Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
El Racòmetre atorga un diputat més a CiU, en la seva segona entrega setmanal [el pdf, de 5 planes]. Un escó més pels nacionalistes, i un menys pels ecosocialistes respecte l’anterior enquesta. A sis setmanes de les eleccions, i amb totes les prevencions possibles: la federació nacionalista sortiria clarament victoriosa de la cita amb les urnes per Tots Sants. Un aventatge de 15 o 16 escons en relació als socialistes. No obstant això, el tripartit d’esquerres sumaria majoria absoluta. Per als republicans de Josep-Lluís Carod, seria més difícil investir José Montilla President amb un diferencial de 15 o 16 diputats a favor d’Artur Mas. Però no impossible.
Aquest serà el gran dilema d’ERC. Sembla que els independentistes no rebrien cap càstig, que els nacionalistes es recuperaran amb força i que els socialistes no acabaran de triomfar amb el canvi de Montilla per Pasqual Maragall. La Iniciativa de Joan Saura rendibilitzaria -amb 3 diputats més- l’acció de govern i potser pescaria entre maragallistes descontents. En canvi, els conservadors de Josep Piqué van a la baixa, i en perdrien 3. Els Ciutadans de Catalunya [web i bloc] no obtindrien escó, segons l’enquesta de RAC1. Es quedarien en pilotes. Com apareix Albert Rivera, advocat de 27 anys (el del cartell), que serà finalment el presidenciable de Ciutadans. Albert Boadella i Arcadi Espada s’han esfumat, mentre que Francesc de Carreras tancarà la llista simbòlicament. L’experiment taxidermista, a dia d’avui i segons el Racòmetre, no obté els 70.000-80.000 vots necessaris per obtenir diputat per la circumscripció de Barcelona.
Així les coses, el més probable és que es reprodueixi el puzle de fa tres anys. Amb la diferència que els socialistes, malgrat disposar del govern espanyol i tenir d’aliat (?) José Luis Rodríguez Zapatero, anirien a la baixa. Això permetria a Esquerra renovar el Tinell, però amb condicions a l’alça. Montilla es trobaria en la disjuntiva: cap de l’oposició o President amb un Carod i un Saura crescudets. Tot el contrari del que pretén el carrer Nicaragua: governar còmodament.
Esquerra tindria -sempre en aquest escenari hipotètic- la complicada elecció sobre la taula: fer President Mas i apostar pel pacte nacional -en contra de l’estratègia iniciada al Tinell per fer el Govern Maragall- o reeditar un tripartit que aniria a la baixa a les urnes. En clau presidencialista la tria seria Mas o Montilla. Però això no són eleccions presidencials. La tria, doncs, seria entre CiU o PSC-ICV.
O no. Perquè una altra hipòtesi és que el guió de La Moncloa segueixi el seu camí inescrutable, i que Esquerra es quedi amb un pam de nas. ¿O és que ara, que s’acosta la campanya, ja s’ha oblidat allò de la sociovergència? Una sociovergència amb Mas de President, perquè descarta la conselleria primera. Però Piqué s’ha proposat seguir fent-li la guitza. I això dóna ales a Montilla, que, malgrat els seus defectes, té una virtut: tothom en parla.
Anotacions recents relacionades
> Pere Aragonès, portaveu de les JERC: No és equidistància, és diferència.
> Narcís Sastre, militant d’ERC a Girona: L’endemà de les eleccions.
> Jordi Casals, regidor d’ERC a Torelló: El bipartidisme sociovergent. Somni d’una nit d’estiu?.
> Pau Comes, dirigent d’ERC a Osona: Sobre equidistància i altres distàncies.
> Gustau Navarro, professor universitari i "el" blocaire de l’Alguer: Il potere logora chi non ce l’ha.
> Lourdes Muñoz, diputada del PSC al Congrés: No utilitzeu el nom del President Maragall!.
> Xavier Tomàs, militant de CDC: La campanya que ve.
Apostes: la porra de Marcús i Betfair
> Marc Roca: Porra Eleccions al Parlament de Catalunya 2006.
> Betfair: Presidente catalán.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si, si. Allò d’un govern de concentració nacional PSC-ERC-CIU, que amb bon criteri plantejava algú al principi de la legislatura. Amb l’estatut que tenim estem com estàvem, amb una precampanya de reivindicació constant(aeroport, pressupostos,….) i sense saber quina será la inversió de l’endemà. Potser això ja no es comenta per massa romantic. Potser ja no hi som a temps i ja s’ha tancat el model amb l’autonomia.
