Anotacions rizomàtiques

        Una cosa resulta meravellosa en
la prosa d?Adolf Salvà: sap escenificar de manera agradable i explicativa les
frases subordinades. Nombrosos escriptors ens recorden que allò més difícil a
l?hora de construir sobre el paper una frase llarga és aconseguir que siga
sostenible, que no es despedace de manera aleatòria i que fluesca plàcidament
per a produir la rara música de la lectura constructiva.

Donem fe que Adolf Salvà sabia utilitzar les
comes, les conjuncions i els pronoms relatius en una època en la que una
majoria suficient de la població estava ?oeen vies d?alfabetització? (per usar el
concepte optimista i desenvolupista); en el seu temps, molts dels que exercien
oficis lletrats confonien l?expressió escrita amb l?expressió col.loquial i
s?entrebancaven irremissiblement en les frases llargues.

Cal
intuir que la sintaxi concatenada d?Adolf Salvà és com un poderós mecanisme de
rellotgeria on cada morfo-sintagma encaixa amb precisió i rotunditat, amb
mestratge i significança, amb un caríssim afecte pel principi de jerarquia a
l?hora de distribuir les informacions i amb una lúcida querència per convertir
el procés de divulgació també en un acte de plaer rítmic.

El
refinament literari no s?improvisa; s?aprén a través de lectures
bibliogràfiques de llibres variats: si alguna cosa ens demostra el catàleg de
la biblioteca privada d?Adolf Salvà és que pertanyia a un intel.lectual omnívor
i tot terreny que s?interessava per les més heterogènies dimensions de l?ésser
humà.

Cal
suposar igualment que l?estil del coneixement memorístic, típic de la seua
època, va aconseguir motllejar la seua ment d?una manera afilada i perspicaç.
Per tot això, podem reinvidicar avui en dia, a través dels seus papers, un
Adolf Salvà-escriptor a la vora d?un Adolf Salvà-erudit, d?un Adolf
Salvà-folklorista i d?un Adolf Salvà-bibliòfil.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!