Terra i llibertat
Autodeterminació - Països Catalans
Debat 28-N: El necessari canvi de paradigma, de Josep Vicent Frechina
El professor i actiu membre del moviment cultural de casa nostra, Josep Vicent Frechina, participa al debat sobre els Països Catalans i les eleccions autonòmiques del proper dia 28-N,
que impulsa Terra i Llibertat. Llegiu-lo i opineu o bé digueu la vostra
sobre el tema plantejat, sense anònims ni ofenses cap als qui escriuen.
(Imatge de http://perque-vull.blogspot.com/)
El necessari canvi de paradigma
Per primera vegada en la nostra història recent, l’independentisme ha
tingut un protagonisme important en el debat polític de la campanya
electoral. Un protagonisme forçat, òbviament, per la visibilització
prèvia de la seua creixent incidència social, gràcies al moviment de les
consultes i a la manifestació del 10 de juliol; la il·lusionant
implantació municipal de les CUP; la retallada de l’Estatut principatí
per banda del Tribunal Constitucional, força motriu de la citada
manifestació; i el defalliment d’Esquerra Republicana després del seu
convuls pas pel tripartit que ha permés l’emergència d’altres forces
polítics que li disputen l’espai pel flanc on els republicans han
exhibit més contradiccions.
(Continua)
L’efervescència independentista ha posat sobre la taula també, segons l’òptica de qui subscriu, les seues febleses i la inconsistència d’alguns dels seus plantejaments. Aprofitaré l’invitació de Terra i Llibertat a debatre al voltant de tot plegat, per deixar anar unes quantes reflexions provisionals, tan tendencioses i esbiaixades com les de qualsevol altre, que tractaré de dur a un terreny eminentment pràctic i que voldria compartir sense massa ànim de polemitzar.
1. La independència és el mitjà o la finalitat? Sempre he tingut la sensació que l’independentisme no creix perquè no aconsegueix explicar com seria el país independent. Quin model de país construiríem? Canviaria la seua organització territorial? Canviaria el seu model productiu? Es respectarien els drets dels castellanoparlants? Sembla que l’actual moviment independentista adopta formes més aviat reactives que proactives —no hem d’oblidar, perquè és ben significatiu, que la retallada estatutària fou l’origen de la manifestació que ha disparat els ressorts de l’eufòria-. En aquesta tessitura, la mancança d’un full de ruta ben clar converteix la independència en un horitzó mític molt efectiu en el terreny sentimental, però absolutament inoperant en l’àmbit polític —més enllà del seu ús interessat com a espantall, per banda d’uns i d’altres, per afinar les relacions entre el país i l’estat dins del marc autonòmic.
2. De quin país estem parlant? Sembla evident que la renúncia a la seua integritat territorial s’instal·la definitivament en el discurs de les forces independentistes del Principat i dels seus ideòlegs més significats. Els Països Catalans es perceben com un llast insuportable i tota l’estratègia política —i econòmica, i cultural…— es dissenya tenint en ment, exclusivament, les dinàmiques principatines.
3. Endossar la responsabilitat exclusiva d’aquesta renúncia als que haurien de liderar el moviment en el sentit contrari seria simplificar excessivament els fets. Un dels grans fiascos de la Transició a casa nostra va ser la manca d’articulació un model d’interrelació cultural entre els territoris que conformen els Països Catalans. Aquest fracàs, que ha tingut unes conseqüències polítiques devastadores, ha tingut igualment unes conseqüències econòmiques tremendes en el camp de la cultura perquè ha reduït el mercat de les produccions culturals, en la majoria del casos, a les pròpies circumscripcions autonòmiques —en una estratègia autolesiva sense parangó en cap altre lloc del planeta.
Les raons d’aquest fracàs són diverses i complexes, però podríem resumir-les en la manca de convicció i de lideratge polític i en la manca d’un pla estratègic coherent. L’hostilitat cap el concepte de Països Catalans ostentada pels governs valencià i balear, amb Joan Lerma i Gabriel Cañellas al front; les seqüeles intimidatòries de la batalla de València amb el blaverisme com a punta de llança de la dreta; i la calculada ambigüitat del govern convergent al Principat, propiciaren l’aparició d’un capteniment majoritari en la intel·lectualitat més influent que hem definit en altre lloc com la “catalanitat elàstica”. Elàstica perquè s’estira quan opera en l’àmbit sentimental —i aleshores abraça tot el país— i s’arronsa quan ho fa en l’àmbit de la praxis política —tot circumscrivint-se al marc autonòmic. En aquesta conjuntura les relacions entre els diversos territoris s’han establert a còpia d’improvisació i tacticisme, la qual cosa ha acabat resultant en una precària, discontínua i acomplexada estructura radial, amb Barcelona al bell mig, i cap indici de xarxa que permeta connexions Balears-País Valencià o Catalunya Nord-PV, etc.
