Indústries i caminars.

Conste que he passat mig dia pensant
que no faria aquest article, de tip que n’estic, d’aquest Fraga
Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort
o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n’he estat tots
aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable
podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes.
I n’estic d’aguantar les seues provocacions. Però he decidit que,
aquest article, l’havia de fer solament per escriure el nom de les
seues víctimes.

I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com
Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n
passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que
hauria de podrir-se en una presó…, per a vergonya nostra, que no ho
hem aconseguit.

Per això, perquè la memòria el
perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de
vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de
dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de
trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a
trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d’Oriol Solé, mort
després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de
Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra,
també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el
nom d’un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976,
quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda
el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d’abril de
1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de
ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en
formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era
Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.

A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu
menyspreu i, de nou, la demanda d’un judici que li faça pagar els seus
crims.

(P.D: des de primera hora del matí m’han arribat tot de correus de
lectors recordant-me el nom de l’obrer molt a Elda, que era Teófilo del
Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)