BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Preludi de la Independència.

Carles Muñoz Espinalt, 1992

4t Capítol

QUAN LES INSINUACIONS DEFORMEN ELS PRINCIPIS

L’abús en el dir dels polítics mitjançant
eufemismes, trets per elevació, al·lusions
encobertes i formes el·líptiques per a fer
veure que es planteja una qüestió, mentre se
n’amaga l’essència que en si comporta, ha
contribuït a empobrir i desorientar el caràcter
dels catalans. La pròpia identitat ja mai no la
mostrem de cara. Actuem com si féssim
veure que venim de l’hort i que ensems no
se’ns escapa res del que passa. El molt
català: «tu ja m’entens», acompanyat d’un fer
l’ullet, esdevé el posat més típic de la nostra
gent a l’hora de comunicar-se assumptes que
creuen delicats. És més, segons he pogut
demostrar en una valoració psicoestètica
comparativa de diverses nacions, els catalans
som el poble del món que fa més l’ullet de
forma casta. Allà on els altres hi posen inten-
cions eròtiques, nosaltres hi revelem misteris
polítics. Així, entre un «tu ja m’entens» i un
parell de picades d’ullet, es deixa anar alguna
mitja frase que, la sagacitat de l’interlocutor,
es creu que complementa. I, qui gosaria
reclamar que no ha quedat informat?

Aquest parlar a mitges de política, no el
descric pas amb trets de caricatura. Al contra-
ri, són maneres de fer que surten cada dia
amb lletra de motlle i amb la màxima seriosi-
tat a les pàgines dels diaris. Si no, qui va
inventar-se la repetida i repetida expressió
«fet diferencial»? Se la cita i se la torna a
citar. Asseguren que un dels molts Gonzàlez
que viu a Madrid, adés comença a entendre-
la i adés se li escapa el significat, com si no
l’hagués escoltat mai. És que tot depèn del
«fet diferencial»? Amb aquest concepte, què
expressem i què deixem de proclamar?

La fórmula «fet diferencial» que, ara, es
repeteix sense saber d’on ve, fou ideada i
difosa per Francesc Cambó que, en el seu lli-
bre Perla concòrdia (1930), l’esmenta infinitat
de vegades amb el propòsit de fer-la popular,
després de definir-la amb aquests termes: «El
problema català té per base, per única base,
l’existència d’un fet diferencial català.»

Era una manera d’intentar fer compatible
unes peculiaritats catalanes, presentades de
forma suau i molt retallades amb el propòsit
de crear un nou intent de concòrdia amb
Espanya. Desitjava fer comprendre que érem
com tots els espanyols, però amb un «fet dife-
rencial» que amb bona voluntat se’ns podia
tolerar i que, d’entrada, resultava de més bon
acceptar si no es comprenia ben bé en què
consistia. Responia a la mentalitat d’un
Francesc Cambó dominat per una forta crisi
política personal. Justament, els qui encara
empren l’expressió «fet diferencial» no s’ado-
nen que correspon a una concepció decadent
de les idees del seu inventor. No parteixen de
la realitat de Catalunya, sinó de les fórmules
fracassades de Francesc Cambó.

Amb subterfugis, més que reforçar o mobi-
litzar la voluntat d’un poble, se n’intensifica el
confusionisme, ja que no és pas un problema
en sí de diferències sinó un problema d’identi-
tats i d’entitats. Catalunya ha d’ésser ella
mateixa, al marge de si és molt o poc diferent
d’uns altres pobles. Els pobles, com les per-
sones, no són lliures per allò que tinguin de
peculiar, sinó sobretot pel fet d’ésser una enti-
tat pròpia. Una nació, és. Per damunt de com
sigui. És una realitat que mai no es pot esco-
metre de biaix. En últim terme necessita la
Independència per al ple desenvolupament
de la seva personalitat i no solament perquè
tingui aquesta característica o l’altra. Si no es
comprèn així, no es pot fer entendre
Catalunya ni a les persones que han vingut
d’altres terres i volen fer de la nostra també la
seva pàtria.

El confusionisme que comporta servir-se
d’expressions com «fet diferencial», el
paguem molt més car encara, per les múlti-
ples conseqüències que origina. Així, el joc
de subterfugis, crea en els mateixos que el
prediquen una manca de capacitat per a pre-
veure els esdeveniments. Són víctimes de la
confusió que promouen. El mateix Francesc
Cambó pot servir d’exemple quan, en el llibre
ja citat, afirma: «A Catalunya un grau accen-
tuat de benestar ha afeblit les qualitats
heroiques de la raça.»

Si recordem que aquesta sentència la for-
mulava l’any 1930, ens demostra que, ni
remotament, sabia preveure la quantitat de
generós heroisme i neguit bèl·lic que, ben
esmerçat o no, els catalans mostrarien els
mateixos anys trenta. Els milers i milers que
varen morir a la batalla de l’Ebre, per si sols,
en serien el més rotund testimoni i de retruc
farien palès que, els polítics, si s’inclinen a
confondre la seva comoditat personal amb
l’ànima d’un poble, són sempre uns mals pro-
fetes.

Carles Muñoz Espinalt, 1992
————————————

Dibuix: Carles Muñoz Espinalt