L’estil Montilla

L’efecte Montilla es va notar poc o molt. Depèn de com es miri. Per als que entenen que l’efecte representava centrar l’atenció mediàtica en campanya, l’efecte va durar pocs dies. Per als que entenen que l’efecte era protagonitzar una campanya discreta i gens sorollosa, l’efecte va ser més eficaç i va durar més dies. En tot cas, no passarà pas a la història l’efecte Montilla associat a l’elecció i llençament electoral del primer secretari del PSC, exministre d’Indústria, expresident de la Diputació de Barcelona i exalcalde de Cornellà. No serà motiu de tesis doctorals, vaja.

Una altra cosa, ben diferent, és l’estil Montilla. Aquí la cosa varia. Aquí ja tenim (i tindrem) més matèria d’estudi. Més d’un universitari aprovarà la carrera analitzant l’estil Montilla en qüestió. De moment, l’objectiu de l’estil Montilla és trencar i marcar distàncies amb l’estil Maragall, un propòsit gens menyspreable, per altra part [Maligning Montilla]. La discreció, el secretisme i la prudència que envolten la cocció del plat anomenat Tripartit 2.0, és a dir, l’Entesa Nacional pel Progrés, bé mereixen una estrella Michelin per al xef major José Montilla. [L’Entesa neix al Parlament]

El dirigent socialista ha aconseguit el triple salt mortal [Setanta-dues hores històriques]. Reeditar el tripartit, que és allò que més ruptura podia produir a l’Espanya de Zapatero i a la Catalunya de Mas, destrossar qualsevol fonament que aixequessin aquests dos el famós 21 de gener [Mas fa dissabte a La Moncloa], però amb una sang freda, calma i mà esquerra que han estat capaces de tranquil·litzar l’empresariat (Rosell, Valls i Lara han obert boca, però per secundar el nou tripartit demanant confiança i prudència: molta feina i poc soroll), esmorteir el cop al comitè federal del PSOE, i involucrar Zapatero en el compromís amb la Catalunya postmaragallista, que, al capdavall, és el compromís en la Catalunya postpujolista. [Cap dia de gràcia a l’Entesa Nacional pel Progrés]

En clau interna, el repte tampoc no era fàcil. Montilla [web] havia de guanyar l’autoritat que el càrrec de President es mereix però que no ha estat capaç d’aconseguir allà on s’ho havia proposat: a les urnes. Per tant, reforçar-se com a governant quan has fracassat com a candidat no és gens fàcil. L’estil Montilla demostra que una operació complicadíssima com aquesta és possible, almenys fins ara. Fredor, discreció i projecció d’un sentit de l’autoritat interna que ni Maragall deu haver somniat. El cordovès havia d’aconseguir el suport dels independentistes (dels dos bàndols, vull dir: del clan de l’avellana carotista i de tota la resta, amb l’aparell puigcercotista al capdavant). Ja tenia per descomptat el vist-i-plau de l’ecosocialista, amb qui simplement es tractava de tancar una negociació en termes de redefinició de quotes de poder, siguem sincers.

Fins a la data, només Joan Saura, a través de Jordi Guillot, ha trencat el disseny de silenci fins a la presa de possessió de Montilla. Potser estava pactat. Guillot va sortir a dir que Saura desplaçaria Montserrat Tura d’Interior, l’últim bastió del maragallisme, juntament amb Ferran Mascarell, a les institucions del país [Tura i Mascarell, els primers sacrificats?]. Iniciativa feia la feina bruta del PSC, que té la necessitat de renovar càrrecs en aquesta segona oportunitat al capdavant de la Presidència de Catalunya. La manca de feeling entre Tura i el sector baixllobregatí no és cap secret, o, dit d’una altra manera, és un secret a veus [Tribuna Catalana: L’adéu amarg de Montserrat Tura]. Descartada Tura com a responsable dels Mossos (n’ha fet balanç), desbancada, doncs, la consellera més mediàtica dels governs (breus i accidentats) de Maragall, la resta era pura feina de recol·locació. Saura ja va per feina.

Fa una colla de dies que sabem que hi haurà Govern, anomenat d’Entesa Nacional pel Progrés. Però no sabem gairebé res més. Es manté un silenci polític i mediàtic sense precedents a Catalunya els últims anys. I això no és cap broma. Alguna cosa gruixuda tenim entremans. Només sabem que els puntals dels partits que formen la reedició del tripartit en versió lifting seran al partit i al govern alhora. Parlo de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós (una aposta que equilibra moltes coses, i que d’entrada genera estabilitat preventiva), parlo de José Montilla i Joan Saura i potser també d’Antoni Castells i Joaquim Nadal. No en sabem res més. I això és bo? És diferent, per començar.

L’única filtració periodística, la de l’esboç de programa de govern publicat per La Vanguardia, apunta a les files ecosocialistes. [La Vanguardia desafia Montilla i el seu govern] Ni els socialistes ni els republicans, causants de les crisis del maragallisme interruptus, hi tindrien a veure. Curiós. Al PSC i a ERC potser hi ha algun conseller en funcions, pels primers, i algun exconseller, pels segons, dolgut per la seva no-continuïtat o retorn al Govern. Però a part de Tura, a qui no cal preguntar-li perquè amb la cara se li entén tot, la resta mantenen una mutisme inèdit. El que no prega per la continuïtat a primera línia de l’executiu, creua els dits per rebre algun premi de consolació institucional. I els que tenen algun número de figurar en les travesses, preguen, creuen els dits i callen, en un patiment personal sense precedents. És l’estil Montilla, capaç de fer patir tants i tants càrrecs polítics al mateix temps i durant tants dies.

Demà i divendres es farà al Parlament la sessió d’investidura. Montilla serà escollit President divendres a la tarda, i dimarts és probable que prengui possessió al Palau de la Generalitat. Hi serà Zapatero com fa tres anys, al balcó de la Generalitat? Sembla que l’austeritat montillista no ho recomana. No serà, doncs, fins dimecres o més enllà que Montilla donarà a conèixer els noms del seu govern. Ho farà ell, i no cada partit pel seu compte com fa tres anys. Vol projectar autoritat i cohesió. També té la necessitat de centrar l’atenció mediàtica fins a la presa de possessió, i després la pluja de noms.

Voldria pensar que l’anunci serà públic i solemne. Seria molt lleig que haguéssim de llegir l’exclusiva a El Periódico, per citar un mitjà…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *