Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
Em plantejo de tant en tant si la defensa de la estratègia de no
difamar la realitat té o no sentit. Vigilo si és acceptable com a tal i de quines maneres tractem o parlem de la realitat. Vull
dir que en relació al moviment per la independència no afirmo que ens calgui perquè em soni bé, i tampoc no permetria
que els meus convenciments dominin fins a punts de no atendre altres coses
fonamentals.
Si pensés que la honestedat que assenyalo aquí fos
un suïcidi polític, o social, o nacional, deixaria de defensar-la tot i
lamentar-ne la situació. I vigilem, que això no seria el mateix que
passar a defensar el model pel·licular o pel·liculero en que hem anat funcionant, i
tampoc no s’ha de confondre amb destins de bondats ni amb idees
d’objectivitats que problematitzen el subjecte o les seves inverses.
Simplement vol dir que per prioritat m’hi apunto allà on aquesta exigència hi té lloc perquè és el que crec dóna projecció, força i base al projecte. Perquè la meva previsió és que millora i èxit i polítics passen per aquests
respectes (interns i externs) i que altres maneres polítiques l’omplen d’incoherència i febleses.
No parlo del que en diem diferents ideologies, en aquest punt és clar i sembla ja acceptat que la opció per la independència és una opció transversal i no ideològica en aquest sentit. ((És realment un problema que determinats moviments independentistes facin lligats aquí, ja que normalment es tradueixen a la realitat en desgastos i estúpids atacs interns barrejats amb afany de ser Els, Els, Els, etc., que duran el país a ……))
Per fer-ho una mica més senzill, i no caldrien
d’entrada les qüestions anteriors, tenim el fet que unionisme,
espanyolisme i anticatalanisme es mantenen en falsedats vàries (de
relació econòmica, de narració del que passa, de pràctica política, de la història, d’abusos verbals, de
legislació, de governs, mitjans, comissions d’integrismes metafísics, etc.)
al servei de negació d’evidències, fets, història, drets, la nostra existència o possibilitats d’independència, entre altres coses
d’importància.
Si salvem la trampa de creure’ns allò del tot és relatiu,
sobretot en el punt que aquesta idea multiplica a l’infinit una o altra
forma d’absolutisme, em sembla que no hi ha problema a acceptar que hi
ha diferència. D’aquí a trobar raonable que cal que es noti va el pas de valorar que ens interessa, i que a la gent
interessa que es deixi de difamar la realitat. Aquí ens és menester ser ben curosos ja que es juga molt de poder i abunden arrossegades, trampes, i lligats
que espanten!
Penso que ens hauríem de plantejar aquestes preocupacions en el context de determinades discussions internes a l’independentisme si volem avançar. No es tracta de demostrar res, com es diu en moltes discussions, ni de guanyar o no el que un o altre digui. El guany és la independència, però no qualssevol sinó una independència en marxa i com cal. De la mateixa manera que no treballaria en un projecte que a aquestes alçades proposés una guerra de fusells tampoc no ho faria en la que vulgui seguir el joc de la transició espanyola o de l’agonia dels estats de democràcies totalitàries.
I no ho seguiria per raons similars: a més de tractar-se de models bàrbars, en els dos casos la batalla la tindríem perduda. És evident que per la diferència de força i d’entrenament, perquè la guerra que tenim és una altra, i en la meva experiència d’ambient i possibilitats de canvi també pel que valoro com a presents i futurs èxits de la honestedat cognitiva que en aquestes velles propostes no hi té lloc.
………………………………….
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/139784
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d´acord amb el que crec que vols dir.
Amb tot la realitat sempre es una cosa subjectiva i canviant.
En el tema Independencia del Principat de Catalunya( fins hi tot en el concepte del nom poden haver’hi diferents visions de la realitat), cal que tothom es posicioni si es realment unionista o independentista( independentista vol dir aqui i ara, no d´aqui 300 anys.
Voldria que els que toquen poder i es diuen aixi mateixos independentistes, es preguntin perque tanta gents els ha deixat de seguir o per exemple si el que ha passat amb TV3 i Catalunya Radio es pot acceptar des d´un punt de praxis independentista?(el que ha passat amb l´Antoni Bassas no te nom!).
D´alguna manera hi han uns codics que tothom pot llegir, com jo mai diria que el PP es democratic o que el PSOE es federalista, tambe se veure si les accions dels partits catalans, son independentistes o unionistes. I amb data d´avui, tant CDC, UDC, ERC o IC son unionistes.