Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Aquests dies he acabat de llegir el llibre de Jordi Mercader Mil dies amb PM. Crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall. Mercader és periodista i va ser director de Comunicació de la Presidència de la Generalitat durant el primer tripartit. És, doncs, una crònica de part interessada. Un relat necessari [avenç editorial] per intentar entendre aquelles excentricitats presidencials que des de fora no enteníem. Un contrapunt a la impacable maquinària socialista, que va liquidar Maragall i el maragallisme com si res, després d’una presidència accidentada, marcada pel debat estatutari i el sacseig d’allò que es va anomenar Dragon Khan. Coprotagonista d’aquells mil dies tan propers i tan llunyans alhora, l’home de la comunicació de Maragall intenta legítimament justificar-se, explicar-se. Arriba a ser creïble en alguns fragments, i ens presenta un Maragall [web, web i wiki] humanitzat, entranyable, víctima de Zapatero, del PSOE i del PSC. Ens aporta detalls i interioritats, però amb una elegància que requereix discreció i passar-hi de puntetes. És un llibre que es llegeix molt bé, i que s’entén encara millor. Però a l’autor el venç una necessitat irrefrenable d’ajustar comptes. A part de presentar una direcció de l’aparell socialista, amb Iceta al capdavant, molt dura amb Maragall —fins al punt de fer-lo plegar, en compliment d’un suposat pacte secret i anterior entre Zapatero i Mas—, Mercader aprofita per carregar els neulers sobre els opositors nacionalistes, sobre els socis republicans —culpables de gairebé tots els mals d’aquell primer tripartit, començant per l’escapada de Carod a la Catalunya del Nord—, no estalvia algun punyalet a Saura, i es despatxa a gust amb Sellarès. Autocrítica, zero.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La direcció d’ERC enmirallada en aprofitar l’oportunitat per pactar la caiguda de Pasqual Maragall amb el primer tripartit catalanista i així ocupar el seu espai politic alhora que frenar l’impetu insaciable a perpetuïtat espanyolista amb Montilla, obviant que serien arrossegats per la màquinaria mediàtica estatalista i tindrien l’imcomprensió i rebuig d’una part molt important dels seus simpatitzants trencant la tendència ascedent d’ERC al temps que muts, docils i acorralats davant el soroll dels atacs de la brunete mediàtica sense oposició i enmirallats per noves promeses fosques d’un segon govern tripartit.
Jo també l’he acabat tot just ara, el llibre, i em mereix la mateixa opinió que a tu, Saül. Deixant de banda les interioritats que destapa -perfectament creïbles i del tot vergonyoses, que esquitxen principalment l’aparell del PSC i en ZP-, Mercader dibuixa una presidència exemplar que fa riure. Tàctica Cruyff: “Guanyem gràcies a mi, perden els jugadors”. La gent sobrada ja ho té, això.