Zapatero ha dit que no sabia res del transvasament
del Segre (cosa difícil de creure quan també ha reconegut que fa sis mesos que
aborda el tema amb Montilla) i ha donat a l’encara ministra Cristina Narbona
tot el marge per oposar-se a les mesures del govern català. Això si, sense
plantejar o sufragar cap mena d’alternativa.
Zapatero considera que si al 9-M no va fer un
resultat millor a territoris com Andalusia, el País Valencià o Madrid és per
culpa del tripartit i de la gestació de l’Estatut català. Per això ara no vol
fer cap mena de concessió als catalans, sigui material o política. (…)” (llegir)
La notícia assenyala dues menes de misèries “del tripartit”, les del PSC, i la de ERC i ICV. Jo afegiria que la misèria més grossa que es fa clara aquí és la de Zapatero com a polític, el PSOE com a partit Hegemoihomogè, la de l’estat espanyol que no s’aguanta si no és a preu de dominacions, trampes i tortures o amb el conte de la concessionària. Pot ser també és d’aquest alt grau la misèria dels polítics i ciutadans que al nostre país segueixen i segueixen aquests jocs de deslleialtats a preu d’un tipus de poder que no crec pugui casar amb una societat decent, ni amb una política acceptable.
(…)
Diria que aquesta misèria que aflora en forma de concessions és un dels
problemes que arrosseguem a Catalunya (i diria que en general a les
àrees d’influència d’Espanya). I que s’agreuja perquè volem suavitzar
les vergonyes de l’estat i els successius governs, esperant no sé el
que, i tampoc no tinc idea de en nom o en pro de que. El conte de la,
com li diuen, “concordia”?, em sembla que ja no cola, i penso que
l’hauríem de titular millor, el conte dels qui foten i dels qui ens
deixem fotre.
És necessari que alguna cosa canviï en la política
catalana. I no ens hauríem d’entretenir gaire, que aquests anys ja
s’han vist prou clares les possibilitats que ens ofereix l’estat en que
estem.
Podeu llegir un bon plantejament de Josep Maria
Terricabras, del que en destaco una mostra més e la misèria en que ens
trobem, i també un desig al que em sumo (subratllo jo):
“(…) El que resulta patètic és que el nostre govern hagi d’esperar el permís
i les iniciatives -de moment inexistents- del govern de Madrid per
poder fer alguna cosa en el propi territori. Una mostra més de la
migradesa de l’autonomia política catalana i de la urgència de disposar
de sobirania plena per satisfer adequadament les necessitats dels
ciutadans. També en el cas de l’aigua, la política espanyola no va a
favor nostre. El govern ha d’entomar la situació adequadament, amb
Madrid o sense. No ho va saber fer en el cas del desgavell de les
infraestructures ferroviàries. Desitjo que ara ho sàpiga fer, altrament
mostrarà la seva irrellevància en temes de la màxima importància per a
la vida dels ciutadans. (…)” (llegir)
Alguna vegada m’ha semblat que s’intenta suportar tot plegat fent veure que si enganyem
les dades i esdeveniments canviaríem una realitat que, com fa molta
pena, millor no mirar-la. Pujant encara una mica el grau de lamentable inconsciència,
també he vist que arribem fins a no acceptar coses bones perquè
implicaria negar aquesta indissoluble, oh! i ens hem de sacrificar! I
no sé per on mirar-me el problema de base aquí, perquè el fet que una
constitució (sense entrar ara en al poc valor que li tinc a aquesta
espanyola) digui que són indissolubles, no vol dir res més que això. Que
s’ho plantegin o ho vulguin ho puc acceptar, però no que ho vulguin
vendre fora de la seva mentalitat. I no és només que no ho accepti, és que
em sembla inacceptable per principi democràtic i de respecte al futur,
per exemple. A banda que la idea i pràctica de llei que apliquen en aquest mantenimiento
tampoc no la podem acceptar, perquè ni hi ha separació de poders, ni
poden desvincular-la dels judicis franquistes, ja ho hem vist.
Sort que no té la majoria absoluta, assenyala en Vicent Partal a Mail Obert:
“(…) Veure amb mals ulls un acord de govern amb les altres forces amb
l’argument de no esdevenir-ne presoner i, en canvi, plantar-hi cara
convertint la soledat política en un benefici per al país és una
recialla de la pitjor mentalitat militarota que creu en la virtut d’un
govern fort dirigit per un salvapàtries il·luminat que no ha de
discutir amb ningú. (…)” (llegir)
Crec que la política actual se la juga entre el totalitarisme a la carta i vestidet
de coloraines de formalitat democràtica, o un nou republicanisme, que
parteix de compromisos bàsics que no permetrien aquests jocs
d’hegemonies prepotents.
I també diria que la política catalana,
la possibilitat de fer política catalana passa per no acceptar el joc
de voler fer quadrar homogeneïtzació i respecte (repeteixo que hauríem
de demanar comptes a l’estat de tot el pressupost i i societat que
malmet en propagandes per a enganyar dades i fets), i per assumir el
compromís de no dominació, començant per no acceptar-la sobre el nostre
país.
Hi ha un detall que assenyala Ramon Alcoberro que mostra bé el tipus d’exigències de la situació.
“(…) Només una acció republicana decidida (no entorpida per assessors made-in-Deusto, ni per (a)primadones de la solidaritat catalano-hindú) pot trencar l’actual estat de coses. (…)”
(llegir)
……………………………………….
http://www.tribuna.cat/Not%EDcies/Destacada/La_sequera_fa_aflorar_les
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.
asp?ID=17972&PageCounter=0#coment
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2808180
http://blog.alcoberro.info/?p=340
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!