Saül Gordillo www.saul.cat

D’aquí a quatre setmanes, a la mateixa hora que escric aquestes ratlles, sabrem el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya. No sé fins a quin punt sabrem qui presidirà la Generalitat. Ho podrem sospitar, segurament. Però la certesa que garanteix una majoria absoluta no la tindrem. Així, doncs, és molt probable que les hores i dies posteriors al recompte de vots de Tots Sants continuem parlant i escrivint, especulant i debatent. El mateix que aquesta nit fèiem uns quants companys a la redacció.

Donant-li voltes i més voltes a uns comicis que no engresquen excessivament la ciutadania. Més aviat el contrari. Crec que la gran guanyadora de l’1-N serà la candidata anomenada Abstenció, amb majúscules. A partir d’ara, la marcaré amb negreta en considerar-la un nom propi més, com qualsevol altre candidat.

En la victòria de la gran candidata es barrejaran tres variables:

a) La baixa participació habitual d’unes eleccions al Parlament de Catalunya en comparació amb unes municipals o comicis espanyols.

b) L’esgotament conjuntural provocat per la desil·lusió regnant després de tres anys de Dragon Khan de tripartit, la negociació estatutària i posterior referèndum el 18-J, i la ruptura generacional i política amb el pujolisme i el maragallisme, que entreguen el seu llegat polític a candidats menys carismàtics com Mas, Montilla, Carod, Piqué i Saura.  

c) La desorientació més absoluta, fins i tot entre aquells ciutadans més polititzats i sensibilitzats. Prova d’això és l’espanyolització de la campanya, amb l’ombra cada cop més allargada de Zapatero, i la perversió del sistema electoral no-presidencialista català, amb el duet Mas-Montilla intentant bipolaritzar la cita de l’1-N i, entre subhasta i subhasta, dibuixant l’escenari de l’endemà només en clau de qui serà i qui no serà President.

Poca participació, esgotament i desconcert són, a quatre setmanes del gran dia, els tres elements que imperen. Saber-ho, però, té una virtut. Queden quatre setmanes per combatre-ho, per no caure en la temptació del passotisme –que respecto–, en la trampa del confusionisme intencionat –que denuncio– i de la complexitat afegida de la política catalana.

Falten quatre setmanes per a les eleccions, deia al principi. Amb els companys parlem molt i molt. Som gent amb un cert criteri, i no ho veiem clar. Al bar, en aquella prova del nou que tant m’agrada repetir, paro l’orella amb l’antena de demoscòpia casolana posada. La seva conversa ho abarca tot: el sacrifici de Zapatero a un Maragall que s’ha garantit la jubilació, la relliscada de Carod a Perpinyà, l’Estatut amb la nova llei del tabac que no els permet fumar a taula, la dictadura de l’alcoholímetre i l’empastifada territorial de radars de velocitat. Una bona pilota que dóna com a resultat això: donen per fet que Artur Mas serà el substitut de Pasqual Maragall a la Presidència. Aquesta idea està força assumida i guanya cos. A la barra del bar, però també entre els col·legues que la fem petar abans de marxar cap a casa.

Sobirania i Progrés

Mentrestant no tot és decebedor. Aquest dimecres s’ha presentat Sobirania i Progrés (a la foto, Joel Joan), que supera el vell esquema de plataforma de suport a un candidat que neix a poc temps d’unes eleccions. Montilla té el suport de President Montilla, una modesta plataforma de sindicalistes i excomunistes liderats per José Luis López Bulla, que s’afegeix a una coalició electoral salvada a última hora per mantenir l’status quo intern amb els maragallistes de Ciutadans pel Canvi. A Mas, Saura i Piqué no se’ls coneix cap organització de suport des de fora dels partits.

Carod té algun nucli aïllat pel territori (a Pineda de Mar, per exemple) que li manté allò de “Carod President” de fa tres anys. Però la diferència és que Sobirania i Progrés no és una plataforma de suport al Carod candidat, sinó d’impuls sobiranista en clau autodeterminista i progressista, que supera la lògica del candidat i del partit. No obstant això, Sobirania i Progrés neix a l’òrbita republicana i alimenta la seva constel·lació, no ens enganyem.  

[Pere Aragonès, portaveu nacional de les JERC: Sobirania i progrés]

[Marc Roca: (Mini)crònica de la presentació de Sobirania i Progrés]

[Xavier Mir: Blogosfera i sobirania: una societat en moviment]

[Blocaires sobiranistes i la nova plataforma]

Saura, nàufrag del tripartit

Mentrestant, Saura es confirma com l’únic nàufrag del tripartit. S’ho juga a aquesta carta, sabent que el naufragi montillista li farà augmentar escons. Entre maragallistes i socialistes catalanistes de pedra picada descontents i algun il·lús pro-tripartit, el candidat ecosocialista en sortirà beneficiat. L’últim Racòmetre li adjudica quatre escons més, en la virtualitat que sempre tenen les enquestes.

L’enquesta de l’emissora del Grupo Godó escurça la distància entre nacionalistes i socialistes. Si us atureu al segon full del Racòmetre [aquí el pdf] observareu la complicació postelectoral que ens espera. Les preferències de pactes de govern són ben diverses i repartides. N’hi ha per a tots els gustos, però cap d’elles supera el 16,7% de preferència de què disposa l’opció “CiU en solitari”. No descobrirem res ara si apuntoque a can Godó juguen a favor de la sociovergència. Una modalitat de sociovergència és precisament aquesta: CiU sola al govern, però amb el suport extern d’un PSC més zapatista que mai. 

Avui em fa mandra esmentar episodis surrealistes i irrespectuosos i d’altres lamentables. Per dir-ho suau.

[Submarí: Joan Clos va en helicòpter d’un míting del PSC a un restaurant de luxe]

[Diari republicà: CiU té clar que el Tripartit és l’única sortida]

[Oriol Izquierdo, escriptor: Subhasta]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!