POÈTICA DE LA INDEPENDÈNCIA
Siga quina siga l?obscuritat
interior a què davallaren en els seus trànsits els xamans d?aquelles cavernes,
la mateixa ombra ha d?habitar dins de nosaltres, i la visitem de nit, mentre
dormim.
L?aigua
de València del cafè ?El Negrito?. El cau del billar del pub ?La Marxa?. Carrer Cavallers a
les sis de la matinada amb les mans a les butxaques, el cos una mica rúfol i el
cap somrient. D?això en podríem dir esperit fundacional. La paradoxa de veure
com, al voltant dels ?Encontres d?escriptors? dels premis Octubre, els poetes
copsàvem la vida més enllà de la paraula. Els anys noranta van estar els de la
disbauxa del cos, els anys a l?abast del salnitre i el sol inclement d?una
València de tardor sense somni, d?insomni precoç. ?No s?ha de viure per
escriure, només s?ha de viure i la paraula vindrà a l?encalç d?allò que encara
no hem anomenat?. Així que no parlàvem de poesia o, almenys, no més enllà del
que demanava una certa recança d?aprenents. Ja a les darreres hores de la nit,
en aquell moment d?extenuació que els directors d?orquestra més s?estimen en
els seus intérprets, quan es fan els millors enregistraments, quan augmenta la
percepció de l?intangible, només en aquell instant, coincidíem en un màxima
comuna poètica: l?autonomia total de l?autor com a garant de la seua moralitat,
de la seua honestedat com a escriptor. Després d?això ens separàvem durant molt
de temps, temps per a executar el nostre experiment de recerca de la matriu, de
la ?malla?, on cada poeta havia d?introduir els seus paràmetres, encastar les
seues solucions de manera autònoma. I l?autonomia només s?aconsegueix des de la
independència. No hi ha, en rigor,
moralitat si no hi ha independència respecte de qualsevol objecte desitjat.
Nosaltres
èrem el subjecte de la literatura, ens hi havíem d?allunyar. No volíem,
potser que d?una manera no verbalitzada,
no conscient com a grup, caure en el parany de la mecanització, en aquesta tan
nostrada (ara em referisc a tot el corpus dels nostres contemporanis i
extemporanis) tendència cap a l?hiperperfecció, per damunt de les
irregularitats en la construcció de la societat que ens alleta. No volíem, no
volem, ser el mirall invers de la nostra volició: fer versos de freda perfecció
amb la irrealitat de les nostres vides. Vam optar, com a escriptors, per la
solitud. Antoni Mora, reflexionant sobre l?obra i la persona, el personatge
Maurice Blanchot, diu: Aleshores es
tractaria de veritables profetes del temps que mostrarien que la soledat és la
?nostra? manera més pura de comunicar-nos.
I aquí estem: l?Ernest Farrés; el Josep Manuel
Esteve; l?Iban L. Llop; jo mateix i, com no, l?autor del poemari que tot just
haureu acabat de llegir, Joan Carles Ortega. Imagineu-lo ara que ja heu fet un
tast de la seua ànima. Aposteu-lo rera d?un vetlador de marbre, regaleu-li un
paquet de cigarretes turques, contempleu el seu somriure sorneguer i seguiu la
direcció del seu esguard. Sotjareu el carnaval de l?existència a la vora del
mediterrani: una orgia de roba estesa, músiques políglotes, paraules d?amor,
paraules d?auto-odi, les tonalitats del plàstic en efectiu, la sorra enganxada entre els dits d?uns peus que
netejaríeu sense aversió, la llum, la llum, la ceguesa de la nit, l?ombra que
ens habita i l? élan vital lacònic
amb què construeix la seua cuirassa cristal·lina. No hauríeu, tanmateix, de
descuidar-vos l?ànima poètica o podria cremar entre els seus dits com un bri de
tabac oriental. Benidorm podria ser Alexandria d?Egipte i ja no és ni l?hostil
poble pesquer de la Sylvia
Plath.
La nostra hauria de ser la literatura de la
percepció més pregona de l?existència.
D?això que anomenem vida. Hauríem de transpirar paraules, exhalar cuques
de llum a la negror de la història europea. I ens trobem només amb la
mimetització dels cercles de poder. Amb la repetició dels clixés. Amb la
popularització de la vulgaritat i la vulgarització dels pensadors. Ara els
?nous joves poetes? volen canviar el món sense entendre?l. Volen fer alta
literatura sense la literatura. Volen ser alts i copsar el món des de les
altures. Volen reescriure l?escriptura. Endavant. Nosaltres volem viure i
escriure, per aquest ordre, de manera — perdoneu-me el doble barbarisme–
?impepinable?.
I torneu al
començament d?aquest poemari amb el gust refet i torneu a gaudir de la seua
lectura. Contempleu un ball de samba electrònica i sentiu l?enyor d?un temps
més amable.
Elx i Altea, febrer de 2004
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!