Publicat a El Punt Avui:
Quan aquest agost el 129 president de la Generalitat s’assegui a fer un refrigeri a la terrassa de l’Hostal S’Algaret i miri en direcció a Ítaca, imaginant-se-la darrera de la badia de Fornells, meditarà sobre com trobar l’equilibri entre dues realitats. Com trobar l’estratègia correcta entre el compromís amb la consulta i el risc de tornar a convertir Catalunya en la Brigada Pomorska, que el 2 de setembre del 1939 va fer la última carrega de cavalleria de la història…contra els panzer alemanys. I m’imagino a Artur Mas posant la mà a la cartera on, potser, du escrita per ell mateix la pregunta de la consulta. Ho explica l’ara repudiat Jordi Pujol al segon volum de les seves Memòries. Temps de construir (1980-1993) –que sempre seran útils, Manuel-. Pàgina 190: “Vam decidir posar en pràctica la vella idea d’en Prat de la Riba, represa anys més tard pel president Tarradellas: les institucions, pel sol fet d’existir, tenen una gran força. En Prat de la Riba va fer una gran feina havent dit: ‘de moment en tinc prou amb un segell que posi Mancomunitat de Catalunya’”. Un segell. I afegia Pujol: “En Francesc Cambó, en les seves memòries, va escriure: ‘La Mancomunitat era una concessió d’un valor immens. Els qui no sentien la transcendència d’aquest fet no s’adonaven de la immensa força espiritual i política que portava en si mateix’.” Força espiritual i política. I seguia encara Pujol: “En Tarradellas, semblantment, va afirmar des de l’exili: ‘Per mantenir la continuïtat de la Generalitat i assegurar el seu retorn n’hi ha prou amb un paper de cartes on a dalt hi figuri imprès Generalitat de Catalunya i que al peu hi dugui la meva signatura”. La força moral i política d’un paper amb un segell de la Generalitat i la signatura del president en un decret de convocatòria d’una consulta sobre la independència de Catalunya amb un suport democràtic majoritari. No sembla poca cosa…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!