Al darrera la nevera

Aquí van unes notes disperses de les quatre coses que hem vist pel BAM, un festival que enguany, a diferència d?anteriors edicions, ha apostat prou per la música en català. Ja aviso que m?he limitat als escenaris cèntrics i no m?he desplaçat als inferns del Fòrum i de la Damm.

Música de ball? D?experiments amb la sardana se n?han fet força, alguns de més reeixits i d?altres que no. L?espectacle de Guillamino i companyia, que vol renovar el gènere emparentant-lo amb la música electrònica, entraria (de moment) en aquesta segona opció. No pas pel talent dels seus participants ?de solvència contrastada- sinó pel conjunt final, massa dispers i encara poc ensamblat. De fet, més que d?un espectacle col·lectiu caldria parlar de les aportacions de cadascú. En aquest sentit, va funcionar més Llibert Fortuny que no pas els loops de Guillamino i Victor Nubla combinats amb la cobla la Bisbal Jove. Veurem com evoluciona.

Pietra Montecorvino, napoli mediterranea. La cantant napolitana, traslladada a darrera hora del Moll de la Fusta a la plaça de la Catedral, va oferir un dels concerts més intensos del BAM. Cançó portuaria, sorgida de les entranyes del quartiere spagnolo de Nàpols. Música de pirates per a l?eix del Mal del Mediterrani (Palerm, Nàpols i Marsella: Barcelona ja no en forma part després de la invasió turística i la ?neteja? dels barris que amb tanta profusió de detalls narra Juli Vallmitjana a La Xava).

Adrià Puntí: no és això. Hi ha gent a qui li agrada l?actitud autodestructiva d?en Puntí. Li troben un cert encant i li riuen les gràcies, tot alimentant el mite de l?estrella torturada i immersa en un laberint de psicotròpics. No sóc d?aquests, per tant, la meva opinió sobre el, diguem-ne, bolo del BAM ja us la podeu imaginar.

Conxita vs Conchita. Doncs sí, hi va haver gent (bastanta) que va anar a la plaça Joan Coromines convençuts que l?artista que pujaria dalt de l?escenari seria la comercial Conchita, i no el grup de Sabadell liderat per Helena Casas. Sortosament, van ser més els qui van acudir-hi atrets pel personalíssim pop trist de l?autora de la cançó que dóna títol a aquest bloc, que va oferir un dels seus darrers concerts abans d?immegir-se en l?enregistrament del seu segon disc, que segons assegura serà de ?pop fúnebre?. Preparem els cleenex…

Ordorika + Portet, clima màgic. La conjunció de dos astres ?el de Vic i el d?Oñati-. Era complicat perquè parlem de dos músics que, més enllà del fet que canten en les llengües vernàcules i comparteixen amistat de fa anys (i també algunes pàgines de diari), poca cosa tenen a veure entre sí a nivell musical. Primer Ruper Ordorika, amb cançons que semblen parlar des dels elements de la terra. I després el surrealisme heterodox de Quimi Portet. Van comaprtir algunes cançons ?com ?Martin Larralde? del basc o ?Flors i violes? del català- i van convertir la plaça del Rei en un lloc màgic.

I a més d?això, destacar la força escènica de Canimas i el ritme brutal d?Asstrio. I dues reflexions finals: 1) perquè semblava que hi hagués més turistes que catalans? Fa uns anys no passava. Hi hem de posar remei. 2) Qui va ser el llest que va decidir posar cadires a la plaça del Rei?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!