Allò que en condicions normals hauria de ser vist com una oportunitat, com un tret diferencial positiu, esdevé feblesa i amenaça. En un temps en què triomfa la política televisada i la interacció amb el ciutadà (“Tinc una pregunta per a vostè” de TVE, n’és la prova a nivell estatal, o el fenomen novedós d’Obama als Estats Units per la seva mobilització a través d’Internet) i quan els joves estan més i millor formats, més i millor documentats i són més crítics que mai, quan també es queden més a casa a l’hora d’anar a votar perquè no se senten prou identificats amb el sistema de partits imperant i amb una democràcia que no és prou participativa per a ells, en aquest context dic, un procés de debat intern com el que viu
Esquerra Republicana de Catalunya hauria de ser un reclam, un potencial. Però no és així. Res més lluny de la realitat. Esquerra és l’únic partit parlamentari —el cinquè al Congrés dels Diputats, el tercer al Parlament de Catalunya, el segon al Govern de Catalunya, amb la presidència de les Diputacions de Girona i Lleida, i no sé quantes alcaldies i regidors…— que manté el perfil assembleari en els seus estatuts i que és capaç d’obrir un procés democràtic intern entre la militància per escollir el seu president, secretari general i, més endavant, el candidat a la presidència de la Generalitat. Cap altre partit català és capaç de donar una lliçò de democràcia, transparència i participació interna com aquest. Però aquest missatge, impagable en els temps que corren si ho sabessin canalitzar oportunament, es perverteix. Per irresponsabilitat dels seus dirigents i pel recurs fàcil mediàtic en què s’ha covertit ERC com a ase de tots els cops. Picant Esquerra piquen independentisme, i amb l’independentisme tots els grans grups de comunicació del país s’hi atreveixen. Uns perquè aposten per l’espanyolisme, d’altres perquè advoquen per un catalanisme moderat que tem —i de quina manera— l’èxit d’un independentisme democràtic, assenyat i solvent, i els suposadament sobiranistes per una certa innèrcia, una tendència irrefrenable i autodestructiva en nom d’un interès informatiu que, tot i ser cert, no es correspon amb l’interès informatiu que també tindrien altres misèries internes de partits hipotèticament més seriosos, moderats i poderosos. Amb Esquerra, tothom s’hi veu en cor. Llàstima que els propis dirigents, sabent-ho i havent-ho patit com ho han patit, no tinguin un punt de prudència i evitin despullar-se públicament fins al punt d’aparèixer davant de la ciutadania com si fossin
Esquerra Brunicana de Carlatunya.
Saül, no fotem. Però si s’ho fan ells solets!. Un anant un dia al Cuní, l’altre l’endemà al Bassas, i el primer un altre dia al Basté. Són uns impresentables, incapacitats per dirigir un partit com ERC. Ja podem anar buscant culpables exteriors, que no cola. I el pitjor de tot és que tots dos ho presenten com una baralla de cadires, quan el problema és de fons. El problema és que ERC s’ha supeditat al PSC i l’electorat no ho entén. Saül, cony, una mica més d’esforç.
De moment calma. Tot plegat pot esdevenir un gran desastre, o convertir-se en el partit més modern i democràtic de Catalunya i quasi es podria dir de d’Europa. Tot depèn de com ho facin tots plegats. De moment hi ha una mica d’impressió inicial, perquè aquest procés s’ha començat de manera inesperada i ha agafat a tothom en fred. Una mica de calma i a veure com es postulen, això tot just acava de començar i de moment m’agrada la manera com mica en mica s’han apartat els personalismes i s’ha entrat més en el debat de les idees i de l’estratègia. Avui en Joan Puigcercós, al Via Fora de Manresa, ha estat esplèndid. Un veritable líder!
Salut i independència!
El fet de no tenir lobies comunicatius i financers és un llast per l’independentisme, els del PSC amb Maragall es van comportar de forma miserable, i aquí pau i demà glòria.
D’exemples se’n podrien anomenar a dojo.
Obviament un procés de primaries per escollir esl càrrec d’un partit hauria de ser una oportunitat per a mostrar una democràcia madura i avançada, però el problema Saül és que tots els actors actuals del procés a ERC, fa quatre anys van intentar carregar-se aquest model al Congrés de Lleida posant delegats. Simplement ni hi creien ni hi creuen i per tant no poden transformar en una oportunitat alló que creuen que es un “defecte” d’ERC.
De fet, la jornada electoral que es farà el 7 de juny és fruit d’una esmena als estauts que varem presentar i transaccionar un grup de militants al congrés de Lleida del 2004. Si no ho haguèssim fet, la jornada electoral d’aquí a 2 mesos no existiria i es faria una votació entre els assistents fisicament al congrés.
Es evident que a ERC sobren personalismes i falta visió de país, però… a quin partit no passa això?
El que ho empitjorà és que Esquerra, com qualsevol altre partit independentista que cresquès, sempre juga a camp contrari i amb arbitres comprats.
Tot i aixì espero que hi hagi seny i que tot plegat ajudi a rependre el camí cap a la independéncia amb més força.
Esquerra Republicana de Catalunya és un partit assembleari, fins aquí correcte. Però per a que volen les assemblees quan diuen que són més de 10000 militants?, a on es reunirien si acudiren tots? Al final només anirà una representació minoritària del partit al Congrés i això els fa igual als altres partits.
