Indústries i caminars.

A Anna
Politkóvskaia. Ni oblit ni silenci; ni silenci
ni oblit.
Per respecte. Per no permetre ni un previ. Per dignitat i necessitats humanes.
Per estima.

Joaquim M. Puyal recull i explica molt bé avui aquestes necessitats, i el compromís;
i la urgència. Ho fa avui, a un homenatge que li han ofert al Col·legi de
Periodistes.
La
notícia a vilaweb
ens ofereix un manifest que el periodista ha fet públic en aquest acte:

L’OFICI, AMENAÇAT

L’ofici
de periodista és un ofici amenaçat. Pels interessos de la propietat que, si
redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a una
comercialitat desproporcionada. També pels interessos dels poderosos (que tenen
periodistes que, de vegades, deixem que ens facin la feina dels periodistes)
quan ens furten la condició de seleccionadors i d’avaladors dels continguts. El
màxim damnificat d’aquesta tenalla d’interessos és el receptor.

La
pèrdua de pes de la figura professional del periodista curiós, compromès, amb
mirada pròpia, lliure (més o menys), exigent, rigorós i incòmode que vetlla
-abans que per cap altre- pels interessos del receptor, pot ser irreparable si
el conjunt de la professió no hi fa front (exigint-nos responsabilitats i protegint-nos).
Si ens deixem trepitjar el terreny i permetem la progressiva debilitació del
nostre segment professional (imprescindible en un sistema de comunicacions
fiables) haurem de renunciar, també, a l’aspiració de consolidar plantejaments
democràtics (més o menys) per al conjunt de les nostres societats.

Joaquim
M. Puyal

Novembre,
2006

He vist (La Nit al Dia) que l?acompanyava en Quim Monzó. Diria que entre tots dos ens
han mostrat bé la situació, i han assenyalat un bon camí de treball. Bo
especialment perquè, a banda de compromís amb el receptor, responsabilitat dels
continguts, defensa, cura; han deixat clara la importància que té, entre aquestes
coses, la alegria.

Segons crec, element imprescindible i el primer que miren de
robar-te els segrestadors de periodistes. Si no aconsegueixen despistar-te, i
confondre-la amb alguna bajanada que tinguin a l?abast; te la roben. Un dels
previs per on començar a defensar l?ofici; i que em sembla queda assegurat si
no ens permetem ni silenci ni oblit; ni impunitat pels qui ataquen un
periodista.

No permetre-ho demana canvis fonamentals; i feina d?equips
ben entesos. Jo diria que aquestes dues coses s?estan donant.

I d?aquí, endavant.

Avui només afegiria que el silenci que no ens podem
permetre, és el de la complicitat. I que aquest va acompanyat d’un silenciament
pervers; i a tres -o pot ser més- bandes: el de la veu del periodista, el de la
veu de persones de les que parla, el de la veu de les persones a les que el
periodista ens parla.

L’oblit que no ens podem permetre és bàsicament el de fer veure que no veiem. El de debò és també greu; però més escàs i significatiu aquí. Altra cosa és la inconsciència; tema en el que ara no entraré.

( En els els escrits 7, 10 i 16 d’aquest bloc m’apropo a alguns dels problemes que veig. Però no m’en surto per fer l’enllaç.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!