Lluís Maria Xirinacs. L?altre dia ens va deixar, tràgicament.
Lluís Maria Xirinacs. L?altre dia ens va deixar, tràgicament. Estic commocionat, no només pel fet que s?hagi mort, sinó també per com ha mort. Sol, deixant-se anar al mig d?un bosc durant hores interminables, estirat, mirant al cel i rodejat de pau i serenor. Veient, notant, sentint, com la vida se li anava escolant pel nas, la boca, els pors. El cor, cada vegada més dèbil, bategant lentament, cada batec més lentament… fins que l?última expiració d?alè se li va despedir per sempre.
Haig de reconèixer que no el coneixia massa, ni l?havia vist personalment, i que tot el que en sabia era per referències. Però sempre li havia sentit un respecte immens, principalment per ser un dels que ?era allà? en temps de la transició, amb alguns dels nostres governants actuals, lluitant contra la dictadura.
La diferència d?en Xirinacs és que ell ha seguit lluitant, mentre que els altres van anar baixant del tren allà on els convenia. Per això els era incòmode. Ells tenien l?exclusiva de ser els valents i triomfants lluitadors antifranquistes, que ens han portat la democràcia. Ell era un dels molts pocs que els recordava que ?no era això, companys?, pel que van lluitar. I per tant els era una nosa, un granet ben vermell, com una mosca borinera que no podien allunyar de la consciència. Per això, també, em sembla que cada vegada estava més sol, ignorat, bandejat. Només se?n parlava quan en deia alguna de grossa, que els mitjans oficialistes tractaven com si fossin excentricitats d?un vell savi boig. L?última animalada va ser quan el van detenir, per parafrasejar Gandhi solidaritzant-se amb la lluita armada d?alliberament nacional.
Curiosament, els que ara l?han recordat majoritàriament parlen de les seves accions durant la transició, com si després s?hagués quedat tancat a casa. Certament, als anys setanta fou un dels principals actors, i fins i tot fou elegit senador. Però és que potser no va fer res després? Quan començava a molestar als que ara estan a la poltrona? Que els feia avergonyir, tenir remordiments de consciència, sentir-se culpables, veure?s titllats de venuts?
Sincerament, salvant les moltes distàncies, em recorda la situació en la que va morir l?Ovidi. També ignorat i apartat, amb una nota virtual de ?gràcies pels serveis prestats, i bon vent?. Ja no els feia falta.
El que més m?ha trasbalsat és com ha mort. Com ha volgut morir. Mai, en la meva vida, havia estat testimoni d?algú més o menys proper que es deixava morir per una causa o unes idees. Les pel·lícules i novel·les són plens d?actes heroics de sacrifici, de voler convertir-se en màrtir d?una causa, esdevenir el crit que bramaran les goles profundes quan entrin en combat, amb les espases alçades, corrent camp a través o sortint de la trinxera amb les baionetes… Un Sant Jordi, un Gerónimo, un Santiago…
Puc pensar en els terroristes suïcides, en els monjos que es van cremar en protesta per la guerra del Vietnam, en una dona kurda que es va cremar el cabell davant l?ambaixada grega a Londres protestant contra la detenció d?Ochalan… però no em són propers, no els conec. A en Xirinacs sí.
Què ha fet que escollís aquest pas de desesperació? Aquesta mort final digna d?un romàntic decimònic, enveja de Mary Shelley, Caspar Friedrich o de Bécquer? Les morts voluntàries em resulten gairebé impossibles d?entendre… Però es pot compartir i comprendre que el dolor d?alguna tragèdia personal dugui algú a acabar el seu sofriment. Però, en el reialme de les idees, de les perspectives de la política, pot arribar aquesta angoixa al punt que sigui millor morir que viure patint? Queda molt bé en les aventures de ficció, però en la vida real? Serveix?
Ens va deixar escrit, ?una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble?.
Ell ha volgut arriscar més enllà del límit la seva vida, fer que la seva mort esdevingui un punyent recordatori en la nostra consciència col·lectiva com a poble. Però esdevindrà, potser, només un apunt en la història dels Països Catalans. Segurament, dissortadament, el seu sacrifici últim no es transformarà en una guspira que encengui les ments fins ara letàrgicament apagades de les masses catalanes, fent sortir a tothom de les seves cases desfilant per carrers i avingudes, riuades de cares joioses pel destí promès, cantant alhora amb banderes i proclames d?alliberament nacional, amb l?esperança en un futur millor, més digne, just i lliure.. No serà res d?això, no. Aquestes coses passen en la nostra imaginació. Però fóra bonic. I no ens costa res somniar.
Espero retrobar-te en somnis, Lluís Maria. Gràcies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!