Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
Mediació en els processos de pau. Alex Reid; segona part.
(continua Alex Reid)
Vaig dir-me: haurem de fer
alguna cosa; tenim responsabilitat, podem parlar amb l’IRA, l’IRA ens respecta.
Per començar voldríem aconseguir que aquest conflicte deixés de ser armat.
Estan a favor de la
estratègia política. Un home de l’IRA a Belfast ho passava molt malament. Era
natural que intentés buscar una solució pacífica; també pensant en els seus
fills.
Els paramilitars loyalistes que mataven nacionalistes al carrer varen publicar
un manifest en el que demanaven la independència d’Irlanda el Nord. Uns i
altres es varen reunir, i entre ells eren respectuosos.
Calia un alto al foc de l’IRA. En dir-los-hi que havien de declarar un alto al
foc em respongueren que no podien fer-ho; que ja s’havia provat i no havia
funcionat. (L’any 1974 s’havia feu un però no havia funcionat.)
(segueix)
I es varen fer documents. I en aquestes reunions es
va plantejar que calia anar al Govern britànic, i que, quan els anglesos marxin
d’Irlanda, l’IRA abandonarà les armes.
Els presos es consideraven presos polítics. Es negaven aportar la roba de
presoners (criminals). No acceptaven el tracte de presoners. Va arribar un
moment en que decidiren (per a fer més força) que usarien les cel·les com a
lavabos (era terrible l’estat en que quedaren). Més tard es declaren en vaga de
fam. Varen morir deu presos; i en aquest desè, el govern britànic va enviar
algú més raonable, i varen negociar.
Ens situem en 1982; el Sinn Féin estava parlant d’un alto al foc. Però van
haver de passar deu anys més perquè aquest hi arribés.
Un dia després de visitar Bobby
Sands, que va ser el primer que va morir en aquella vaga
de fam, em varen dir que no podia tornar a Belfast. I durant un any vaig
mantenir-me apartat de la política.
Aquí Alex Reid va explicar uns fets relacionats amb la captura
d’una mena de soldat a temps parcial, que no vaig entendre prou bé.
Aquella persona va ser assassinada abans que pugés fer alguna cosa.
Això el portà a la seva tornada com a mediador.
Va plantejar a Gerry Adams que eren els únics que podien fer alguna
cosa. Que la església té l’estatus moral i les línies de comunicació
que els permetien fer alguna cosa en aquesta situació.
Cal aconseguir una estratègia pacífica que estigui
organitzada pels grans partits nacionalistes. Vaig escriure a John Hume: si
això no funciona, ja ho haurem intentat tot.
Calia escriure-ho. Calia un registre històric. Ningú no volia parlar amb el
Sinn Féin (patia ostracisme). Si li ho deia a John Hume,
i ell volia parlar amb el Sinn Féin, es podia fer alguna cosa.
Li vaig dir clarament que els ajudaria; encara que em pugues provocar algun
problema. I que calia que fes una declaració pública dirigida a les persones
que donaven suport a Gerry Adams i el Sinn Féin. Que seria bo que sabessin que
John Hume (que, per cert, va rebre problemes de tota mena) els donava suport.
La idea era que calia fer que els partits nacionalistes tinguin una
estratègia comuna.
Es fan els acords Hume-Adams. Els irlandesos tenen dret al dret d’autodeterminació.
L’assessor polític del Primer Ministre irlandès va ser l’enllaç; i s’arribà al
reconeixement del dret d’autodeterminació.
Aleshores s’havia d’acordar una redacció de la declaració. El pla era fer una
declaració, que portaria a l’alto al foc. I es va estar sis o nou mesos per a
redactar-la.
La va rebre John
Major, que estava en posició minoritària al Parlament (va
dir-me: "jo no puc dir això!"). Però teníem un molt bo Primer Ministre
britànic en aquell moment.
1994; vint anys per al reconeixement d’aquest dret!
En aquestes declaracions es reconeixia el dret d’autodeterminació. I un
parlament en igualtat entre unionistes i nacionalistes. La gran qüestió era la
desigualtat.
Es va crear el parlament, i va haver que no volia entrar-hi allà on hi hauria
parlamentaris del Sinn Féin, mentre no es desmantellés l’IRA.
L’IRA deia que, si es desmantellaven, quedarien els joves; els més violents.
Aleshores es va canviar el text de les declaracions i es va adoptar el
redactat: desmovilitzar les armes. Es va demanar l’IRA que deixi de fer servir
les armes. Després d’això, els qui no volien parlar al costat del Sinn Féin, ja
no tenien més excusa, i varen arribar a un acord.
Per primera vegada hi ha un Primer Ministre, i un representant, ex-líders de
l’IRA; i l’IRA no existeix. Ara tenim un Parlament on hi ha cinc representants
de la tradició de la força (que ara són els líders de la tradició pacífica),
dos unionistes, i un de la tradició pacífica.
És una cosa fabulosa. El conflicte irlandès s’ha solucionat miraculosament.
……………………………………………
http://botiga.racocatala.cat/product_info.php?products_id=482&osCsid=0ma9mh
vaasvn11pd1rvu72aeaeaeae27&rel=raco
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!