Al darrera la nevera

[Avís per navegants: és un post llarg, rotllo Helena Morén Alegret, only for fans o per gent amb molt de temps per perdre]

Ahir vaig estar tot el dia rumiant què havia de dir sobre això de la
vaga. En els breus moments que vaig tenir entre la feinada habitual de
tot dijous i la meva incansable tasca de piquet informatiu al Facebook vaig estar donant voltes a un possible post èpic, d’aquells que la
claven de forma certa, clara i breu que dirien els Mishima, i per al lector són una mena de contrapès a tota l’empanada desinformativa que ens vam haver d’empassar ahir. Com que no me’n vaig sortir –hi ha dies que et bloqueges i tot això– i es van fer les 20h, vaig decidir plegar
veles i emigrar cap al barri. Llavors va ser quan les dones de la
redacció –en aquesta redacció hi ha moltes dones, per sort– van recordar-me que hi
havia actuació de Monegre al CSO La Carbonera, una okupa en ple centre
de l’Eixample (Urgell-Floridablanca). I com que de tant en tant ens
agrada anar a concerts d’aquests que no hi va ningú –avui en dia, amb la
proliferació de blocs, twitters i demés mandanga costa anar a bolos per
descobrir grups nous i no trobar-te algun freaky del Gent Normal– doncs ens
hi vam encaminar. [Més]

Què dir de Monegre? En el seu dia el vaig descriure com una mena de Sanjosex fosc –o un Jonhy Cash de l’Empordà–. Per mi que serà un etern incomprès (l’acaben d’eliminar del concurs Sona 9). Me’l va fer descobrir el company de la Directa Manel Ros. Per cert, que ahir en Ros no va poder venir al concert de Monegre, i això que li hauria agradat. Reprodueixo el seu SMS: “Em sap greu però estic apalancat a casa i petat d’ahir”. En el seu cas això de  “petat” és literal, tenint en compte que l’últim cop que vaig veure’, el camarada Ros encara es ressentia de les hòsties que havia rebut de bon matí mentre protestava –en el seu cas, pacíficament– contra el desallotjament del Banesto de Plaça Catalunya. Per la majoria de mitjans de comunicació, gent com el ell són, ja ho sabeu, antisistemes violents i
piquets terroristes. Voleu la meva opinió? Si les empreses d’aquest país tinguessin en nòmina gent tan pencaire com en Ros sortíem de la crisi en tres quarts d’hora. Però igual això no ve al cas, que aquí parlem de música. 
Aprofitant que Urgell-Floridablanca cap aprop del refugi del company Ignasi Franch, vam fer una cervesa prèvia al concert. Ignasi Franch és probablement el periodista que més en sap sobre cinema de Barcelona. Per això treballa a la revista El Triangle i col·labora regularment a la Directa. Ignasi Franch, i el qui els coneixen saben que no és gens sospitós de ser un radical violent, va sortir al carrer el 29-s per defensar els seus drets cívicament, com a bon socialdemòcrata (però socialdemòcrata dels de debó, eh? Avui en dia això és igual que ser comunista radical). Reprodueixo textualment els comentaris sobre la seva experiència, crec que interessants: “Avui he flipat, tu. Amb el desinterés de molts presumptes
esquerranosos, amb l’egoísme de ‘és que jo vull anar a comprar, que demà
treballo’ o ‘estic d’acord amb la vaga però no vull que em descomptin
un dia del sou’. Amb mitjans que expliquen
una història tan diferent a la que he vist i viscut… que no pot ser
producte d’una perspectiva diferent, sinó d’ignorància, de mala fe o de
consignes dels caps. I en veure que un col·lectiu no pot moure’s
lliurement pel carrer ni en un dia de vaga general. Ja havia rebut prou
senyals i informacions com per pensar que tenim uns cossos de seguretat
repressors i més propis de la predemocràcia (o de la dictadura del
capital, suposo), però viure-ho en primera persona entristeix i indigna”. Però bé, potser això tampoc ve al cas, perquè en aquest bloc parlem de música. Punt i a part.

