Ni el 13-D va ser la proclamació d’independència “del poble
de Catalunya”, com va dir Carles Móra la nit de diumenge, ni les
consultes van ser un fracàs absolut, com s’han afanyat a destacar
alguns analistes. El 13-D ha estat fabulós perquè incorpora una via
pròpia, catalana, al conflicte que pateixen les nacions sense Estat:
l’urna. Davant la negativa a convocar un referèndum vinculant,
proliferen consultes populars simbòliques però amb una enorme càrrega
política. Perdre la por i projectar internacionalment la causa nacional
han estat els dos èxits del 13-D i, prèviament, d’Arenys de Munt.
Hi ha la idea que tot això és mèrit de l’anomenada societat civil,
de la base, i el demèrit més rotund de la classe política, dels
partits. No hi estic d’acord. Sense els partits polítics, les consultes
no s’haurien celebrat mai de la vida. Existeix un moviment de fons, un
esgotament amb la via estatutària, una gran decepció amb l’Espanya
plural que havia de ser i no és. Però sense l’independentisme
parlamentari, sense el nacionalisme virant cap al sobiranisme
desacomplexat, sense l’esquerra independentista alternativa cada cop
més organitzada al territori i, indirectament, sense certs sectors del
socialisme català, tot això no hauria proliferat.
ERC, CDC i CUP no van néixer ahir. Abans que Carretero o Bertran es
distanciessin d’ERC, abans de l’aparició de López Tena o Colom a CDC,
abans de la irrupció de Móra, hi havia uns partits i uns polítics que
prenien decisions perquè aquest diumenge el país no només no hagi fet
el ridícul -com alguns advertien, i d’altres desitjaven- sinó que
s’hagi superat la prova de foc a les urnes.
No crec en les casualitats. O és que algú s’imagina un 13-D amb
Jordi Pujol encara de president? Hauria estat possible sense l’entrada
d’ERC al govern? O és que l’aposta sobiranista de CDC no té
conseqüències? Ara que alguns patriotes cridats a grans fites
s’erigeixen com a sacsejadors del mapa parlamentari, i ara que no està
de moda defensar les organitzacions polítiques per la desafecció,
permetin que vagi contra corrent i faci un discret elogi dels partits.
Mirin, si no, la picabaralla de l’endemà del 13-D.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Discrepo. El problema no són els partits polítics (necessaris, i molt), sino com d’anquilosats estan. S’han adaptat al sistema espanyol de llistes tancades i col·locació de fidels. No vol dir que a dins no hi hagi gent vàlida, com també hi ha capellans fantàstics a la Santa Mare Església Catòlica. Però a missa, no hi vaig, que ja no combrego amb rodes de molí. I si els partits avancen, és perquè veuen que la clientela s’espavila i se’ls en va cap a altres llocs. Fins ara només a l’abstenció i al vot en blanc. Ara, comencen a sortir les alternatives. El 13D va demostrar que n’hi ha, i que els partits clàssics, o es renoven ràpid, o com les esglésies, quedaran buits.
Cordialment,
I ara, a que ve tot això? Elogi dels Partits?