Pel que fa al cas concret del País Valencià, el radi que ens pertoca ha estat ocupat en la seua pràctica totalitat per Eliseu Climent, prodigi de supervivència i habilitat negociadora, receptor de subvencions multimilionàries independentment del color del partit governant al Principat i erigit, de fa molts anys, com l’únic interlocutor conegut.
Mentre aquestes dues mancances —de lideratge i de pla estratègic— condemnaven la nació catalana a la condició d’entelèquia que reclamen per a ella els seus enemics, el procés autonòmic anava consolidant les seus perverses conseqüències i feia les fronteres entre les autonomies catalanes cada cop més impermeables.
Des d’aleshores ençà hem avançat molt en alguns fronts (l’educatiu, per exemple) i molt poc en altres. En la majoria hem retrocedit: l’Avui naixia el 1976 sense retallar la nació ni el seu possible mercat. L’Ara naix d’entrada malgirbat i amb la desafecció territorial ben interioritzada. L’episodi explicat per Albert Dasí al seu bloc Ulisses20 és un indicador ben eloqüent d’aquest nou capteniment.
4. La viabilitat —descartada a hores d’ara per qualsevol analista objectiu— dels Països Catalans passa, al nostre modest entendre, per un canvi radical de paradigma: o es pensa el país sencer o no existeix. Sencer en tots els sentits: simètric, integrador, atractiu.
La dolorosa asimetria del catalanisme contemporani condemna la nació a un estat del tot residual. Tres exemples banals però trobe que bastant explicatius: si tots els valencians catalanistes són del Barça i el València l’únic que desperta al Principat és una minuciosa antipatia; si a València hi ha un moviment civil de considerables dimensions per veure TV3 —però no per veure la televisió balear—, i al Principat totes dues, IB3 i Canal 9 només generen indiferència; o si qualsevol valencià “del rotllo” distingeix perfectament un 3 de 10 amb folre i manilles d’un 4 de 9 amb l’agulla al mig però a una català del mateix rotllo no li diuen res els noms d’Àlvaro o Genovés II, ja podem pegar-li les voltes que vullguem que estem completament perduts. La revolució en aquesta direcció ha de ser total: la nostra pàtria és el suficientment petita per somiar-la completa i això s’ha d’articular des de la base.
A més de la simetria, cal una voluntat integradora i sumativa: necessitem un projecte que afegesca sensibilitats i matisos, no que, animat d’una força centrífuga autodestructiva, expulse qualsevol petita dissidència, qualsevol indici alternatiu, qualsevol forma de pensament independent. La història de l’esquerra independentista des de la Transició ençà ha estat una continua convulsió, un esmicolament progressiu que s’ha traduït en una contribució més que notable a l’onomàstica política i en un desmentit constant de l’exemple de la mata de jonc. Que en aquestes eleccions l’espai independentista se’l disputen tres partits no deixa de ser un vell acudit.
I es tracta, finalment, d’un canvi de paradigma que s’ha de fer més en clau personal que col·lectiva. Aquí potser la consigna d’Ovidi resulta el més suggestiu esperó: “Plovia aquell día. Per què vull! […] Tot comença en un mateix”.
Josep Vicent Frechina
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vicent,
només un matís menor. Sóc dels que els costa fer la distinció entre el canvi personal i el col·lectiu. Continuo pensant que van molt de la mà, que no es sosté l’un sense l’altre tot i que cada matí calgui dir-nos, certament, que tot comença en un mateix.
Per la resta em sembla una reflexió excel·lent, la millor lectura que podia fer en un dia de reflexió com el d’avui. Com d’habitual, la teva reflexió aclareix situacions i centra prioritats.
Una abraçada,
Jesús
Quan un país renuncia políticament a una part essencial del seu territori cultural, denota que es troba en un procés autodestructiu, que ha incorporat els principis i les regles del joc de l’adversari com a components del propi paradigma. La derrota no ve mai de la força ni de la rao de l’opressor sinó de les propies febleses i incoherències, del fet d’assumir com a pròpia la cultura del dominador. En el nostre cas, les fronteres territorials autonòmiques, el concepte d’Estat i el model social i econòmic. Sense una ruptura democràtica amb aquests conceptes, fins i tot podríem assolir la sobirania del Principat i no hauríem construït res de nou, o, potser sí, una administració local – Catalunya a escala global té dimensions locals – d’un sistema econòmic i polític que ell sí que no hi entén de fronteres.
El repte és que aquest debat no és només una qüestió entre unionistes i independentistes, sinó també entre independentistes. Així com també el de com construir una majoria social i política independentista en la qual sigui hegemònic el moviment que fagi del procés cap a la independència una oportunitat de progrés social, polític i econòmic, i de radicalitat democràtica pels Països Catalans i pel Món.
Benvolgut Fretxi…
Sincerament m’ha agradat moltíssim el teu article… realment dius coses molt ben parides, que molts pensem i diem, però que costa posar en pràctica… amb tot, caldrà mandre-ho amb més força si cal, ja que efectivament estic d’acord en que d’una forma o una altra hem de passar per on dius… Pedagogia, pedagogia i més pedagogia. Creació d’alternatives i propostes tangibles. Sumar esforços. Il·lusionar la nostra gent… I tot això, des de baix, donant la cara davant la gent del nostre voltant.
