Saül Gordillo www.saul.cat

Atenció: demà dia 22 s’estrena al Velòdrom d’Anoeta, en el marc del Festival de Cinema de Donosti, la pel·lícula Llach, La revolta permanent, del director Lluís Danés i el productor Jaume Roures, el mateix de Salvador. El film és una mena de documental mixte que repassa la trajectòria artística d’en Lluís Llach tot encreuant-la amb un seguiment incisiu dels fets del 3 de març de 1976 a Gasteiz, un acte de terrorisme d’estat que va donar lloc al disc Campanades a morts del cantautor català. Les víctimes d’aquell dia -5 treballadors morts i més de 150 ferits de diversa consideració, en un atac brutal de la policía espanyola- encara esperen una compensació o unes paraules de disculpa per part de l’estat. Enguany, en un concert contra l’oblit celebrat a Gasteiz el 3 de març de 2006, les imatges del qual clouen la pel·licula, Llach encara demanava des de l’escenari les responsabilitats no assumides per cap dels posteriors governs democràtics de l’estat. El film és altament recomanable pel que representa la figura d’en Llach, i absolutament imprescindible pel que té d’instructiu sobre la modélica Trancisión Española.

També és imminent l’estrena del film Enigma Cervantes, on l’historiador Jordi Bilbeny puja un graó més en la seva tesi de la sistemàtica destrucció de la Història de Catalunya perpetrada per l’Estat espanyol. En aquest cas, i amb la participació de diverses personalitats acadèmiques -Carme Riera, Martí de Riquer, Andrés Trapiello, etc…-, Bilbeny ens acosta a la cada cop més versemblant hipòtesi que el Don Quijote de la Mancha original fos una obra escrita en català de València per un dels germans Sirvent. La pel·lícula, dirigida per David Grau i produïda per Pilar Montoliu és una interessantíssima exposició de fets i coneixements que es van superposant fins a deixar en evidència la verdad oficial.

Si la Descoberta d’Amèrica fou una gesta catalana, si El Quijote -referent nacional de la literatura hispànica- és un dels pocs llibres escrits en català que van sobreviure (això sí: traduït al castellà i eliminada l’única edició catalana) a l’intent de construir un estat amb una sola cultura dominant, si el Lazarillo de Tormes -obra anònima on l’acció passa a Toledo i Salamanca, ciutats amb una fesomia medieval que no té res a veure amb la descripció que se’n fa en el llibre, descripció que quadra perfectament amb les viles valencianes de Gandia, Tormos i entorn, i escrita per Lluís Vives, segons que defensa un expert en literatura valenciana de l’època- és un altre dels referents espanyols robats a la cultura catalana… estem davant un estat implacable que, al marge de l’època i del color i condició dels governs que en detentin el poder, ha basat gran part de la seva pervivència en la vampirització dels Països Catalans. Cal aixecar el vel d’una vegada per sempre i que la societat en sigui conscient, per obligar-se a prendre les mesures pertinents. (I dispensa la llargària i la vaga connexió amb el teu apunt, Saül. Gràcies per aquest espai).

Si ara ha sortit tot això a la llum és per els desasteres que hem hagut de patir fa poc.

Jo fa temps que vinc denunciant al meu bloc (i amb especial enfàsis aquests darrers temps) que la infraestructura ferroviaria de gran abast és un nyap. Com a mostra, als plans estatals no està previst unir València i Barcelona TGV, en una decissió que trobo absolutament impresentable, sobretot coneixent de primera mà l’estat i l’elevat grau d’utilització del servei.

penso que hem arribat a aquesta situació per la frivolitat amb que les diferents forces polítiques han tractat els temes d’infraestructures i de planificació territorial. maximitzen possibles rendiments electorals a curt termini sense buscar solucions consensuades que comptin amb una sòlida base tècnica.
el pitjor però és que em sembla que no canviarà res després de l’1-N. només cal veure el baix nivell de les declaracions de tots els diferents responsables polítics amb temes com el PITC o el quart cinturó