líder d’una cúria clarament mancada d’espiritualitat, mancada d’arrelament en el millor d’una tradició des de la qual podrien dialogar, si hi hagués esperit, amb la modernitat. Un funcionari de la religió a qui Jesús hauria expulsat del temple sense contemplacions, per haver corrumput el missatge primigeni i original del cristianisme. Una realitat ben trista i ben diferent del testimoni, del pensament i del missatge d’un Lluís Maria Xirinacs, d’un Raimon Panikkar, d’un Leonardo Boff, d’un Pere Casaldàliga, dels germans Cardenal de Nicaragua…, ben diferent del que la teologia de l’alliberament ha volgut testimoniar amb el seu compromís profètic i el seu treball transformador i que milers de cristians/es a casa nostra posen en pràctica en un acte de militància radical per a la transformació social.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!