Peix al cove
Black
No hi ha cap polític que cregui i recolzi l’assemblearisme, doncs aquest seria la fi dels polítics professionals, una altra cosa és que de cara a la galeria facin veure que hi creuen i que el defensen. I si veiem les entrevistes fetes als líders d’Esquerra, això de l’assemblearisme dins el seu partit se’ls nota prou bé que ho veuen més aviat com un enemic a combatre i al que volen fer caure a la primera oportunitat que tinguin. Com és evident, i així ho demostren les democràcies liberals més antigues, quan més temps passi, l’abstenció anirà en augment. La gent es cansa de veure que donar un xec en blanc cada quatre anys no és cap exercici de democràcia real. “No era això, companys, no era això pel que varen morir tantes flors”
Salutacions fraternals
Jordi
Que les crisis ben gestionades poden ser positives és un tòpic amb el que estic d’acord. Però no s’ha de perdre de vista l’entorn.
Altres partits, no cal anar gaire enrere en el temps per veure el darrer episodi de la turmentosa relació entre Unió i CDC, tene crisis, algunes de missatge i altres de persones. Però en el cas d’esquerra, i com molt bé apunta en Saül, interessa atacar l’independentisme per tal de radicalitzar el missatge i provocar una radicalització del missatge independentista català, que és el qeu einteressa a la dreta, tant l’espanyola com la nacionalista catalana.
Cal destacar que el tàndem Carod – Puigcercós havien aconseguit dotar de contingut social el missatge independentista i que això no interessa estratègicament a la resta de forces polítiques.
Excel.lent el teu post, Saül
Sóc català, sobiranista, independentista i si pugués votaria a Jaume I, o a Pere El Gran.
Esquerra no pot passar d’ensenyar unes claus a dir que només rep plantufades ella. Si tens les claus, usa-les, si reps marxa, no et quedis quiet. Ja fa temps que vinc dient que a Esquerra li calen ideòlegs (tink-thanks) amb un coeficient intel.lectual com a mínim normal, per trobar tots aquets suports mediatics i financers que els calen.
Sóc anti-Carod, anti-Esquerra (abans Republicana i de Catalunya), però em sap molt de greu veure que passa amb l’abans, ùnic partit independentista del meu país.
S’els ha notat massa que el seu principal objectiu era expulsar i ofegar al principal partit de Catalunya, i aixó no els ho perdonaran mai. Qui ha començat una guerra fraticida ha sigut Esquerra. Varen guanyar alguna batalla però estant fent perdre la guerra a catalunya en general.
No els perdono i el que els passi els estarà prou bé.
El perfil assembleari d’ERC és una característica que més aviat resta que no suma, cal que tinguis en compte que cada cop és més fàcil controlar el factor sorpresa que comporta una assemblea i donant aquesta sensació encara es queda pitjor.
Gràcies.
En qualsevol cas, tant se val, esquerra brunicana, llansaniana,carotiana o puigcercostana manté el credit faci el que faci, ja que no tenim alternativa. Podem fer el joc als lobiies no anant a votar o rasgant-nos les vestidures, pero els fem el joc. Lobbie+vanitats internes fan la imatge xunga de la unica alternativa pel viotant ideológic, i mentre al lobbie li interessi, es que hi ha base per treballar.
Així doncs, votem per eliminació i mantinguem l’esperança. Crec que he votat hortalana, colomiana, raholana i d’altres, amb el nas tapat, pero de vegades cal fer sacrificis; també els ciutadans.
Gràcies.
En qualsevol cas, tant se val, esquerra brunicana, llansaniana,carotiana o puigcercostana manté el credit faci el que faci, ja que no tenim alternativa. Podem fer el joc als lobiies no anant a votar o rasgant-nos les vestidures, pero els fem el joc. Lobbie+vanitats internes fan la imatge xunga de la unica alternativa pel viotant ideológic, i mentre al lobbie li interessi, es que hi ha base per treballar.
Així doncs, votem per eliminació i mantinguem l’esperança. Crec que he votat hortalana, colomiana, raholana i d’altres, amb el nas tapat, pero de vegades cal fer sacrificis; també els ciutadans.
Pels seus fets els coneixereu, una qüestió és el que fan i l’altra el que diuen postular com a reclam electoral i cortina de fum.
A ERC s’han reconvertit ideologicament en la línea de Pasqual Maragall al PSC. Una vegada van voler fer fracassar per estrategia espanyolista l’OPA ideologica llençada per Pasqual Maragall a ERC a excepció feta de la paraula ‘independentista’ usada com a cortina de fum i reclam electoral de parany d’estampeta tant des del punt de vista catalanista com nacional.
Escolti, Saül, els joves no s’interessen pel procés participatiu d’ERC perquè la majoria té/tenim el convenciment que els seus protagonistes menteixen i enganyen. Que no són generosos. Que són males persones. Gent falsa.
D’acord amb l’article d’en Saül. Que l’entorn mediàtic i polític no tractarà mai ERC amb simpatia és una cosa que ja s’hauria de donar per descomptada, i per això mateix els dirigents del partit haurien d’anar amb molt més compte i no regalar tanta munició a uns adversaris que, dit de passada, es deuen fer un tip de riure.