Terra i llibertat
Autodeterminació - Països Catalans
Debat 28-N: Hi ha futur enllà del sistema?, de Julià de Jòdar
Des d’aquí, Terra i Llibertat vol manifestar la seva solidaritat amb el Centre Social Terra, de Benimaclet, i amb la seva gent, i el més ferm rebuig a la impunitat del feixisme.
Terra i Llibertat, 24 de novembre del 2010
L’escriptor i membre de l’esquerra independentista, Julià de Jòdar, participa al debat sobre els Països Catalans i les eleccions autonòmiques del proper dia 28-N,
que impulsa Terra i Llibertat. Llegiu-lo i opineu o bé digueu la vostra
sobre el tema plantejat, sense anònims ni ofenses cap als qui escriuen.
(Imatge de http://unaltremonespossible.wordpress.com/)
Hi ha futur, enllà del sistema?
Ara mateix, el Principat és el laboratori on s’està experimentant la
recomposició a mig termini de l´Estat espanyol i de la regió que està
encarregada de controlar en la reproducció del domini del sistema
capitalista mundial. Tres ingredients s´hi barregen:
(Continua)
1)crisi econòmico-social, que pot acabar amb una fallida sense precedents de la hisenda pública, fet que prepara el terreny a la liquidació de l´anomenat “Estat del benestar”;
2)crisi político-institucional, amb una fórmula d´encaix esparracada (Estatut deliberadament convertit en una concessió al Principat: sempre amenaçat, sempre revisable, sempre reversible), fet que anticipa una ofensiva política centralista sense precedents, amb el PP com a punta de llança i el PSOE mirant cap a un altre costat, contra la Generalitat i l´anomenat “Estat de les autonomies”;
3)crisi socio-política, representada per la incapacitat del sistema partitocràtic del Principat per anticipar i recollir l´ascens de la consciència independentista (manifestacions de la PDD, naixement de plataformes i fòrums independentistes, Deu Mil a Brussel·les, consultes sobiranistes, manifestació de juliol de 2010), fet que presagia un tancament autoritari –per impotència– de la Generalitat enfront de les aspiracions populars, profundes i sostingudes, mai defallents, en el temps i en l´espai.
L´encavalcament de tot tres fets pot donar lloc a una implosió, val a dir, a l´esfondrament dels equilibris actuals i a la seva substitució per una fórmula que combinés: 1) la reorganització econòmico-social del sistema a través d´una expropiació de les conquestes socials assolides després de dècades de lluita social, amb la complicitat de totes les classes dirigents de l´Estat, inclosa la del Principat; 2) la neo-centralització de les decisions econòmico-polítiques per refer el poder espanyol, amb un bipartidisme que ja no necessitaria els “nacionalismes perifèrics” al Congrés, mercès a una llei electoral dràsticament reductiva de les minories; 3) la provincianització de la Generalitat, reduïda a instància merament passiva de les concessions imposades des de Madrid, amb l´aquiescència tàcita de les classes dirigents del Principat en nom de l´ordre i les finances.
La successió en el temps dels fets esmentats, o la combinació simultània de dos d´ells, podria generar un llarg període d´inestabilitat, en el qual, resumint, conviurien, amb distints graus de relació: l´empobriment progressiu del Principat, el decliu del sistema partitocràtic i la marginació de la lluita independentista, incapaç de trobar una sortida civilitzatòria a la crisi general. En aquest cas, no fóra descartable una explosió més o menys controlada del sistema, segons els ritmes que imposi cada situació concreta, però sempre dirigida a privar les masses populars de les conquestes assolides, a recompondre el comandament de l´Estat sobre la “perifèria”, i a liquidar qualsevol intent d´emancipació política de masses al Principat.
L´escenari sembla apocalíptic, però és el que és, i cap organització, dirigent, o intel·lectual del sistema partitocràtic s´ho pot plantejar en aquests termes, atès que la seva pròpia existència i raó de ser són consubstancials al sistema: amb ell han crescut i amb ell, si cal, s´enfonsaran. El que està per veure és si, fora d´això, encara hi ha vida intel·lectual i política per acceptar les coses i no agafar el rave per les fulles, com si cridar molta o poca independència fos el bàlsam que tot ho cura.
En aquest sentit, i es miri com es miri, les eleccions d´enguany són una broma colossal, i tota la candidesa que s´hi vulgui exhibir per tal d´apedaçar l´enorme forat històric i civilitzatori en què ens trobem, podria semblar criminal, si no fos, senzillament, producte de la mera estupidesa.
Julià de Jòdar
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Julià, ets un vertader referent en aquest país i les teves reflexions son seguides per molta gent. A més, ets valent i quan cal t’enfrontes als teus. Em va encantar quan fa uns mesos vas dir a l’esquerra independentista que si no sabia fer la seva feina era millor que plegués.
