Indústries i caminars.

S’ha presentat el nou Consell de la Cultura i les Arts.

Sobre aquest tema el que trobo interessant és la feina que es presenta. Que simplificant valoro com a positiva perquè trenca la inèrcia de paternalismes governamentals; i podria fer fí a les submissions de qui vol papàs que pensin per ell; i fí d’opressió de qui no vol papàs que pensin per ell.

Recomano l’article d’ahir al weblog de Josep Maria Terricabras: L’orella de la política.
Allà comento algun punt que em sembla significatiu en aquest nou Consell que ens presenten.
(…)
(…)

L?orella de la política


DIMECRES, 20 DE DESEMBRE DEL 2006


Ahir el govern va aprovar l?avantprojecte de llei del Consell de la
Cultura i les Arts de Catalunya (CCAC). La creació d?aquesta nova
entitat autònoma (que, en realitat, ja va començar a gestar-se durant
el primer tripartit, sota la direcció de Berta Sureda) pot suposar un
canvi important en la relació entre polítics i activistes culturals.
Més concretament, em sembla que hauria de suposar just una inversió de
la situació actual. Massa sovint, els nostres polítics es dediquen a
tenir idees. Gairebé sempre que això passa, els resultats són
catastròfics. És cert que hi ha alguns àmbits en què és indispensable
fer una política una mica creativa, buscant solucions originals a
problemes nous, etc. Aquest no és pas, ben segur, el cas de la cultura
a Catalunya. Per tenir idees, ja tenim els creadors. I tenim,
afortunadament, creadors excepcionalment bons en totes les disciplines.
L?únic que esperen de la Generalitat és confiança i un cop de mà. Però
pensar i crear, ja ho fan ells. Si el nou CCAC funciona com hauria de
funcionar hauria de permetre que la política doni sortida, senzillament
a les inquietuds, necessitats i propostes que li arriben des de baix,
des dels treballadors de la cultura. Perpetuar el sistema tradicional
(en què els polítics, des de dalt, es dediquen a pensar pels de baix i
d?aquesta manera els proporcionen tot allò que no necessiten i
s?obliden de tot el que necessiten) vol dir abocar la nostra delicada
cultura a haver de continuar malvivint, com ha fet fins ara.

Algun mitjà de comunicació ha considerat que el CCAC era una iniciativa
sense precedents a Europa. Aquestes afirmacions sempre són excessives.
En aquest cas, però, ho és especialment perquè oblida que durant el
primer govern democràtic, el nostre país ja va comptar amb una
iniciativa semblant. Els dos primers consellers de Cultura, Max Cahner
i Joan Rigol, van impulsar un Pacte Cultural que havia d?orientar la
política cultural catalana a vint-i-cinc anys vista i que comptava amb
un consell assessor de quaranta activistes i gestors culturals. Tot
plegat va durar ben poc. Hem de suposar que ara serà diferent i la
classe política tindrà la valentia suficient per escoltar de debò la
veu dels creadors?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!