L’actualitat és trepidant i en una sola setmana hem deixat enrere el debat de l’estatut, que ens havia tingut ocupats els darrers dos o tres anys, per tornar a l’ambient preelectoral. Si parlem d’eleccions parlem d’un altre escenari, parlem de futures majories i de candidats i de programes. És molt diferent de com es plantejava l’estatut. Per a les eleccions que previsiblement tindrem el 22 d’octubre (i això vol dir que el 12 d’octubre estarem en plena campanya!), tenim la certesa, i ja és molt, que Maragall no serà candidat. Sembla ser que a CiU es freguen les mans perquè la jugada els ha sortit rodona, però fins que no arribi el recompte final i les negociacions posteriors no hi ha res decidit. De fet, les eleccions no seran molt diferents de les de 2003. Aleshores la participació va ser molt alta perquè hi havia en joc l’alternança política i la retirada de Pujol. Es va bipolaritzar molt la qüestió entre Maragall i Mas, però hi havia un element clar: ningú dels dos podria aconseguir la majoria suficient per governar en solitari i això donava a ERC la famosa clau, aquella que alguns diuen que no ha fet servir. La tenia, l’ha fet servir, la continua tenint, i dels electors dependrà que pugui tornar-la a fer servir.
En el seu bloc "Coc ràpid", Carme Laura Gil donava les gràcies a Maragall perquè ha estat amb ell que s’ha aprovat l’estatut. Més enllà d’aquesta declaració d’afecte preludi de sociovergència, cal no perdre de vista que la clau d’ERC passava per posar damunt la taula la reforma estatutària i això s’ha fet. Una altra cosa és que després hi hagi hagut una operació política per desvirtuar el text i apartar ERC del consens. El 2003 la clau va obrir la reforma de l’estatut, i ara obrirà altres coses. La hipòtesi de la sociovergència és versemblant, i ERC no la podrà evitar si aquesta és la voluntat de PSC i CiU, però el pacte entre aquests dos partits es basa en la consideració que ERC és un partit "petit", i aquesta és una realitat que va quedar enrere el 2003 i que podria continuar evolucionant en el mateix sentit enguany. ERC té un espai polític propi i és el partit al voltant del qual s’estructura la diversitat política catalana. Tots els partits troben la seva identitat definint-se en relació amb els altres. CiU és regionalista, però semblaria nacionalista si ERC no existís. El PSC-PSOE és de centredreta, però semblaria d’esquerres si ICV, CiU i ERC no existissin. El PP té la mala imatge que tan bé sap aprofitar el PSOE perquè l’extrema dreta hi està inclosa, etc. Per tant, si ERC no hi fos, caldria inventar-la per clarificar el panorama.
Quatre referències als coblocaires (trobareu els enllaços a l’esquerra). Penso que en Marcús té raó i que els blocaires de Vilaweb hauríem de "sortir" una mica. Potser no cal anar a la Brunete, però sí que estaria bé notar un salt endavant en l’opinió manifestada als mitjans. També fa una molt bona reflexió sobre ERC i Carod en Josep Pinyol, al qual m’agradaria poder respondre ben aviat amb tranquil·litat. Finalment, un record encomiàstic per als històrics socialistes que no volen compartir espai amb Montilla i companyia. La candidatura de Montserrat Tura podria ser un clar indici de la guerra fratricida que hi pot haver entre els socialistes per evitar que la imatge del partit acabi excessivament lligada amb el "cinturó roig".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La darrera dada no demoscòpica sinó real de què disposem hores d’ara per comptar-nos, assenyala que qui més distància mostra entre el partit i l’electorat és en aquests moments ERC. Carod ho va deixar ben clar ahir amb la crítica al sector que va arrossegar el partit al ‘no’, un vot no volgut per Carod i que denota el tacticisme obscè dels republicans en tot l’afer. Les conseqüències no han tardat a manifestar-se. Perduda l’equidistància i sense poder ficar mà al baül de la tríada de la demagògia on els republicans han xipollejat (peatges; nepotisme; mans netes) el discurs d’ERC es troba davant consignes de difícil digestió: el de govern o la gestió no s’adiu amb la pràctica d’aquests dos anys; del de l’ "esquerra" amb sort en pot pescar un terç, atès que hi ha una competència ferotge per aquest espai; el de l’independentisme de ‘pit i colllons’ ja hem vist què dóna de si (en el fons el ‘no’ del referèndum, a part d’un ‘no’ a CiU, era un ‘vull la independència amb un líder carismàtic sortint al balcó i proclamant-la’). ERC jo no cal inventar-la, efectivament. Ja està inventada i estructurada en tan sols una direcció: l’anticonvergència. I a Catalunya, pensa a la llarga, no a la curta, anar contra el PP té rèdits, però si et penses que pots traslladar la plantilla mental a CiU, t’equivoques. La primera mostra la tens en el fet que, encara no fa quatre dies, la va votar més d’un milió de persones. La segona la tens en el punt de màxima anticonvergència de la legislatura: la manifestació del 18-F, que en acabar la vareu plantejar com a una mostra de rebuig al pacte Mas-Zapatero, però que el 18-J la ciutadania va desmuntar, ni que sigui per omissió, atès que ni de lluny varen anar el ‘milió’ de persones del febrer a votar ‘contra’ CiU. No veig argument seriós a través del qual pugueu tenir un suport similar al de fa tres anys. Evitar la ‘sociovergència’ té un camí més fàcil: una còmoda victòria de CiU que, alhora, minimitza el paper dels socialistes a Catalunya que, per cert, estan arreu. No despisteu més: l’ "acord estratègic" perseguia el que perseguia. A partir d’ara, seguiré les consignes de Napoleó.
Si encara hi ha algú que no té clar per a què serví la clau, deixem-ho estar, no hi ha possibilitat que se n’assabenti.
Aprofitant que ara tots els ex càrrecs resultants de la "clau" d’ERC ja són cobrant l’atur per 2 (dos!) anys, podrien dedicar-se a fer d’oposició els propers vint-i-dos mesos, començant per demanar, dia sí i dia també, ara que de veritat sòn societat "civil i subvencionada com cal", la convocatòria del Plebiscit per la Independència de Catalunya, sobretot perquè, si ens descuidem un poc, ho faran en nom nostre els espanyols que viuen entre nosaltres: proclamaran Catalunya independent sí, però lliure de catalans…
Que jubilin del tot al president, vull dir a l’avi turista en excedència i no l’espifiïn presentant-lo a les anticipades.
Que li facin saber al "quefe" del Parlament regional que plegui abans no s’acabi la legislatura perquè fa lleig d’estar-se on és i ja fa dies que no hi pinta res al zoològic.
Que des dels barris, des dels ajuntaments, des de les comarques i diputacions –llocs on encara hi tenen força càrrecs i cert poder– facin pedagogia, però no de conceptes inversemblants o impossibles (com allò de l’Espanya "plural"); cal que amb el propi exemple i dedicació demostrin que ERC és un partit independentista, i que des de qualsevulla instància es pot anar sumant voluntats per assolir la sobirania de Catalunya.
Que es diexin estar de primar "les esquerres", que s’adonin d’una vegada que els catalans són conservadors –força civilitzats, sí, però conservadors– i que això de "progre" queda bé a la tarja de visita, però no és útil ni a la unitat d’acció necessària ni al progrés del país.
En fi, son només uns suggeriments. Encara hi tinc prou amics i més coneguts a ERC com per a desitjar-los-hi cap altre patiment sobrer.
Que al govern donant soport a l’espoli a Catalunya per un plat de llentilles.