Al darrera la nevera

Ahir vam estrenar la nova web de l’Enderrock. I, #alguhohaviadedir, ja tocava que ho fessim, perquè l’anterior web era bastant carpetovetònic. El tema digital, en aquesta casa, ja va arribar tard (de fet, la web que hi havia fins ara era de 2005 i amb prou feines l’havíem retocat). Ja fa temps que teniem clar que haviem de posar el web al dia, i més des que vam començar a fer un ús intensiu d’eines com Facebook i Twitter amb bons resultats. El procés s’ha allargat més del que havíem previst inicialment, però finalment la gent de Sobrevia, amb en Jordi Font i en José Manuel Gutiérrez com a ments pensants, han dissenyat un Enderrock.cat la mar de xulo, que no té res a envejar a qualsevol portal informatiu. L’estrena del web ha estat extremadament 2.0, amb la cobertura via Twitter del concert d’Els Amics de les Arts al Palau. Ens hem inventat un hashtag, #amicspalau, que ahir fins i tot va ser trending topic durant una estona a nivell d’Estat espanyol. No cal dir que estem la mar de contents per l’èxit de tot plegat. Penso, però, que cal que mirem una mica més enllà d’aquesta tempesta 2.0 tant efectista i reflexionem una estona sobre què estem fent i què farem. És la intenció d’aquest apunt. [Més]

Primer de tot, voldria agrair a Els Amics de les Arts la complicitat que han mostrat en tot moment amb Enderrock. No descobriré la sopa d’all si dic que no sempre és fàcil treballar de forma col·laborativa i positiva amb els grups de música en el moment en que estan a la cresta de l’onada, però en el cas d’Els Amics és molt fàcil. I el que es demostra és que, quan se sumen forces de forma dinàmica i intel·ligent, la cosa funciona. Ahir, per primera vegada que jo sàpiga, un concert d’un grup català –i en català– va ser trending topic a l’Estat espanyol. La piuladissa que es va generar a Twitter va ser enriquidora i va aportar noves visions sobre el fenomen Amics, tant per aquells que erem al Palau com per els molts que es van quedar fora.
Ara podria deixar anar quatre tòpics sobre com els mitjans de comunicació són cada cop més comunitats de lectors, que si la interactivitat amb l’audiència, que si la democratització dels mèdia… Però mirarem d’anar una mica més enllà. Des dels temps dels primers periòdics impresos, el periodisme ha tingut bàsicament l’objectiu d’explicar el món. Això, en un context de lliure mercat com en el que van néixer els mitjans que tots coneixem, implicava explicar-lo més ràpid i millor que la competència. És a dir: els primers i els més bons. Penso que això, en el context 2.0, s’ha modificat en part. Les empreses de comunicació volen que els periodistes que treballem en el 2.0 expliquem el món ràpid. Però… segueix sent una prioritat explicar-ho millor? Molt em temo que no. Avui en dia sembla que vals els followers que tens a Twitter. Si les teves piulades són o no aportacions interessants em fa l’efecte que sovint –no sempre– és massa secundari.
No em malinterpreteu: no sóc un escèptic ni abomino del món digital. Res és blanc i negre. Ni l’internet 2.0 salvarà el periodisme, ni suposarà la seva fi. Jo el definiria, emprant un símil clàssic, com un arma de doble tall. Però, com a periodistes, cal estar alerta. El problema, com sempre, és el mercat, que és voraç i tot ho engoleix.  I de vegades, en els mitjans tradicionals, les plataformes digitals suposen una sobrecàrrega de treball per als professionals que fa difícil mantenir els estàndards de qualitat. Si això passa en les grans empreses, no cal que us expliqui com pateixen els grups editorials independents. El problema d’ara, però, és que a diferència de les primeres empreses peroidístiques, que feien negoci fent d’intermediari entre els creadors de continguts (periodistes) i els seus consumidors (lectors), avui en dia els mitjans de comunicació no fan gaire honor al seu nom. De fet, pràcticament han deixat de fer diners comprant i venent continguts informatius. En fan, sí, però menys.
Davant d’això, crec que els periodistes hem d’organitzar-nos. Potser el futur del nostre ofici no passa exclusivament i necessàriament pels mitjans. Al cap i a la fi, que les empreses ja no venguin continguts informatius no vol dir que no hi hagi gent disposada a consumir-los: potser vol dir que les empreses ja no tenen prou marge de benefici produïnt-los. I si els mitjans no ho fan, potser ho haurà de fer algú altre, amb menys marge de benefici però amb més dignitat. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!