La teva autoritat moral i el teu talent son imprescindibles en aquest país i els prepotents de l’esquerra independentista ja els va bé que de tant en tant algú els canti la canya i els baixi els fums, que els tenen molt pujats.
Dos tòpics del nacionalisme català i d’una bona part de l’independentisme són allò de que primer és la independència i després ja en parlarem de quin model de país volem, i l’altre allò de que el que volem és un Estat propi, el nostre problema és Espanya i la resta del mon no ens interessa. Aquest segon tòpic pot tenir una altra variant segons la qual si som independents formarem part del club dels països capdavanters del planeta, és a dir dels rics i hegemònics.
Fa alguns anys vaig poder participar en un debat sobre quin Brasil necessita el mon. Un debat en què sectors rellevants de les societats civil i política brasileres assumien la responsabilitat de definir el projecte de futur del seu país tenint en compte també la seva contribució a escala d’humanitat.
Sense que les nostres dimensions nacionals siguin comparables a les del Brasil, així com tampoc la nostra influència mundial, crida l’atenció, comparat amb la perspectiva brasilera, el provincianisme de la nostra visió. Aquest provincianisme està relacionat, està clar, amb el nostre migrat autogovern i amb la manca de valentia de la nostra masella classe política, però és també un problema cultural de bona part del nacionalisme. El resultat és gairebé innevitable, les aspiracions polítiques es redueixen, sigui per la via autonomista o per la independentista, a garantir-nos unes elits institucionals i un contracte polític que ens permetin sostenir el millor encaix possible en el reduït concert dels qui gaudeixen d’un alt nivell de benestar i dels qui tallen el bacallà en el mon. I el mon que el bombin.
Aquest enfoc és de ben poca alçada, a la vegada que peca d’una certa inconsciència. Els Països Catalans estan en l’epicentre de l’actual crisi i en una de les regions on els seus efectes són i seran més severs, les elits catalanes, polítiques i econòmiques, incloses les de les noves candidatures independentistes, estan totalment implicades en les causes d’aquesta crisi i en treure’n el màxim benefici propi possible. Amb Espanya o contra Espanya l’objectiu és el mateix: configurar un territori de poder polític, autònom o independent, en el que feri negoci, personal i col.lectiu.
Quin model de país volem construir, quines alternatives plantejem a la crisi, quin rol juguem i jugarem a escala internacional, quin paper donarem als grups de la població cada cop més grans, de casa i de fora, que restaran exclosos de la polis? Són preguntes gairebé absents d’aquesta campanya electoral. És obvi, tothom hi està d’acord, són preguntes que no ens pertoca fer-nos perquè les respostes ja ens venen donades, amb o sense Espanya, pels poders dels quals no volem separar-nos.
Quan ens cal esperar per a que algú torni a posar aquestes preguntes sobre la taula amb capacitat per a que el debat esdevinguii idefugible i per a ser determinant en el plantejament de respostes alternatives?
Respostes que fagin de la nostra independència un procés que contribueixi, a casa nostra i a fora, a materialitzar l’esperança d’un nou mon, de justicia, de democràcia, de solidaritat i de bon viure.
Construir aquest algú és una tasca col.lectiva urgent i necessària.
Afegeixo un enllaç al darrer apunt que he publicat al meu blog, que tracta de les eleccions, del procés de canvi armat per afavorir CiU i del camí que tenim al davant.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/183742
L’independentisme ha baixat. Si sumem els escons o els vots obtinguts per ERC, SI i Reagrupament, el resultat és menor a l’obtingut per ERC en les passades eleccions. Tenint en compte la baixa abstenció, és probable que una part significativa d’aquesta baixada estigui relacionada amb un traspàs de vots d’ERC a CiU.
Tenint en compte, llevat de en la radicalitat independentista, la proximitat ideològica de SI i de Reagrupament amb CiU, podem concloure provisionalment, que el dinamisme sobiranista dels darrers anys i l’escenari de profunda crisi econòmica, social i política, desplacen minoritàriament la confiança electoral cap a una opció independentista més contundent – SI – i majoritàriament cap a l’autonomisme de CiU, però en ambdós casos cap a opcions més conservadores que allò que ERC havia representat inicialment. L’augment del PP, la consolidació de Ciutadans i l’emergència de la PxC, i el retrocés global de les opcions d’esquerres, contribueixen també a posicionar Catalunya en la tendència europea cap a la dreta.
El fracàs d’ERC pel que fa a la seva opció pel tripartit i per la seva política autonomista és obvi, així com el risc que en el futur sigui superada per SI, si no assumeix amb claredat un projecte inequívocament independentista.
En aquest escenari un repte apareix amb contundència: la necessitat de refundar i reconstruir una esquerra independentista, en la nació sencera, que esdevingui determinant i sumi de manera decisiva en el procés cap a la independència i cap a una alternativa nacional d’esquerres. Aquesta refundació política, però, cal que sigui no només organitzativa i electoral sinó també social i cultural.
El repte és difícil però possible.