conversant….
és evident que hi ha coses que s’han fet malament de manera clara i penosa.
Sobre la situació del problema que assenyales del 10 de juliol i conseqüències, crec que el principal problema és la manca d’honestedat i de professionalitat de mitjans d’informació (alguns, i diria que els de referència que en diem), d’alguns polítics, i d’altres elements a la societat (intel·lectuals, artistes, empresaris, qualssevol entitat que representi un grup, i qualssevol ciutadà conscient) que no sé a que juguen. Situo el problema entre els abusos, intoxicació, de la mà d’obviar unes quantes coses que prou sabem sobre com funciona el poder en aquests àmbits, i d’altres coneixements.
A vegades ho veig senzill en les persones i la societat, com un problema de consciència que calia recuperar, i que està recuperada. En la meva experiència el 10J es va fer evident contra qualssevol negació o vestidet a l´’us, que la hem recuperat. No val dissimular.
Podem pensar també en el pes que té en el projecte de país, en el projecte d’independència, una cosa tant bàsica com la recuperació de la memòria. Memòria pel que fa a les mentides explicades sobre la història de Catalunya, antiga i propera, fins a arribar a generar distorsions en el que passa en els darrers cinc minuts. Aquí pesen moltes forces contràries que veiem hi van a la contra.
No sé com es veu això pel que fa a la societat, però el què visc, i el què conec, em mostra clars alguns greus problemes en aquest terreny. A l’entorn del 10 de juliol es va poder veure i ben públicament els budells d’aquesta pràctica des de la política i la informació en general (la oficial i d’altres), pràctica que cal abandonar si no és que ja ho hem fet i no m’he assabentat. Aquí hi ha un altre problema greu.
I sí, es fa realment insuportable contemplar que triomfin unes estranyes lletanies sobre el què passa fins i tot negant el que veiem i tenim davant els nassos.
Diria que estem atrapats en teories (i suposades teories) i esquemes mentals que no sé com ni per què ens duen a negar percepcions, sentiments, observacions, experiència, i també raonaments, converses, contrastos. Diria que és cosa de poder, d’abús de poder (li en dic a vegades terrorisme cognitiu).
(…)
A vegades ho veig complicat amb un altre problema, actuem a
vegades com si no sabéssim res de res, sembla que ens comportem com
criatures que no saben de res, irresponsables, i sense consciència del
que es juga. També hem d’afegir que hi ha coses de convivència bàsica
que hauríem de millorar.
Vull dir que hi pesa també la manca de
responsabilitat d’una ciutadania molt mal educada en el que aquí caldria
(pensem en els enganys i abusos conceptuals, verbals, sobre evidències i
fets, …, que hi ronden; pressuposen unes quantes mancances d’educació
bàsica)(és horrorós, però cal combatre-ho: l’abús que assenyalo abans, i
aquesta mancança.)
El que veig és que (tot i les badades que
ja prou veig i pateixo) des del projecte i defensa de la independència
no cal mentir la història i actualitat, i alhora es basa en poder
contemplar la història i l’actualitat sense creure’ns el conte de que
tot és mentida, o d’altres que es presenten com a mentides necessàries,
per exemple.
Jo el que espero és que triomfi la consciència individual i col·lectiva que va començar a respirar una mica el 18 de febrer de 2006 a Barcelona, que s’ha anat despertant i es va posar a caminar en ferm el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, i
que malgrat, i malgrat, i gràcies a, i gràcies a, el 10 de juliol
d’enguany es va presentar en societat de manera que ja no hi valen
excuses d’engany o escepticismes.
Tampoc no valen excuses de
que si és opinió, punt de vista, interpretació, majories, o altres
abusos epistemològics. Altra cosa és que es pugui espantar, amagar,
morir, o fins i tot empresonar en algun vestidet. De coses bèsties i
merdoses la història n’és plena. Lamentablement. Però també n’és ben
plena de casos en els que una societat ha fet un gir que per a quasi
tothom era impensable poc abans que es donés, espero que la
representació independentista al Parlament creixi igual que ha crescut
al consciència: la pròpia, la col·lectiva, la de la situació, la
ciutadana. Cal lluitar contra unes inèrcies, uns poders a la contra, i
contra la manca d’arguments contraris, difícil, però espero que ho
aconseguim.
M’he allargat molt, bé, va bé per a mirar de desfilar els problemes.
gràcies,
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!