Porto aquí un dels comentaris que s’han fet al vídeo Èric and the Army of the Phoenix (1/5), on un parla de motius, secta, publicitat i “lògica aplastante”, vida i ridícul.
“El mon ha de saber-ho” és una campanya prou coneguda a aquest bloc, ja que n’he dut aquí sovint alguns fragments de conversa quan m’ha estat menester o quan m’ha semblat interessant compartir. (Em penso que són el mateix)
Aquest que porto avui em permet assenyalar un detall de perversió política i de raonabilitat de la precària democràcia que suportem. Dic suportem en dos sentits: el de mantenir, i el de patir lamentablement. I també pot servir per a que veiem l’absurd i malviure a que ens porta confondre el mandat de la majoria amb legitimitat democràtica. I observem que passa si a més hi sumem disputes sobre veritats, unitats, comissions polítiques, o autoritat sobre La realitat o l’actualitat.
Als que en saben molt de política els demanaria que treguin conseqüències de les derives que estan prenent les formes de govern tocades per la majoritària.
Podem pensar-ho al costat de discussions que s’han fet en filosofia sobre coneixement, sobre epistemologia, en les que m’hi he trobat que sense suposar que hi ha bona informació o altres exigències mínimes és defensa que el que val és la decisió majoritària pel que fa a què considerem que és coneixement. Aquí es confonen coses que no veig clares, i no està prou ben expressat; preneu-lo com una anotació.
A la que hi puc afegir un parell de detalls. Que no ens confonguem entre el fet que a vegades es doni la imposició d’un criteri majoritari malgrat hi hagi consciència d’error, barbaritat o coses pitjors, i una altra és usar-la com a criteri de coneixement, veritat, realitat, o coses d’aquesta mena.
I un que recull en Miquel Pairolí a: Una qüestió d’unitat nacional
“(…) Heus aquí una tonada que coneixem, una música que no
ens és pas gens estranya: la unitat nacional que s’ha de defensar
contra separatistes i independentistes que amenacen de trencar-la. «China se rompe», deuria dir Rosa Díez si hagués nascut a Xangai. (…)”
Seguint amb el comentari, remarco uns detalls (que subratllo). I, tot i que em sembla que és prou il·lustratiu del problema que assenyalo, el deixa veure prou clar, pot ser el comenti una mica l final.
Diu el comentari:
(…)
“Porque sois una secta??? Motivos:
1º la primera parte tiene 715000 reprod y 105000 coment
2º la 2/5 21000 y 570, 3º 14000 y 490, 4º 13500 y 370 y la 5º 12000 y 200 coment.
dicho
esto, usais esto como burros y a modo de publicidad como todo, en las
ultimas 20 paginas freedom catalonia se dice 158 veces, catalonie
lliure 73, y cosas por el estilo, en 100 paginas e podido ver que hay
menos de 25 personas comentando. todo esto lleva a una logica
aplastante,,, no teneis vida. ridiculos“
Tot
i que això de “motivos” no sé com agafar-ho, m’ho prendré com una
pretensió (que entenc no reeix) de donar bones raons per a aquesta seva
qualificació dels qui allà hi fem comentaris.
De fet ja havia
pensat sobre aquest detall, i en que podria ser presentat com un
retret. No li dono més importància que la d’efectes de desànim o
distorsió que pugués provocar-ne a la campanya. S’ha arribat a
presentar com a retret directament el simple fet que seguim fent
comentaris i videorespostes. O que no acceptem la “Lógica aplanstante”
de l’Audiència Nacional, o d’altres “lògiques” que, vaja.
L’esquema
de base és el menyspreu a les minories, cosa que és marca, símptoma i
criteri per a valorar que estem davant d’una democràcia de mentida, i
diria que davant d’una majoria molt mal educada i malalta de majoritària.
En diem “de mala qualitat”, i una mica estaria d’acord perquè ho és, de mala qualitat si en diem democràcia,
i perquè així pot ser no ens n’oblidarem que cal millorar-la i no només
en positiu, sinó també en el sentit de fer net de tantes coses que li
son sobreres, per a poder començar a dir-se així sense tant de
miraments i matisos.
I al costat d’això em plantejava fa uns
mesos que és el que fem amb la idea de publicitat. És clar que estem
fent publicitat, i de fet la campanya es diu: El món ha de saber-ho”,
cosa que no es pot fer per art de màgia. La via de les agències de
notícies o dels mitjans tradicionals crec que queda descartada (de
moment), podem saber molts catalans com es diu el cosí de l’amiga
d’aquell que…., o coses així, però resulta incòmode (diem en un
eufemisme de pena) que la gent ens assabentem dels abusos de l’estat,
oh! pobrets! que ens sentirem malament, i aleshores pot ser
protestarem, o que coneguem detalls de la política que ens farien
apropar-nos a gust. S’ha de mantenir allò de “a la gent no
l’interessa”. Tornem a estar amb problemes de majoritària.
I d’altres que n’apareixen.
De
moment ho deixaria, i sobre la idea de publicitat hi donaré voltes de
la mà del que en parla el filòsof Kant quan relaciona la publicitat (el
contrast públic, la presentació pública) com a garantia de justícia de
les lleis.
Pot ser valdria fer diferència entre fer públic i fer
publicitat, ordenant una mica també les confusions que hi ha respecte a
la propaganda, i a unes publicitats acostumades fa temps a dirigir-se a
emocions, sentiments, guerres i vísceres, però que de cap manera
exhaureixen la idea de publicitat.
Sobre la valoració del
comentarista li diria que pot ser en tingui, de motius. Però que a
vegades aquests són horribles, i que no cal seguir ni sempre, ni tots
els motius. De raons -tema amb el que ens pot succeir cosa semblant- no
en porta.
Si un cas el que deixa clar és que no valora per res el
que fem, i que alhora li molesta. Bé, tampoc ho fem perquè agradi als
acòlits de l’estat en que estem, sinó és que seriem estúpids. Si un cas
el que és d’esperar és que aixequin una mica les orelles, obrin ulls,
pell, cor i el que els calgui, i es mirin una mica atentament el que
passa, si visiten el vídeo.
Pel que fa a la “lógica
aplastante” diría que millor parli de lògiques “de aplastamiento”, que
n’hi deu haver. Que pot ser hi hagi lògiques que es puguin fer servir
per a “aplastar”, i que si bé és cert que usem aquesta expressió a
vegades per a assenyalar que una cosa no cal discutir-la, i també que
li diem “lògica” i “filosofia” a plans fins i tot d’atac, la lògica no
“aplasta”
………………………………………….
http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4&&
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!