De nou les enquestes evidencien que CiU és un valor electoral en alça i el PSc un valor a la baixa. No obstant, encara avui per avui el perill de la reedició d’un nou tripartit és damunt la taula. Personalment, m’agradaria un pacte nacional, és a dir, CiU+ERC, però malauradament els dirigents republicans aposten per la reedició del tripartit i per fer en Pepe Montilla president de la Generalitat.
M’agradaría en aquesta campanya electoral tenir elements de propostes per part dels partits, i deixar de banda els pactes postelectorals per més tard. El periodisme tindría de fer arribar aquestes propostes -si n’hi ha-. D’uns anys cap aquí el periodisme polític es dedica més a xafarderies-politico-partidistes que a la política real.
El primer que ens hauríem de qüestionar es el valor de l’esmentat Racòmetre com a indicador electoral. Primer, per la novetat que suposa en el panorama d’enquestes, on l’eficiència cal desmostrar-la primer. Després, per la manca de contrast amb altres enquestes. I finalment, sobretot, per la mostra: només 1000 enquestes, en un sondeig electoral, es poquíssim. Creieu que amb 400 enquestes telèfoniques a Barcelona tenim una distribució d’escons fiable?
Pel que fa al candidat que es despulla, una anotació d’ahir:
Molt em temo, Saül, que l’advertència que fas sigui del tot certa. Tot això de pressionar ERC per a que digui amb qui pactarà o deixarà de pactar em sembla una calculada maniobra de distracció per a amagar que l’escenari més probable és el d’un pacte CiU-PSC. Tant a uns com als altres els hi interesa més que un pacte amb ERC. És així de senzill.
Jo crec que les grans incògnites, en realitat, son dues. La primera és si el PP i CiU obtindran majoria suficient per a investi Artur Mas, perquè en cas de que sigui així jo no tinc cap mena de dubte de que tornaran a pactar. La segona és si un hipotètic govern CiU-PSC será una trinxadora o comptarà amb una oposició forta. I la única oposició forta a la sociovergència que es pot fer tant des de l’esquerra com des del catalanisme és la mateixa: la que representaria ERC.
La meva predicció (gens científica és clar) és que hi haurà govern CiU-PSC. En aquests casos acostuma a haver-hi el pacte que diu que la Presidència l’ostempta el partit guanyador (en vots o escons? aah!). O sigui que val més que si guanya CiU ho faci de carrer perque si no encara riuriem veient com CiU fa President en Montilla.
ERC quedaria fora del govern i com a principal grup de l’oposició cosa que, no ens enganyem, els aniria molt bé per a madurar i consolidar el seu projecte (Que la imatge que ha donat ERC al govern ha estat d’ingenuïtat i inexperiència). I, ben gestionat, és una magnífica plataforma de futur per a quan els dos partits del govern sociovergent estiguin cremats de tant barallar-se entre ells.
ICV queda com sempre, partit amic del PSC que alhora li menja terreny. I en aquest cas estaria fora del govern (si accedissin a entrar estaria bé sentir les explicacions que en donen)
PP va de baixa en picat. Ni tan sols sumant els vots que s’atribueixen als Ciudad-anos arribaen als nivells anteriors (i a més aquest nou partit segur que recull ex-votants del PSOE també).
E. no té cap dilema. El que escriviu són cabòries. Tot això que dieu és el que voleu fer creure però, a l’igual que la ‘onada sobiranista’, em sembla que aquest també és un missatge encriptat ensopegant a tort i a dret dins una bombolla. Al carrer, hi ha vida, i la història, parla. E. reeditarà el tripartit ja que l’ "acord estratègic", això és, enviar CiU a l’oposició perquè es baralli i desaparegui, no s’ha acomplert, de malament com ho ha fet el tripartit. Així doncs, es necessària una altra oportunitat. De prejudicis, en podeu fer servir els que vulgueu. La realitat, és aquesta.
Posats a creure’s això del racometre, puc preguntar perquè la tria és entre Mas i Montilla? Perquè no Carod? A mes d’un pais ha passat… Personalment, no em sembla que ERC tingui tècnica negociadora per aconseguir-ho, però és això, negociacions en base a diputats, i tant el psc com ciu necessiten tocar poder, entre altres per enfonsar-se un a l’altre.
Francesc