Al darrera la nevera

Ahir vaig anar a l’estadi olímpic a veure The Police. Presenciant l’immens karaoke, en alguns moments una radiofòrmula duta al directe, rumiava com deu ser això de formar part d’una cultura de masses.

Deu ser una sensació bastant estranya escoltar cançons en la teva llengua que formen part d’una cultura massiva. Als anglosaxons els passa constantment. Als espanyols de vegades. Els passa perquè la televisió les ha convertit en universals. I quan dic universals ho dic en referència a la cultura de cadascú: gràcies al poder dels mèdia, Serrat és universal per als llatins com The Police ho són per a la major part del món occidental.
Els catalans també tenim cançons universals del nostre univers, però en molt menor mesura. La nostra música popular ha esdevingut massiva al marge dels mèdia: som nàufrags de la cultura de masses. Així, tothom coneix les cançons de Lluís Llach i Raimon, tot i que no sonen gaire a M80: van esdevenir parimoni col·lectiu per altres canals. Amb el boom del rock en català les nostres cançons van treure el nas, per un moment, en la cultura de masses estàndard, i d’allò n’han quedat uns quants hits. Després vam perdre el tren. Tot i això, avui molts xavalets de 16 anys ballen i canten les cançons d’Obrint Pas, que tampoc deuen sonar gaire a M80. Suposo que quan no tens estat, la cultura es desenvolupa per vies diferents. Això, d’altra banda, fa que sigui més crítica i dissident.
Que voleu que us digui, tampoc em sap greu ser diferent en això, que la meva música esdevingui popular al marge d’Operación Triunfo i els no-se-quants principals. Alguna cosa bona havia de tenir ser un país tan poc normal.

[Per cert, si algú s’ha quedat amb ganes de saber com va anar el concet, que llegeixi la crònica de Guillem Vidal al Punt, que ho explica bé]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!