Són dies de comiats a les pàgines d’aquest diari. Ahir, en aquest
mateix espai, l’escriptora Teresa Pàmies posava punt final a una llarga
etapa com a col·laboradora de l’AVUI. Pàmies hi col·laborava des del
Sant Jordi del 1976, i ara que té 90 anys ha decidit deixar la faceta
periodística en el rotatiu degà de la premsa en català. Cal agrair i
valorar trajectòries periodístiques com la seva, Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes el 2001, o la d’altres com Francesc Grau i Viader, de
qui s’acaba de reeditar la seva primera novel·la del 1978, Dues línies terriblement paral·leles. Diari d’un combatent de disset anys.
A diferència dels que no han patit ni una mil·lèsima part, ells, que
van haver de lluitar contra el feixisme, han estat fonamentals per a la
supervivència del país. Francesc Grau va ser professor de català,
periodista i escriptor els anys setanta i vuitanta, després d’una vida
estroncada per la infàmia de la Guerra Civil Espanyola. Incorporat a
l’exèrcit republicà amb només disset anys, aquest fill de Calella va
prendre part de les accions bèl·liques més importants al front de
Catalunya. Ferit, va caure presoner de les tropes franquistes i va
passar pels camps de concentració de Logronyo i Miranda de Ebro. La
guerra va hipotecar set anys d’aquest vailet de la lleva del biberó, i
va marcar la seva vida per sempre més. Paco Grau (1920-1997) va patir
l’exili a l’interior, en molts casos més cruel i dolorós. Molts
ciutadans del Maresme van aprendre català amb ell, i alguns ens
dediquem al periodisme gràcies a aquest home senzill i generós.
Recuperar les obres d’autors com Francesc Grau, poc coneguts fora de
les seves comarques, és un acte de justícia, pel seu compromís amb les
llibertats nacionals i per l’entera dedicació a la llengua i la cultura
catalanes. Pàmies i Grau gaudeixen d’un reconeixement diferent en la
història del periodisme català, però ambdós són una mostra de la
resistència d’un país en temps difícils. Tenir-los presents ara que
ella deixa els lectors de l’AVUI i quan es reediten les obres d’ell és
també una manera de guanyar perspectiva i relativitzar altres comiats
que reivindiquen ser èpics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord amb el mèrit del comentari fins la darrera línia.
Comiat i acomiadament volen dir dues coses ben diferents i, perdona, però petar-se al Sostres com s’ha fet és franquisme infús, trob.
Qui és Salvador Sostres? Que ha fet aquest home?