La Carbonera
(He poat un intertítol perquè sigui més lleuger)
El CSO la Carbonera de Sant Antoni és una okupa amb aquell aire de les okupes d’abans: sopar vegà, gent animada fent càbales sobre quan s’encendrà la guspira que prendrà el foc dels carrers de Barcelona, i tot això. Un d’aquests centres socials radicals i
perillosos on, ja sabeu, s’amaga tota la xusma antisistema del país (i
sovint també estrangers que venen a Barcelona atrets pel turisme
trencacotxes). Monegre actuava en la presentació de la revista Demos, una publicació del projecte Democràcia Inclusiva.
Per cert: aquests radicals antisistema espanyolistes i cafres que tant
mala imatge donen a Catalunya eren dels únics que ahir, a Barcelona,
capital de la Catalunya governada des de fa dues legislatures per un
tripartit amb participació independentista, programaven música en
català. Sense subvenció, tu. Però clar, llegint alguns mitjans
digitals filoercoides, tota aquesta gent són una colla de degenerats que
donaven suport a una vaga espanyola. El gran problema de
l’independentisme català, ja ho diu sàbiament l’Humbert Roma, és que amb tota aquesta pantomima de les plataformes i els partidets l’estem deixant en mans de la dreta dura. En Roger Mas,
ell que no és pas sospitós de ser un radical d’esquerres, també ho diu: potser
l’endemà de la independència n’hi haurà molts que haurem d’emigrar. Però vaja, això tampoc vindria al cas. 
Monegre tocàven en una mena de forat mal il·luminat, sobre un parell de palès atrotinats, amb recursos mínims però amb dignitat. Ahir, estic segur que l’únic concert de tots els Països Catalans en què va versionar-se al mateix temps Esquirols, NOFX i Jonhy Cash. També van caure els temes del seu primer EP i algunes inèdites, com el tema “Palamós”, oda al localisme ben entès (el xaval té les arrels a l’Empordà) d’on s’extreuen els versos que donen títol a aquest post. M’encanta el tema. Només en tinc una gravació guarra fet amb el micro de l’ordinador i facilitada pel propi Monegre: “Si la vols utilitzar allà tu, serà com una menta de bootleg casolà”. Aquí va:

Quan tornava cap a casa tot capcot pensava encara en com escriure un post sobre el 29-S. M’agradaria haver fet un article com el de Pascual Serrano, El derecho al trabajo, sobre tots aquells que arran de la vaga han criticat tant l’acció dels piquets perquè coarten el dret al treball, i els 364 dies restants de l’any no denuncien mai la vulneració d’aquest dret que suposa l’existència de 4 milions d’aturats arreu de l’Estat espanyol. O com el de Juan Carlos Escudier a Público, La resignación es el suicidio, sobre com aquesta vaga ha estat un èxit malgrat la criminalització mediàtica gairebé absoluta. Mentre pedalava per Enric Granados, un carrer d’aquests civilitzats on havíem tingut l’antiga seu de l’Enderrock, no com ara que la seu és més maca, sí, però estem en el no man’s land de Muntaner Nord, doncs mentre pedalava amunt vaig creuar-me en Carabén, el de Mishima, que tornava a casa després d’un assaig (per això toquen tant bé els Mishima: perquè assagen fins i tot entre setmana). Vaig pensar que era tard per un home com ell, assenyat pare de família a qui probablement això de la vaga general li quedava lluny (de fet no ho se perquè no n’hem parlat mai de les coses obreres), i ens vam saludar ràpid. Travessant Mallorca, pensava que era una llàstima, que probablement mai disposaria de l’habilitat per explicar de forma certa, clara i breu les meves coses, com ell explica, certes, clares i breus, les seves. És l’avantatge que tenen els bons músics per sobre del pixatinters corrent: la capacitat de ser ferida i consol.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!