Arran de la publicació de Les barbaritats de Fèlix Millet (Ara
Llibres), m’adono que el saquejador del Palau de la Música Catalana
provoca ràbia i admiració segons el tipus de gent. La més llatina, per
dir-ho ràpid, arriba a la conclusió que si van permetre que Millet
cometés l’espoli multimilionari, ben fet que va fer. “Escolta, jo en el
seu lloc hauria fet el mateix. Ara que li vagin al darrere.” La gent
més assenyada, en canvi, veu Millet com un personatge menyspreable. És
el nostre Bernard Madoff, Mariano Rubio o Luis Roldán. Ja trigàvem a
tenir-ne un, d’aquests.
Com que la instrucció judicial del cas no es caracteritza
precisament per la seva exemplaritat, començant per la lentitud del
jutge Juli Solaz, la ràbia que provoca Millet augmenta. El ciutadà del
carrer no entén -i hi ha enquestes que ho corroboren- que l’expresident
de l’Orfeó i del Palau segueixi a casa com si aquí no hagués passat
res. Sobretot perquè la magnitud de la tragèdia va dels 20 a 30 milions
d’euros, i els que puguin sortir en el futur. En temps de crisi i
mentre Catalunya pateix l’atur amb més cruesa que Espanya, el cas
resulta encara més esfereïdor. I es multiplica la mania contra Millet i
el que representa.
La seva defensa, conscient d’això, li va retirar la corbata des del
primer moment, i el va fer aparèixer amb una americana tronada. Aquest
dilluns, primer de mes, havia de comparèixer al jutjat perquè tots
veiéssim que ell i Jordi Montull no havien fotut el camp a l’altra
punta del planeta. I l’home se’ns presenta amb una barbota que pretén
fer llàstima. “Pobre home”, dirà algú. L’estratègia és pràcticament
idèntica a la d’Augusto Pinochet, segons apunta amb encert el blogaire
Albert Medrán. Recordaran que Garzón va cridar a declarar Pinochet el
1998, quan l’expresident xilè es trobava a Londres per suposats motius
de salut. L’any 2000, quan Pinochet va tornar a Xile havent esquivat la
justícia, la imatge insultant va ser la del vell dictador alçant-se de
la cadira de rodes i caminant per la pista de l’aeroport feliç com un
gínjol. Se li va passar la malaltia de cop.
L’estratègia de Millet és idèntica. Deixar-se barba per tapar les barbaritats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…això té un puntet de demagogia, la crisi…etc.,però del jutge no te’n queixis perquè és molt eficaç, L’orfeó ja té a la seva disposició al compte corrent del seu banc tres milions i mig ‘ euros procedents d’ en Millet barba-ritat.
I això dels 20 milions ja ho veurem al judici que aquests de l’ auditoria van escombrar cap a casa del que els pagava.