Quan feia el vídeo de campanya per la marxa a Ginebra davant la seu de l’ONU se’m va fer gairebé impossible perquè: l’aire que li volia donar era el del moment en que fem un castell a la plaça, va haver un abandó de part de la gent que hi treballàvem, i són coses incompatibles.
Ara ho he trobat, és de febrer d’enguany, la meva resposta a qui diu
que el problema és que no hi ha unió entre els possibles representants
de forces independentistes, o que si bla i bla. No valen excuses ni excusats, a banda que la
jugada d’abandó que va fer al gener una part del moviment, és element
de pes.
Amb dolor, molt, i pensant que no sabria ni donar-li forma en una crida i desig, feia una petició:
“… li podries demanar a Gerard Sesé si podria enviar-me alguna cosa,
una paraula (bé, o tres, o quatre….) que em tregui una (gran, per a
mi) dificultat per l’aire de la cançó,
em costa esquivar una
dificultat interna, després de veure com reacciona la gent de CiU a la
xarxa acceptant ara l’ambigüitat que la coalició ha anat usant tant de
temps, per exemple, i això em duu a no poder imaginar amb mínim sentit
una unió com la que canta Sesé, trobo que el moviment s’ha autolimitat
entre aquest sector i la poca serietat d’altres,
necessitaria
alguna cosa que em permeti passar d’aquestes mancances, o no veure-les
tant greus (li veig molta gravetat, i deshonestedat clara i manifesta al
que encara és debat i treballs necessaris)(com es pot parlar sense
vergonya del “dret de decidir sobre allò que tal i qual” per a
disfressar el dret d’autodeterminació? Com es pot cantar unió si cada un
va a la seva sense mirar ni què es carreguen pel camí?)
la meva
feina aquests dies ha estat visualitzar el què hi ha de treball conjunt
actualment i previsió, i que suposo en altres sectors que no són tant
manifestos, tinc clar el missatge, i em sembla que us agradarà la part
plàstica. La sensació d’aplegament, tot i fràgil a parer meu, hi és,
però em costa trobar-li la força que ens cal, i que veig voldria marcar
el ritme del tema de Sesé, a banda de la consciència de donar un pas, un
salt, una decisió de debò,
és clar que per travessar un pont (aquest pont) ens hem de posar d’acord,
a veure el poeta i cantant…., si em pot tirar un cable…..
les
imatges que vull acompanyin la cançó han de referir-se només a això, i
ser un revulsiu per provocar claredat en qui sembla parla d’ajornament
continuous……
mmmmm“
Al final vaig aconseguir fer un vídeo, justet de data, penjat el dia 2 de maig, i gràcies a una piulada d’un amic, i tal, no vaig faltar a Ginebra el 8 de maig d’enguany 😉
Vull remarcar que des del gener, que és on vaig detectar aquest abandó impresentable, ja ho vaig assenyalar, alhora que feia una crida a “la gent de CiU” (al tanto amb els possessius….) perquè no fessin aquesta jugada bruta. Sí, és greu, molt. Que ens ho expliquin els castellers, què passaria si en un moment donat part de la pinya i persones d’un castell abandonen la resta?
Això va passar, i no varen reaccionar més que en algun cas com a molt tractar-me de sectària o altres bajanades, coses fora de lloc. Crec que és la raó principal d’aquesta sensació de desunió de representants, i vull que quedi recollit, mentre torno a recordar que cal votar independència, tranquil·lament i sense, repeteixo, sense excuses i ni excusats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!