Carreró de les comèdies

Hui no tenia previst entretindre’m però, s’ha posat a ploure i la feina quedarà per fer quan escampe. És hora de fer planters, estovar la terra tot fangant-la, adobant-la i molturant-la. Sembraré pebreres i pèsols, i aclariré també les cebes tendres i de tot l’any que vaig sembrar pel novembre.

 Haig de fer un marge de dos pams d’ample per metro i mig d’alçada i sis de llarg. Això evitarà la previsible solsida de la terra on s’hi  fonamenta el galliner que estrenaré quan arribe el bon temps. El que tenia abans se’l va endur una ciclogènesis explosiva, l’estavellà contra una pomera que li feia ombra. Fins aquí res d’especial, afegiré que la sensació que tinc ara mateix és de fred, una fredor humida potenciada pel color gris de la mar, amb núvols arran d’aigua no gaire lluny d’on sóc.

Assegut i amb l’ordinador sobre les cames una mica enlairades, pique aquest primer apunt del blog, amb la continuïtat del qual,  no tinc massa fe. El meu geni dispers i furga-embuts farà sens dubte que deixi d’escriure ara i adès. M’agrada més llegir que no pas ponderar-hi. Sóc una persona senzilla que tot i passar dels cinquanta anys no puc ensenyar gairebè res. Covard com sóc, després de començar-hi mil batalles les he abandonades totes. Només em resta una certa i amarga rancúnia una malfiança discreta i la seguretat que no veuré mai cap ambició acomplerta a l’hora que m’hagués agradat. 

I ara malgrat haver-m’hi fet el propòsit de no dir ni piu de l’afer dels vestits dels senyors Camps i Costa i llur absolució, corregiré l’estupidesa i sí, en diré un parell de coses. La primera és, que m’ha fet més mal l’actitud de certs miops comentaristes tot projectant un paternalisme provincià de psiquiàtric, que no  la no culpabilitat declarada d’aquests dos corruptes gens innocents.

La segona serà per dir que allò més absurd seria creure en una justícia tutelada pel poder polític mitjançant  el Consejo General del Poder Judicial. Fa anys i panys que hom reclama una separació de poders per tal de poder viure en llibertat. El resultat, un desastre, un clam en el desert. No entenc com pot haver-hi gent que després de més de set lustres de postfranquisme encara espere res de bo d’aquest merder. Quan dic aquest merder, no faig referència només al sistema judicial, és clar, sinó al règim polític imperant a Espanya.