QUI VA SER EL DETONADOR DE LA VIOLÈNCIA A SANTS?

Ja passats uns dies, reposades les coses, i amb més tranquil.litat, repassem temes i punts foscos. En aquest sentit reproduïm aquest article d’en Òscar Mendoza a “Eixdiari”, molt suggerent i amb una reflexió del tot necessària

Arran dels fets que van succeir al desallotjament de Can Vies, s’ha produït la criminalització de l’Esquerra Independentista i, especialment de la CUP, per part de sectors que es titllen fins i tot de sobiranistes, d’allò que anomenen “sobiranisme transversal”.

Premsa publicada, professionals de les tertúlies, mossos d’esquadra tuiters, etc. acusen la CUP de no condemnar la violència que es va produir després de les manifestacions convocades en suport del Centre Social Autogestionat. Fins i tot, han arribat a responsabilitzar aquesta organització política de tenir la capacitat de neutralitzar les reaccions violentes i no exercir-la. Aquesta pretesa capacitat la personalitzaven en els diputats i diputada de la CUP-AE al Parlament de la Ciutadella.

Quintacolumnistes, “agents del CNI”, “traïdors al procés” i altres perles s’han dedicat a les manifestants en contra del desallotjament en general i a la CUP en particular, per part del que el company Jordi Salvia ha batejat com a “Camamilla Party” (per analogia amb el “Tea Party” republicà dels Estats Units). Alguns agents dels Mossos d’Esquadra es van deixar anar per twitter i animaven els “companys de la BRIMO” que “fotessin més canya”.

La reacció de la CUP va ser rebutjar qualsevol tipus de violència, vingui d’on vingui, centrant l’atenció a la violència estructural exercida primer en l’execució del propi desallotjament i en la repressió exercida pels agents de la BRIMO. Aquesta especial atenció respon al plus de gravetat de l’exercici de violència des de posicions institucionals i/o de poder, i pel fet que aquesta violència és silenciada o tergiversada (quan no justificada) per part de govern, els principals partits polítics del país i la premsa sota domini de la banca.

En aquest context ha sortit a la llum pública el Projecte de Final de Màster de David Piqué i Batallé, antic comandant en cap de la policia autonòmica. Sota el pompós títol “El fenomen okupa/antisistema circumscrit al districte de Gràcia (Barcelona), com a factor de risc per a la convivència i potencial focus de percepció d’inseguretat. Polítiques públiques de seguretat aplicables per evitar que esdevingui un problema d’ordre públic o delinqüencial i conseqüentment de solució únicament policial”. El seu subtítol, més sintètic, és “La síndrome Sherwood”.

Llegint un apartat del projecte em va semblar que estava llegint el relat dels fets ocorreguts especialment el dia del desallotjament. L’apartat al que em refereixo no forma part del Pla d’Acció que proposa l’autor (setè), sinó del sisè on sota el títol “Polítiques públiques disponibles” descriu diverses tàctiques militars.

Us extracto, amb comentaris entre parèntesi per contextualitzar la situació viscuda a Sants, una part del Model Miyamoto Mushasi, que deu el seu nom a un “samurai nat el 1581 i que defensava que les tropes eren com espases, que estan fetes per la guerra i que a l’enemic se l’ha d’exterminar, com a càstig, com a exemple i per evitar la venjança.”:

“Ja hem explicat al principi, que aquest model es basa en l’aniquilació del rival. Tot i que no ho sembli, fins i tot els governants amb menys escrúpols han necessitat una excusa per iniciar una guerra i si la intenció és dur-la fins l’extermini del contrari, la excusa ha ser poderosa.”

“En termes militars o polítics, a vegades s’ha permès certs excessos al futur enemic, fins i tot provocant-los, per així justificar una intervenció de “resposta” que sigui comprensible per a la població civil pròpia, que haurà de donar suport a la intervenció militar. Moltes d’aquestes accions prèvies podrien haver estat evitades, però precisament per això s’han permès i tenir així la excusa. En aquestes situacions, com més innocents siguin les víctimes pròpies inicials, més gran serà l’excusa per atacar.”

Tampoc hi ha accions prèvies per disminuir la capacitat de fer mal o provocar danys del rival, com més forts es vegin, més valents es sentiran i més enfrontaments hi haurà, que és el que es busca. Si no hi ha enfrontament no hi ha ferits ni detinguts.

