R d'acció

Hi ha hagut un nombre d’importants pandèmies a la història de la humanitat, totes elles generalment zoonosis que han arribat amb la domesticació d’animals, com ara la verola, la diftèria, la grip i la tuberculosi. Hi ha hagut un nombre de epidèmies particularment importants que mereixen un esment per sobre de la mera destrucció de pobles.

• Guerra del Peloponès, 430 aC. Un agent desconegut va matar la quarta part de les tropes ateneses i una quarta part de la població al llarg de quatre anys. Això va afeblir fatalment la preeminència d’Atenes, però la virulència absoluta de la malaltia va evitar una major expansió.
• Pesta antonina, 165-180. Possiblement verola portada del Pròxim Orient; va matar una quarta part dels infectats i fins cinc milions en total. En el moment més actiu d’un segon brot (251-266) es va dir que a Roma morien 5.000 persones per dia.
• Pesta de Justinià, va començar el 541. El primer brot registrat de la pesta bubònica. Va començar en Egipte i va arribar Constantinoble a la següent primavera, matant (segons el cronista bizantí Procopi) 10.000 persones per dia en el seu moment més actiu i potser un 40 per cent dels habitants de la ciutat. Va continuar fins destruir fins la quarta part dels habitants del Mediterrani oriental.
• La pesta negra, va començar en el segle XIV. Vuit-cents anys després de l’últim brot, la pesta bubònica tornava a Europa. Començant a Àsia, la malaltia va arribar al Mediterrani i a Europa occidental el 1348 (possiblement per mercaders italians que fugien de la guerra a Crimea), i va matar vint milions d’europeus en sis anys, una quarta part de la població total i fins a la meitat en les zones urbanes més afectades.
• Còlera
  • Primera pandèmia 1816-1826. Prèviament restringida al subcontinent indi, la pandèmia va començar en Bengala, es va expandir a través de la Índia cap a 1820. Es va estendre fins la Xina i el Mar Caspi abans de disminuir.
  • La segona pandèmia (1829-1851) va arribar Europa, Londres en 1832, Nova York en el mateix any, i la costa del Pacífic a Nord Amèrica per 1834.
  • La tercera pandèmia (1852-1860) principalment va afectar Rússia, amb més d’un milió de morts.
  • La quarta pandèmia (1863-1875) es va estendre en la seva major part per Europa i Àfrica.
  • La sisena pandèmia (1899-1923) va tenir pocs efectes a Europa gràcies als progressos en salut pública, però Rússia va anar greument afectada de nou.
  • La setena pandèmia va començar en Indonèsia el 1961, anomenada El Tor pel soca, i va arribar Bangla Desh el 1963, a l’Índia el 1964, i a l’URSS el 1966
• La “grip espanyola”, 1918-1919. Va començar a l’agost de 1918 a tres llocs allunyats uns d’uns altres: Brest, Boston i Freetown. Una greu i mortífera soca de grip es va expandir pel món. La malaltia va matar 25 milions de persones en el curs de sis mesos; alguns estimen posar el total dels morts per tot el món en més del doble d’aquest nombre. Uns 17 milions s’estima que van morir a l’Índia, 500.000 als EUA i 200.000 a Anglaterra. Es va esvair en 18 mesos i la soca concreta mai va ser determinada.

La malaltia epidèmica en temps de guerra era el tifus, anomenada algunes vegades “febre dels campaments” a causa del seu patró d’esclatar en temps de penalitats. Emergint durant les Croades, va tenir el seu primer impacte a Europa el 1489 a Espanya. Durant la lluita entre els espanyols cristians i els almoràvits a Granada, els espanyols van perdre 3.000 efectius per baixes de guerra i 20.000 per tifus. El 1528 els francesos van perdre 18.000 efectius de les seves tropes a Itàlia i van perdre la supremacia a Itàlia en favor dels espanyols. El 1542, 30.000 persones van morir de tifus mentre combatien els Otomans en els Balcans. La malaltia també va jugar un paper d’importància a la destrucció de la gran armée de Napoleó a Rússia el 1811.

Les trobades entre els exploradors europeus i les poblacions de la resta del món van introduir freqüentment epidèmies locals d’extraordinària virulència. La meitat de la població nadiua de l’illa Hispaniola el 1518 va morir per la verola. La verola també va destrossar Mèxic en la dècada de 1520, matant a 150.000 persones només a Tenochtitlan, incloent l’emperador, i a Perú en la dècada de 1530, ajudant els conquistadors espanyols. El xarampió va matar dos milions més de nadius mexicans a la dècada de 1600. I encara el 1848-1849, tant com 40.000 de 150.000 nadius hawaians s’estima que van morir de xarampió, tos ferina i grip.

Hi ha també un nombre de malalties desconegudes que van anar extremament greus però que ara s’han esvaït, de manera que la seva etiologia no pot ser establerta. Els exemples inclouen la pesta abans esmentada de Grècia el 430 aC i l’English Sweat de l’Anglaterra del segle XVI que fulminava la gent en un instant i que va ser molt més temut que la pesta bubònica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!