Només afegiria una cosa que al meu entendre és més important si cap per la supervivència del país (i de la nostra classe), i és la vertebració (o desvertebració) del país a nivell industrial i productiu… No sé si en sou conscients, però més i tot que la llengua i la cultura, els Països Catalans, des de la base, des dels nostres pobles i comarques, han estat construïts pel nostre teixit industrial i productiu… Sempre ho he dit i ho recorde, que abans de saber què era això dels “Països Catalans, la independència i el socialisme”, al meu poble, i a tot arreu de les comarques centrals valencianes, sempre véiem als polígons camions de Rubí, de Sabadell, d’Igualada, d’Arbúcies, de Reus… i eixe intercanvi feia que la gent trobara natural la relació entre els diferents territoris del país (més encara quan camions de Múrcia, MAdrid, etc., no se’n veien gaires)
Amb açò el que vull dir és que (com sempre he dit, i sincerament cada vegada ho tinc més i més clar) en destruir-nos el teixit industrial i productiu arreu de le snostres comarques, el que ha fet l’estat espanyol (i abans el francès), ha estat destruir el país…
Per això, per poder refer allò que ens han desfet, per poder començar a redreçar aquesta situació, ens cal un sindicalisme realment propi, amb un model propi, amb una aposta i formes pròpies de fer les coses, des de la realitat quotidiana dels nostres pobles i comarques, fent país, i ajudant solidàriament en la construcció d’una societat realment més justa i lliure, ací i arreu del món…
Precisament, en el context actual ens cal de forma urgent reforçar la COS, ja ho he dit… Ens cal reforçar la COS per tal de poder bastir l’eina sociolaboral que necessitem la immensa majoria de la població treballadora dels Països Catalans… Ja veurem després com li diurem, perque de confluències (des de la base) n’han d’haver… però la COS l’hem de fer entre totes i tots… perque precisament dels resultats del 28N a la CAC, i del debat que ha generat (i generarà), només queden dues conclusions vàlides:
– Perd el país (de nou);
– Perd la nostra classe, la treballadora (de nou)
Toca ja doncs, posar fil a l’agulla, per tal que com diu en Julià de Jódar, el 2014 i el 2015 pogam fer un salt qualitatiu i quantitatiu considerable i a favor de totes les persones treballadores dels Països Catalans.
Una abraçada i a seguir picant.
Salut
D’acord.., és clar¡¡ La idea que vindria a afirmar que el que cal fer és consolidar posicions en una dinàmica de democràcia representativa, és una idea simple, que no s’ajusta a les pretensions que entenc pretenem des de Terra i Llibertat.
L’independentisme formulat en un marc d’esquerra llibertària és un mitjà per avançar en una sèrie de valors, de propostes, en una ètica concreta, en una cultura; una cultura que valoritzi les persones i la natura, que aposti per maneres de fer convivencials, per una ètica que no es deixi corrompre pel diner i/o el poder, per les relacions, per revaloritzar, recuperar i “modernitzar” la tradició cultural més propera a les postures i valors que pretenem difondre.
En aquest marc d’esquerra llibertària la democràcia representativa no és una finalitat, sino un mitjà, i l’aprofundiment democràtic és un element central. En aquest marc, la idea d’un govern fort, unitari, “tots i totes a una” no té cabuda, perquè és una idea de govern patriarcal on no hi cap la pluralitat i la diversitat, on no hi cap la flexibilitat….
En aquest marc, caldrà sobretot revaloritzar la pràctica quotidiana, els avenços quotidians en una perspectiva transformadora…; no les grans revolucions, la pressa del poder i el canvi des de dalt. Ens hauran d’ interessar molt aquelles transformacions petites, aquelles cosetes “insignificants” del dia a dia: creació d’una cooperativa; d’un ateneu; okupació d’un espai o habitatge; millora de les relacions amb els i les veïnes de la nostra escala; els canvis personals en la nostra relació amb la parella, i els amics; treure els diners d’un banc o una caixa capitalista, i dipositar-los en una banca ètica o un fons solidari, o empresa social, o cooperativa…..Aquestes pràctiques transformatives són les que impulsa l’esquerra llibertària als Països catalans.
També.., els Països catalans, es vertebren com a país de països, en la nostra pràctica quotidiana, valoritzant el que ja funciona i vertebra el territori des de fa temps; el que podem fer cada dia per fer crèixer les xarxes inter-territorials; a partir de la nostra curiositat, per la nostra voluntat de trepitjar i visitar el país….
Sí, un canvi de paradigma.., per fer créixer una nova cultura de la solidaritat, de la convivencialitat, de l’orgull de ser d’un lloc, d’un país, d’amor per la terra, i les persones. D’acord amb l’amic Frechina, doncs¡¡¡¡