En aquesta situació la policia concentra moltes forces en pocs llocs i fora la vista dels qui posteriorment seran atacats.

Fins i tot si la concentració o manifestació, que és del que estem parlant, no es preveu prou violenta, es pot arribar a provocar una mica, amb detencions poc justificades i gens pacífiques uns dies abans per escalfar l’ambient (no hi va haver detencions prèvies, era campanya electoral, però l’esclaf de l’ambient es va produir amb el mateix desallotjament). També es poden fer “redades” preventives als llocs on s’acostumen a trobar persones properes a la ideologia dels convocants amb l’excusa de buscar drogues o el que calgui. La “redada” estarà especialment mal feta i amb tracte humiliant per encendre més els ànims, si cal (la immediata demolició de l’edifici).

La conseqüència previsible d’aquests comportaments previs i el disseny del dispositiu policial, és que s’acabarà amb una “batalla campal”.

A més de l’estratègia prèvia, en quant algun grup descontrolat comença les accions violentes, les unitats de policia ni es belluguen i quan la violència comença a ser generalitzada, l’actuació policial es retarda deliberadament fins que els danys produïts són socialment inacceptables (crema la unitat de TV3). És aleshores quan es produeixen les càrregues policials que en cap moment volen ser dissuassòries, no es dissimula.

És va directament contra els manifestants, que ja són considerats vàndals, i se’ls ataca amb prou velocitat perquè no doni temps a la fugida i es provoqui l’enfrontament físic. En aquest estadi, els manifestants ataquen a la policia amb tot el que tenen i que se’ls ha deixat tenir, realment s’estan defensant, però no ho sembla. Han estat acorralats. La violència entre agents i manifestants es desferma, es personalitza i es descontrola.

És el que es vol. Comencen a aparèixer víctimes innocents- danys col•laterals es diu ara- (en un vídeo podem observar exemples d’un home d’edat que li van llevar els dits, una dona afectada de fatiga crònica que va rebre contusions al glutis perquè no va poder córrer, el ciclista amb l’orella partida, etc) Els que han defugit l’enfrontament es troben amb la resta d’unitats policials que els barren el pas i que no fan detinguts – presoners-, la dispersió no és voluntària, és a cop de defensa (porra) i qualsevol indici de resistència és contestada amb contundència exagerada i detencions massives (manifestants encapsulades, obligades a identificar-se i a fer-se fotos amb roba que no era seva, per no dir el total de detencions).

En les batalles de l’antiguitat, era quan s’envia la cavalleria a perseguir als que fugien mentre la infanteria extermina als que s’han rendit en el camp de batalla”.

L’operació de desallotjament, immediata demolició i actuació de la BRIMO en els disturbis posteriors a les manifestacions de rebuig, poden haver estat previstes, sinó promogudes, per un pla polític-policial qui sap si amb intenció de criminalitzar la dissidència, amb l’objectiu de situar les reivindicacions socials fora del centre del debat sobiranista. Tirar per terra, en definitiva la tasca d’aquells que considerem l’exercici de l’autodeterminació no una finalitat sinó un mitjà (una oportunitat) per tal d’iniciar un procés constituent que tingui com a resultat la creació d’una societat justa formada per persones lliures.

Si això és així, i Miyamoto Mushasi va ser qui va activar el detonador que esclatà la violència, potser la teoria de l’existència d’un “Camamilla’s Party” sigui encertada en el sentit que hi ha qui planifica, des de dins de sectors que es diuen “sobiranistes” que el “procés” no vagi més enllà d’un simple canvi de marc, sense canviar el quadre de desigualtat i repressió del sistema capitalista. Que el poble voti el dia 9 de novembre (sinó es pacta una tercera via) i prou. Volen baixar una bandera per pujar-ne una altra i ser “un país normal”, una sucursal més de la troika que sotmet al poble català a cop de deutecràcia, de precarització laboral i social, de fronteres fetes de murs espinats, i de privatització dels serveis públics.

I si això és així, que sàpiguen que som moltes les persones que patim la crisi-estafa i no volem un país normal, volem baixar la bandera capitalista espanyola per aixecar l’estelada conformada per tots els colors de la lluita i no volem un dret a decidir amb data de caducitat el dia 9 de novembre. Volem decidir el 9, el 10, l’11, …

Podran dir que traïm el procés (el seu procés) però ells traeixen el poble cada vegada que treuen a passejar en Miyamoto.

Afegeix un comentari

Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *