Lluny de tornar a la Catalunya dual i bipartidista, això es va fragmentant encara més. [Diumenge en aquest bloc: Els "petits" mengen terreny a PSC i CiU en la recta final] No només fugim del retorn al model de dos grans, sinó que els que havien d’escombrar es queden afeblits (CiU guanyant i el PSC perdent) i, per acabar-ho de rematar, entren uns de nous en escena. D’aquí a quatre anys, si la legislatura és normal, hi haurà més periodistes competint per una cervesa o un gintònic a la barra de l’Snooker. Penso en els que hauran de seguir la campanya de Ciutadans.
La qüestió és que l’esgotament de la campanya i la necessitat d’alliberar tensions va propiciar imatges molt divertides a primera línia de barra. Tinc fotos en el meu poder que no publicaré, però amenaço amb fer-ho algun dia. (Permeteu-me aquest xantatge, però ho faig pensant en els lectors.) Rondes de xupitos de tequila a la salut del "pacte nacional". En tenic testimoni gràfic, de la millora de relacions entre responsables d’ERC i de CiU gràcies a les virtuts del xupito de tancament electoral.
En un sector més discret, i conspiratiu, hi havia els partidaris del tripartit. Menys tequila, però molt de treure pit. Algun dirigent del PSC prometent fermesa davant les imposicions de Zapatero: "Aquest s’enterarà ara!" Es tractava d’alliberar tensions, oi…
Un periodista que havia seguit la campanya d’Artur Mas m’explicava que al Majèstic també hi havia cares molt i molt llargues. Tant DVD per acabar aconseguint dos diputats més? Ja ho deia jo, que l’invent cinematogràfic posaria en guàrdia l’electorat del tripartit. I ja ho deia jo que CiU s’ho jugava al tot o res. Ara, amb qui pacten Mas i el Dioni de la Franja, com alguns anomenen al líder socialcristià.
El periodista que havia seguit CiU en campanya deia: "Hem viscut en una bombolla. A cada acte que anàvem i cada racó de país que trepitjàvem semblava que Mas havia de treure majoria absoluta. Aquesta nit ha petat la bombolla." I tant. La cara d’alguns responsables de comunicació nacionalistes era un poema. ¿Estaven celebrant la vuitena victòria electoral, la segona de Mas? Ningú no ho diria.
La gràcia d’aquestes nits electorals és que afavoreixen el mestissatge polític i professional. Tothom xerra i es fa amb tothom. Caps de premsa d’un i altre partit, comparteixen copa amb periodistes de mitjans diversos, d’aquí o de la resta de l’Estat, tant li fa. Això és la Catalunya integradora. Però sense carnet per punts, és clar. L’únic requisit és l’alcohol.
Per acabar aquesta crònica d’urgència, que voreja la frivolitat (espero que m’ho permeteu, però després de tants dies calia deixar-nos anar un xic), dir-vos que vaig conèixer un company periodista blocaire, Joan Foguet.
(I mentre escric això rebo un SMS d’un dels protagonistes de les fotos d’anit. Em demana que no les difonguem. El consell de redacció de Bloc sense fulls decidirà.)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies, Saül, per la distensió de la nota! N’hi ha que ni coneixíem la tradició de l’Snoocker!
S’agraeix la frivolité, de debò. Ja té gràcia que l’empenta quadribarrística s’amarin de tequila i no d’aromes o de moscatell (serà pels anys d’exili?). I que els gintònics facin valents als germans petits… Amb això n’hi ha prou: tots sabem que pactaran amb aigua -gasada- perquè cal ser titafreda per formar govern. Les fotos no fan falta. De retratats, ja n’han quedat! I els tenim tan vistos que, a no ser que t’animis a fer-ne un DVD (no és tan car, sembla), millor que els deixem la seva dignitat "intacta".
Saül, no trobes que amb tanta tecnologia les nits electorals s’estan convertint en una estafa? Recordo quan els meus pares estaven fins a la matinada apuntant números a una llibreta per saber quans escons tindria el PSUC. Ara a les 22h ja saps com quedarà tot. Una estafa. Per donar-hi marxa proposo que, un cop se sàpiguen els resultats, es faci un programa de dues hores on s’ha de decidir el pacte de govern i el facin en directe, un rollo reality tipus Sis a traïció on veiem al Mas, Montilla, Carod etc. entra a la sala de conspiracions i puguem veure les mentides, aliances i traïcions en directe. Tindríem unes nits electorals més animades i tornaríem a estar enganxats a la tele fins a la matinada. Aquí queda la proposta per si els sr. Gestmusic s’anima.
Aquesta nit, com no podia ser d’altra manera, he pensat molt en els resultats.
Certament ERC s’ha mantingut molt bé després de tres anys de boicot mediàtic en el millor dels casos (quan no atac directe).
Pel futur immediat, també crec garantida la sociovergència, pq per ells és un futur molt llaminer: Protagonisme mediàtic dels dos grans mentre que els "petits" queden a l’ombra pels propers quatre anys, en un context de domini de TOTS els mitjans. Tranquilitat dels poders fàctics pq Esquerra queda a l’oposició i governen els seus agents directes (els seus advocats, els seus amics…). Una etapa de tranquilitat al govern també farà perdre el protagonisme guanyat pels eco-pijos en benefici dels sociates altre cop. I a Madrid ves a saber si hi haurà algun ministeri pels autonomistes.
Pel que fa als resultats del PP trobo que, si bé estic content que baixin, trobo que no són pas dolents: han demostrat tenir una base solidíssima: faci el que faci el PP, sigui una oposició agressiva o plàcida, sigui recolzar un govern de CiU o atacar ferotjament el catalanisme, sempre tindrà pràcticament els mateixos vots.
I sobre Ciudadanos: em sembla molt bé que entrin al Parlament. Fins ara la pugna entre catalanisme i espanyolisme era zelosament ocultada pels mitjans. I el PSC-PSOE jugava ambigüament per tal de mantenir la cohesió interna i guanyar hipòcritament els vots dels dos bàndols. A partir d’ara ni els mitjans podran amagar el debat i el PSC es veurà obligat a pronunciar-se definitivament: cap a l’espanyolisme o cap al catalanisme moderat? Tinc esperances que la seva opció sigui aquesta última per tal de no alinear-se amb el radicalisme d’aquesta gent. És clar que serà un catalanisme süigèneris (si hi ha un Montilla al capdavant…) que aprofitarà sempre la pressió de Ciudadanos i el PP per tal de rebaixar les exigències del catalanisme. Però com a mínim els encaminarà en el camí del catalanisme, el camí de la justícia d’un poble que viu l’ocupació i la negació dins de casa seva.
Per cert, abans d’acabar: què és l’Snoocker???
Casualtitats de la vida, ahir a la nit jo també era a l’Snooker (sento corregir-te, mestre, però hauries de treure la "c") i, seguint la línia frívola, vaig comprovar in situ que cada cop hi ha més periodistes polítics i menys bellesa i glamour… El país també huaria de millorar en aquest sentit: Necessitem estilistes!!! I si pot ser que no sigui el de la Terribas, que ahir tornava a anar fatal…
Hola Saül i resta de blocaires,
Em preocupa l’intent de la majoria de diaris, radios i televisions de deslegitimar els resultats.
CiU és la força més votada, però la suma del govern actual (ICV-PSC) és superior. I està clar que els d’ICV no volem de cap manera que s’apliqui el programa electoral d’en Madí i en Mas. El PSC perd vots, però ICV en guanya. CiU al seu torn també perd vots, per tant la seva alternativa no ha convençut a la ciutadania.
ERC per la seva banda ha resistit força bé. El seu pas pel tripartit no ha estat castigat pels seus votants, i no veig perquè no heu de poder optar per revalidar el govern catalanista i d’esquerres.
Si PSC i ERC fan un bon anàlisi, podrem construir país a partir de polítiques socials progressistes. Si hi ha un govern de CiU, la legislatura serà un monogràfic mediàtic sobre el bilingüisme entre CiU i PP-C’s mentre s’apliquen les propostes neoliberals dels txecs en comptes de drets.
Salut!
El sobiranisme bàsicament és d’esquerres. I a CiU han demostrat que els interessa més la butxaca (sota l’excusa de "l’estabilitat") que el País. ERC a aconseguit resistir la polseguera i fer virar cap al catalanisme PSC i ICV-EUiA (que últimament ja s’anomenen "l’esquerra verda nacional"). Sobre això de Comediants d’en Boadella, no se’ls ha de donar més importància de la que tenen, tot i que jo també considero que no seran un simple bluf. Però en tots els processos d’emancipació hi ha grups involucionistes que furguen per a retornar a la situació anterior. Per això cal estratègia i intel·ligència, i pactes amb mires de país per sobre de partidismes a curta distància.
Hi ha qui encara defensa aquest discurs que els partits polítics fan virar l’electorat. És just a l’inrevés: ERC cada cop parla menys d’independència, per apropar-se a l’electorat moderat del PSC. Aquesta no és la meva Esquerra, encara que tinguin deu diputats més a les properes eleccions, el seu discurs serà del peix al cove, el pactisme, el seny i totes aquestes foteses.
Esquerra clarament ha prioritzat la política d’esquerres a la política nacional. Molt progre potser (com els que diuen que no val la pena reclamar la independència si no és amb socialisme). Per mi primer és el país, i això implica governar amb qui estableixi unes quotes d’ambició sobiranista majors i qui ofereixi més a Esquerra pel mateix motiu.
En aquest cas era CiU. Doncs haura estat bé demostrar que hi pactaven pel mateix motiu. Aquestes presses per pactar amb un partit traïdor com ha estat el PSC, sense ni tan sols assegurar-se de les conselleries ni la conselleria en cap, és patètic.
Ho mireu com ho mireu. El PSC potser acaba perdent suport electoral, però sols si el govern és inestable, i la imatge d’ERC també en quedarà tocada en aquest cas. Si és un govern estable serà menys catalanista que un de CiU i tot (critiqueu CiU però mireu el Montilla als ulls…).
El tripartit, al seu moment, em va semblar una bona opció. En aquest moment em semblava una opció millor un pacte nacional, vista la situació.