Saül Gordillo www.saul.cat

Tu et lleves content, amb aquella alegria perquè és el teu aniversari —ja en fas 36, trenta-sis, un més a prop dels 40 que dels 30!— i te’n vas al registre civil a inscriure el teu fill que va nèixer divendres, amb aquella il·lusió i aquella sensació que la vida t’està canviant, i estàs content perquè ja és primavera i fa solet, un solet estupend, i mentre condueixes fas alguna trucada pendent —alguna de feina, malgrat la baixa dels 13 dies de paternitat que et regala en ZP, pagant l’Estat és clar— i ja has mirat que la gent et felicita al Facebook perquè el Facebook avisa la resta d’usuaris que avui —aquest 1 d’abril— és el teu aniversari, i la indiscreció del Facebook dispara els correus, i llavors obres el correu i en reps un munt més, de felicitacions, i el mòbil, mentre ets al registre civil fent cua i omplint formularis, no para de rajar sms de felicitació també, i llavors tens el Twitter per acabar-ho d’arrodonir, i si dius que és el teu aniversari, la gent et felicita i perceps d’una manera clara, rotunda i innegable que les noves tecnologies ens canvien, que puc estar en contacte amb gent —molta gent— que no conec personalment, però que ens coneixem i relacionem virtualment, perquè ells saben qui sóc, què faig i quines inquietuts tinc, i jo d’ells també en sé unes quantes coses, perquè ens llegim i ens seguim, perquè compartim eines de la xarxa social, perquè vivim intensament la ciutadania 2.0, que és una ciutadania lligada a Internet, a la web participativa, als blocs com a punt de partida i a totes les eines digitals per extensió, i tot això està molt i molt bé, però llavors arriba la tarda, i són les 5 i et trobes a Vilassar de Mar, a l’església, en el funeral d’una companya, d’una bona periodista del Maresme que ens va deixar diumenge, després d’una “llarga malaltia” que és la manera que tenim per evitar escriure càncer quan tots sospitem que parlem de càncer, però ens fa por dir-ho obertament, perquè és una malaltia que s’ha endut a més gent coneguda, a molta gent, i en aquest funeral llegeixen uns textos en record de l’Anna, sí, de l’Anna Palà periodista i companya de TV Mataró, que era tossuda i exigent, que era passió i vocació professional, que tenia les seves coses —un pèl de “caràcter”, quina mania que té la gent de dir que algú té caràcter quan no sap ben bé què retreure’t!—, i aquells textos et fan pensar i et fan venir records —l’última imatge, o de les últimes, que tinc de l’Anna és precisament de festa, ballant al Clap de Mataró venint del Das-Andere, després d’un sopar de periodistes, una ballaruga un pèl desafassada, perquè ja anàvem contents tots plegats— i un d’aquests records és una llarga conversa de fa molts anys en un tren amb ella i en Bis —sí, en Lluís Lligonya, que també va marxar, també després d’una puta llarga malaltia— parlant de televisions locals i de periodisme mataroní, i llavors no puc desvincular l’Anna d’en Bis, perquè eren un equip, perquè jo els vaig conèixer plegats, un amb la càmera al damunt, l’altra amb el micro i posada davant de la càmera, però tots dos amb aquell necessari punt d’impertinència que has de tenir quan saps que l’únic que vols fer en aquesta vida —en aquesta vida de contrastos, contradiccions, de bons i mals moments, d’alts i baixos—, que l’únic que vols fer en aquesta vida, deia, és fer de periodista, perquè ets periodista i prou, i aquell posat d’impertinència, de ser incòmode davant del poder, amb l’establishment local i comarcal, és fer preguntes que cabrejen i incomoden, que no agraden, perquè en Bis i l’Anna feien això, i això és fer una gran feina, una gran contribució a la societat que els va veure viure a través de la comunicació, de la televisió de proximitat, i fer-ho amb dignitat, rigor i professionalitat, ell un amb aquell posat desmenjat i ella amb aquell posat de reportera insistent, però tots dos fent tàndem, un tàndem que ja no hi és, i quina merda que no hi sigui, però que aquest dimarts m’ha vingut en imatges, en flaixos, mentre era de peu a la porta d’una església on no s’hi cabia perquè l’Anna era jove —tenia 40 tacos— i era bona —jo parlo com a professional, ara i aquí—, i quan ets jove i bo i et mors és que alguna cosa no quadra, i llavors les esglésies s’omplen… i llavors jo escric així, a raig i amb ràbia, sense punts ni res