Recollia aquesta preocupació en la frase: “No podem negar en nom de l’oblit; de la mateixa manera que no podem assassinar en nom de la mort”. Era un intent de denunciar una mala pràctica a l’ús en les versoniacions tipus anestèsia social, fora testimonis, i “al·lucinats tots, tots!!”.
El que mirava d’assenyalar aleshores era una de les menes de vestit dels suports
actuals a unes maneres teòriques i polítiques que penso cal contestar i abandonar. Mirat de més a prop diria que aquestes dues pràctiques estan acompanyant amb ràbia i algunes complicitats el, diguem-ne de moment, devenir dels estats que en diem moderns. I sovint dic que és així per obligació perquè s’intenta vendre com a necessitat cosmològic(-o no sé el què), i perquè considero important ressaltar el component de responsabilitat i consciència política.
Segueixo preguntant-me com es provoca oblit, quines conseqüències té la provocació, i sobretot com podem fer per aturar aquesta inèrcia(?). El cóm s’assassina i persegueix des de legalitats estatals i supraestatals vàries és una cosa molt visible, sobre la que més aviat em pregunto com és que davant tanta crueltat puguem restar aturats, com és que ho suportem. També em pregunto que és el que ens manca per arribar a poder dir ben fort: com és que ho aguantàvem?! Sense vergonya, que em sembla pot ser un aturador problemàtic.
No parlo de que no sigui possible, que del que parlo és d’indecències polítiques i acompanyants. I, per altra banda, d’obligacions i necessitat de ser
molt exigents, primmirats, radicals, i ferms, quan parlem de democràcia
i societat, i en fer valoracions de la situació i problemes de prioritat o d’urgència.
Resumint
molt diria que aquests lligats entre negacions i assassinats són de la mena de mals tractes que ens fan abaixar el cap i acceptar,
mirem-ho bé, unes concessions a la negació i a l’assassinat que són una
barbaritat. I, afinant una mica en això de la negació, aleshores estava pensant en negacionismes que ens han anat acompanyant en nom de “mentides necessàries” o coses encara pitjors, ara afegiria que pot ser aquests hagin col·laborat en la generació de tota una variabilitat, fins topar a límits de negar el que tenim davant els nassos.
Ara ho recordo, i vagi dedicat a tots aquests estats de jiji jaja anem
aguantant, als interessats, i als enganyats en el seu “Mantenimiento”,
i als qui no volen veure quina mena de pràctiques són les que aguanten i les
aguantades aquí, no sigui que calgui alguna acció, uiiiii.
(…)
Per començar el llistat podem mirar la negació de drets fonamentals que són alhora compromisos
o principis bàsics que un estat (o qualssevol plantejament d’organització entre persones) no pot eludir a preu de no poder dir-se
democràtic, en un sentit de “democràtic” acceptable.
Ja ho sé, tenim allò de la democràcia formal, i el mite de
dictadors “elegits” a les urnes, democràticament. I d’altres monstres,
com allò d’eterns retorns a la carta, o el clàssic cant: “no hi ha res
a fer”. Em pregunto: no cantem aquest cant per disfressar impotències,
amagar responsabilitats, o així?
I, ja ho sé, tenim també cantarelles de les urnes i “a votar i a callar!”, i la que
s’ha posat lamentablement sobre la taula fa ben poc: “ja en teniu prou
de votar cada quatre anys”. Encara em sorprenc que no hagin demanat
disculpes públiques que semblants declaracions.
Ben d’acord amb el que assenyala en Xavier Mir a: De la imperiosa necessitat d’un 2014
“(…) Desaprofitar l’oportunitat de guanyar
el discurs a un PSC-PSOE que nega aquest dret, desaprofitar
l’oportunitat de pressionar-lo per posar-lo entre l’espasa i la
paret, em sembla un error. (…)” (llegir)
I acabo amb un somriure de detall, Josep Blesa: VEGEU BOBOS, COM HO ACONSEGUIREM SEGUR !
(Encara hi afegeixo una bona notícia que acabo de trobar: Els ambaixadors catalans a Berlín i Londres,
Saül Gordillo (llegir))
………………………………………………
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/90294
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/90336
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/90340
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ets un sol, Sílvia !