Quan la incontinència et limite–
vastos murs per a una lava abrumadora,
un fluid ardent tancat en un vedat–,
mira’m durant uns moments
i aprén la calma antiga de mi
— aigua salada infinita, un paisatge viu:
refaig els límits, trobe sempre l’equilibri–.
La lliçó que et propose és senzilla,
i per això, fonamental:
no la memoritzes, realitza-la
encara que siga per uns instants salvífics.
Ningú m’exhaureix i sempre re-comence
— Seferis, compatriota; Verlaine, amic–,
de lluny semble quieta (ocupe l’horitzó,
omplic la vastitud, espill del cel blau),
però estic més viva que tu
— ¿a cas em rebolique contra mi?–
visc a plena llum del dia
i la foscúria no em domina
— ¿em llence a l’impossible
com una criatura imperfecta?–,
La ment de Posidó, el meu senyor,
és madura i entenimentada
— ¿seguesc atzaroses decisions,
em capgire sense avisar?–,
per tot això et dic, Desig,
tu que fulgures com un astre perdut,
tu que portes un seguici d’amargor
— "per cada plaer ràpid, mil
penes
llargues", gràcies Erasme–
tu que lluites contra qui t’habita:
deslliura’t del caos,
segueix una meta clara,
aprén la serenitat de la meua Fermesa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Preciosa, genial, maravellosa, impresionant… Com es posible escriure aqueste preciositat?
Al meu recull de Nits com a poema de capçalera. M’ho diu tot. Arbreçades i onades.